1. PRIMERS ANYS D' INFÀNCIA

 Vaig náixer a Sueca el 25 de setembre de 1965, al Centre Maternal i d’Urgència que hi havia a l’ edifici de l’Antic Convent de Franciscans, al costat de l’ església de la Mare de Déu de Sales.Ma mare s’ anomenava Maria,però tothom li deia Maruja, i mon pare era Pepe.Sóc la major de tres germans: Jose, Clara i jo.Del meu germà em trec cinc anys i de la meva germana tretze,i viviem en El Mareny.

Ma mare tingué amb mi un part molt complicat perquè estigué quasi cinc dies amb dolors que la feren patir molt,i que acabaren amb una cesària quasi a vida o mort tant per a ella com per a mi.No sé perquè el metge va esperar tant en actuar,la veritat,estant a la maternitat i no a casa.I és que en aquells anys ,als pobles, moltes dones encara parien soles a les cases, o de vegades amb l’ única ajuda d’una altra dona del poble que havia assumit l’ ofici de matrona rural sense més coneixement mèdic que haver assistit a altres dones abans, i que utilitzava remeis naturals per tal d’ allaugerir els dolors de la partera.El cas és que ja des del naiximent vaig eixir amb rebeldia i a donar- li els primers patiments a ma mare .

Vaig començar a parlar i a caminar ben prompte,i em conten que havien d’ estar sempre pendents de mi perquè no parava de fer malifetes per casa.El primer record que tinc, on jo seria molt menuda, és fent soroll amb les barres de la cuna metal.lica pegada al llit dels meus pares.I també de quan intentava pujar l’ escala del menjador, amb tres o cuatre anys, amb el perill evident de caure i fer- me molt de mal.

Ma mare,que era perruquera,tenia el saló de la perruqueria en l’ habitació més gran de casa de la iaia Maria, però quan jo tenia sis o set anys la tancà i començà a treballar en el camp en companyia de mon pare. El títol es quedà enmarcat amb un quadre vert penjat a la saleta ,i per casa duraren molts anys una parella d’ assecadors de peu i els estrís de la perruqueria,que ella continuà gastant per arreglar-nos el cabell a tots o posar-se els rulos i el tiny.Mai m,ho digué però jo crec que degué de penedir- se moltes vegades d’ aquella decisió.

Els meus pares,com deia, treballaven al camp i anaven a collir taronja quan era la temporada.Ma uelo Paco era corredor i portava una cuadrilla d’ homes i dones del poble per anar a collir. Recorde alguns dissabtes que em portaven amb ells i,mentres treballaven, jo jugava entre els tarongers.Les dones s’ arreplegaven el cabell amb un mocador per no embrutar-se amb la melassa de les fulles, i cantaven o contaven històries que jo escoltava disimuladament.A l’ hora de l’ esmorzar treien els cabassos que havien preparat a casa amb pà,embotit,ganivets, fiambre i un termo amb café.Encenien una xicoteta foguera i, amb fines varetes llargues de taronger travessaven botifarres o canssaladeta per torrar- les al foc.Quina oloreta més bona que feia! Bevien vi amb llimonà o aigua fresqueta de la botija i després es feien un cafenet abans de tornar a posar- se al tall.Ma uela Maria també anava a la taronja així que quan vaig començar l’ escola s’ organizaven com podien per arreplegar-nos a mi i al meu germà.Quasi sempre venia ma mare o la iaia Maria a aconpanyar-nos .A vegades ,quan podia, venia el iaio Paco i ens portava l’ esmorzar a mig matí quan ja estàvem a les escoles noves.Mon pare no vingué mai a portar-nos a l’ escola a cap dels tres germans.Anys més tard ,quan tenien més feina, ja vaig començar a quedar-me a dinar en casa de la iaia Carmen i el iaio Andreu.

Viviem a l’ entrada del poble, en una casa cantonera de planta baixa i primer pis, pegada a la dels meus avis. Ambdues cases compartien darrere un pati tancat, que anomenàvem corral ,i que ens permitia passar d’ una casa a l’ altra .Eixe corral estava dividit en dos zones separades per una xicoteta tanca de fusta i canyís.En la part on jugàvem hi havia,pegats a les parets,uns rastells que formaven uns jardinets allargats amb plantes on creixien unes margarides altíssimes.També hi havia una caseta menuda d’ obra que en el seu temps havia servit per a criar una bacona.A l’ altra part de la tanca,on els menuts no podiem passar sense permís, hi havia dos bresquillers i unes gàbies grans de ferro on mon tio Paco criava conills.Quan faltava poc per arribar l’ estiu la iaia Maria es posava un mocador al cap, agafava una brotxa grossa i una canya llarga, les lligava amb una mitja ben apretada i encalava els rastells i les parets del corral deixant- lo d’ un color blanquíssim.Si tanque els ulls encara recorde l’ oloreta de la calç i la visió d’ aquell poal metal.lic i les gotes caiguent de la brotxa. Quantes coses a l’ infància hem viscut en eixe corral els meus germans,els meus cosins i jo…

Ma casa, com deia abans, tenia una planta baixa ,on feiem pràcticament la vida ,i el primer pis on estaven les habitacions.Estava davant de la carretera general ,i com era la primera del poble van passar prou anys abans de que jo puguera anar a jugar a la placeta del centre o més enllà ,llevat de quan anava a l’ escola o a casa del meus altres avis,que vivien al costat de l’ església.

En ma casa la saleta era com totes les que hi havia a l’època: amb sillons d’ escai,una taula rodona i un aparador amb compartiments per a la tele, una enciclopèdia i un moble-bar que guardava dos o tres botelles de licor per a les visites.

