TEXAS

 Trenta anys després tornen a València...I trenta anys després jo tornaré a ser-hi !

COM HAN CANVIAT LES COSES

Avuí, parlant amb una companya de feina,d´una edad aproximada a la meva, hem arribat a la reflexió de com són de diferents els xiquets ara i abans, com han canviat les coses.

Quan erem menuts a l´escola no hi havia alumnes diagnosticats amb TDH, Asperger, hiperactivitat etc.Abans no es feien adaptacions curriculars, informes psicopedagògics, revisions dels PAP, personalització de les activitats etc.
Els xiquets de fa més de 30 anys eren tan diferents als de ara.
Anàvem amb cotxes sense airbags,al seient de plàstic d´un utilitari sense aire condicionat ni finestres automàtiques, ni dvd; o darrere de la furgoneta,sense seients, que encara era més divertit!
Anàvem amb bici sense genolleres, colzeres, casc. I ens sentiem importants i atrevits quan customitzavem la bici o corriem ràpid portant sovint algun altre xiquet/a darrere fins la cantonada del carrer, on recordàvem que no portàvem frens!-després de moltes caigudes n´apreniem!-.
Sortiem a jugar al carrer amb l´única condició de què tornàrem abans de fer-se de nit, moment que mai coincidia amb les hores que ens havien dit abans d´eixir de casa, éstà clar.
No teniem mòbil per estar localitzats, i les mares cridaven el nostre nom per les finestres fins que el to i la intensitat de la veu es tornava tan estrident que l´escoltàvem des de l´amagatall més absolut ( ma mare era experta cridant-me!!)
Ens feiem talls a les mans, ens trencàvem els braços, perdiem alguna dent jugant, els genolls sovint xorrejant sang o amb ferides provocades per caigudes a terra rasposa...i mai hi havia denúncies per això! La culpa era nostra i punt! “ Si no haveres estat ahí no t´havera passat això!”- era la frase que escoltàvem després.
Menjàvem chicles “Cheiw” ,magdalenes,bolleria dolenta de sabor no identificat: "Pantera Rosa" "Búlgaros"”Tigretón”..( per què,i quí ,posaria aquells noms als pastissos?),beviem begudes alcohòliques dolces – si, si, alcohòliques-( ay el vi quinat que ens donaven les iaies per fer-nos menjar més..) i no teniem excés de pes, al contrari!
No teniem play station, wii, x-box, mp3, 99 canals de tv en cable, chat...però teniem algo que era fantàstic: teniem AMICS.
Jugavem a “pillar”,a “polis i cacos”,a "churro, media manga, mangotero"(recorde com es posaven les monges de l´escola quan ens veien amb l´uniform pujat, engantxades i botant al “churro”.”Quina poca vergonya!”- deien-) I si feiem equips per qualsevol joc no ploràvem si algú no guanyava.La cosa era jugar i jugar.
Alguns no eren bons estudiants i no hi havia psicòleg,logopeda,entrevistes amb els pares per esbrinar els motius de perquè un xiquet no estudiava, anàlisi de circumstancies, ningú tenia depressió.Si el cas era greu la solució era dràstica: l´alumne repetia curs i s´ha acabat!
Teniem llibertat( entenent el concepte més pur de la paraula), fracasos, èxits, responsabilitats etc  i apreniem a manejar-ho tot com podiem.
Erem supervivients mentre els nostres pares s´esforçaven en tirar la familia endavant…
Actualment hi ha coses que, afortunadament,han millorat molt des de llavors. La societat és altra,i els avanços, en tots els àmbits, són espectaculars.No em pararé a fer balanç, ni a fer comparacions odioses, a enyorar altres temps, a desitjar que torne res.
Si ho fera hauria de plantejar-me perquè ara i avuí pense així, quina mena de nostàlgia malatissa m´està empapant, si és cosa de l´edat o que està canviant-me la percepció d´alguns temes.
Però el ben cert és que hi ha algunes/moltes coses que s´han perdut pel camí i potser hauriem d´intentar retrobar-les de tant en tant.
Com li deia a la meva companya, sovint em pregunte a la feina si ho estarem fent bé.