M´agrada molt viatjar en tren .I m´agraden els viatges llargs perquè,en el fons, no vull arribar realment a cap destinació. El plaer és el viatge, veure passar camps, colors, llums que s´apropen i passen fugint, com jo mateix.
De vegades el tren s´atura en un lloc on no hi ha res, i aleshores pense què passaria si no es posara en marxa un altre cop; què hi fariem tots els viatgers anònims que, de tant en tant, ens mirem de reüll amb curiositat, fins i tot amb insistència.
És un moment on la ment dessenvolupa tota una sèrie de sensacions contradictòries: de supervivència, d´enyorança, de resignació, d´angoixa, de por. El cos reacciona amb moviments rutinaris. Els ulls, àvids de saber, busquen més enllà de l´àmbit normal de visió una resposta satisfactòria.
Uns deixen el llibre que llegien al damunt del seient, altres miren per les finestres o parlen amb el viatger que tenen davant argumentat possibilitats del motiu de l´atur, i es queixen del retard, que quasi sempre sembla més del que és realment. La sensació de tots és, en el fons, la de desemparament.
I, quan ja comença el desfici col.lectiu, després d´uns minuts, de nou, suaument, notem un balanceig que poc a poc va a més i el tren torna a circular amb la normalitat que estavem desitjant.
És curiós veure la gent que viatja al tren, imaginar les seves vides, les possibles destinacions, el treball que fan, perquè van sols o qui són aquells que els acompanyen.
Podem construir un món per cada persona que veiem. Som lliures per triar-li el treball, fer estereotips segons el vestuari que porta, o inventar-li vides paralel.les més o menys controvertides i fascinants, o rutinàries ,o simples.
Podem establir relacions de parella amb qui va assegut, imaginar les seves converses telefòniques, que també poden ser amb qui nosaltres desitgem segons la història que anem construint. Podem endivinar el seu passat, els motius de cada moviment que fa, el que pensa, el que desitjaria fer.
Ens convertim en manipuladors anònims de les vides i els anhels de la gent desconeguda que ens envolta, amb el poder absolut de controlar fins i tot els sentiments a voluntat nostra.
I quan els propis pensaments ens tornen a la realitat veiem que, afortunadament, quasi res és com haviem imaginat.I tornem a la invissibilitat comunitària que formem els qui hem coincidit al mateix viatge, entenent que, de tant en tant, també nosaltres hem estat vulnerables a les ments dels altres, i hem tingut momentàniament un altra vida, un altra parella, un altre passat, un altre treball, uns altres sentiments.
Des de la finestra del tren passen els objectes sense quasi poder analitzar-los, de pressa. Veiem passar les ciutats, les fàbriques, els rius de color verd i castany amb reflexos de sol i d´ombra, els ullals que es formen enmig dels camps, les vores de pedra i terra que canvien de tonalitat.
De vegades passa la mar i aleshores ens perdem lluny, dins l´ànima, deixant-nos envair per una melangiosa tristor, mullant-nos fins els talons d´aigua salada mentre somniem en alguna cosa que ens acarona i passa fugint.
O ens sentim engolits per la foscor desconcertant de trobar-nos enmig d´una muntanya, al fons d´una incertessa pròpia que ens angoixa, esperant ràpidament la sortida; com si el túnel de pedra fos un camí insalvable que ens porta inevitablement cap a un destí dubtós.
Cada paisatge és nou i vell a l´instant.I ens va deixant suaus emprentes que desapareixen als ulls, al pensament.
El camí va fent-se i, com la vida, anem aturant-nos en estacions on entren i surten persones que de vegades ens miren als ulls , ens pregunten coses, ens sonriuren.
I tornem a inventar vides, a construir històries, a manipular emocions sense remordiment ni intencionalitat manifesta. Inmòbils des del seient juguem a un joc perillós mentre som conscients que també formem part d´aquest a la ment dels qui ens envolten
Tot pareig fugir atrapat per la intransigència del temps. Però en realitat som nosaltres els viatgers, els nàufrags aturats dins la pròpia memòria indulgent que ens permet ser lliures o esclaus dels pensaments, dels sentiments, de les emocions. Vençuts per la ignorància ens deixem portar dolçament pel balanceig, resignats o incrèduls, sols i aïllats enmig del no res...