Els dissabtes o diumenges al matí, en eixa saleta, ma mare posava un llibrell metal.lic amb aigua calenteta, encenia l’ estufa i ,amb una tovalloleta menuda i sabó Heno de Pràvia,em llavava ,m’ exugava molt bé el cabell i després em posava una colònia d’ aquelles que venien en botelles de litre i gastàvem tots a casa. L’ olor d’ eixe sabó sempre el tinc associat a ma mare i a la sensació de net,de frescor, d’ infància.

Al menjador hi havia una taula gran i unes cadires altes,i com a totes les cases, un aparador amb un espill gran i una vitrina on s’ exposaven alguns jocs de café, copes de vi i una vaixella que només treiem en dates assenyalades, com Nadal, o si venien alguns familiares a dinar.El menjador era un lloc de pas a la cuina, normalmente estava fosc,i a un racó estava l’ escala que portava al pis de dalt.De fet, recorde que si estàvem en la saleta i havia d’anar a la cuina a per alguna cosa , al passar pel menjador ho feia corrent perque tenia por a la foscor,sempre imaginava que algú estrany podia baixar per l’ escala.

De menuts el meu germà,el meu cosí Fran i jo jugàvem a la carretereta de sorra que hi havia al costat de ma casa.Per allí no passaven cotxes perquè el camí acabava en un hort.Jugàvem a boletes, al piqui- maneta,a la tonya etc i jo, que era major que ells i prou burloneta,sempre els feia rabiar,sobre tot al meu cosí,que de seguida cridava a sa mare demanant ajuda.Aleshores ma tía, des del balcó em cridava i ma mare, més contundent,s’ asomava a la finestra i deia:

—“ Ja estem altra vegada igual? Juga bé i deixa de molestar als xiquets ,que són menuts”

I és que m’ agradava amagar-los les boletes,fer trampes en els jocs i guanyar els jocs com fora.Reconec que no era amb maldat,però si per punyeteria.També jugàvem a fer carreres de taps en la vorera.Dibuixàvem un circuit de corves i passos irregurlars amb guix i empenyàvem els tapons de ferro de les Mirindes amb colpets de dits per veure qui arribava primer a la meta.Eren jocs senzills de xiquets que encara no sabien la sort que estaven tenint de poder criar-se en un poble tranquil i de la llibertat que donava anar per allí amb la bicicleta,a comprar a soles o simplement jugar pels carrers ,sense rellotge,però sabent a la perfecció on es podia anar i on no i quin era el moment de tornar a casa.Era habitual escoltar a les mares cridant el nom del seu fill o filla des de la finestra:

- Salvaaaaa, puja a berenaaaar.

- Susaanaaaa, vaaa que ja és hora.

Miraculosament eixos missatges els escoltàvem des de qualsevol punt del poble i sempre trobàvem algun adult que ens deia:

- Ta mare està cridant-te.

El Mareny era un poble tranquil, com si el temps caminara descalç pels carrers entre cases i portes sempre mig obertes.Al centre hi havia una placeta,amb una farola,que era com el centre neuràlgic de tot i símbol identitari del poble.Allí parava la gent a xarrar, jugàvem , es montava l’ entaulat per festes i els pocs cotxes que hi havia la rodaven per agafar el Carrer l’Església o de Les Parres.Al matí els llauradors eixien amb els carros i les aques,o amb els motocarros, a treballar els camps de tomaques o de creïlles,segons l’època de l’ any.Les dones agranaven i arruixaven els carrers , anaven amb el cabàs a comprar al forn de la plaça o al de Pascual el Gabielo que estaba al Carrer l’ Alter, passaven per la carnisseria de Carmen la Pasquala o anaven a alguna de les dues o tres botigues d’ ultramarins que hi havia. Davant de ma casa hi havia una que la portaven els iaios de Paqui i quan jo tenia vuit o nou anys recorde que ma mare m’ enviava allí algunes vesprades, amb un troç de pà, perquè em posaren tonyina per a berenar.La tenien en unes llaunes grans i la venien a pes,com la sobrassada.Altres vegades compràvem Pralín o Tulicrem de barra que venien a la botiga de “la Palasona” que estava passant el casino i el comerciet de Consuelo.També estava Casa l’Olier,que quan jo era menuda la portava la tia María l’ oliera i alguns dels seus fills ,i és la que més temps ha durat al poble. Nosaltres anàvem poc a comprar allí perquè just al costat de ma casa la tia Teresita va obrir un ultramarins on atenia el seu fill Pedro ,abans d’ anar-se’n de pastor evangelista.

 El nostre món era ample i senzill:anàvem a l’escola, jugàvem al carrer, berenàvem pà i oli i sal,o sucre, pà amb oli i pimentaroig o amb xocolate de bollet, de llet condensada i poca cosa més. Berenar ensaimada o palmera del forn era algo extraordinari.Els dies passaven entre jocs improvisats, genolls esgarrats de les caigudes,costums de poble i el consells savis dels iaios que ens contaven històries com qui sembra llavors per al futur.

A El Mareny, la infància no era només una edat, sinó una manera de mirar la vida amb ulls nets, amb el cor obert, amb la certesa de que el món començava allí, entre els camps i l’horitzó blau de la mar, i que tot el que vindria després sempre tindria el record d’aquells primers dies com un refugi fidel.

El camp i la mar convivien sense pressa, i jo aprenia, sense saber-ho, que la vida tenia el seu propi ritme, fet de paciència, esforç i silenci.

ENTRAR A UNA NOVA ETAPA

 Va haver-hi un temps en què començar el dia no portava promeses, sinó cansament. Despertar era obrir els ulls a un buit que em mirava des de dins. No sabria dir quan va començar. Potser un dia qualsevol, mentres somreia sense sentir-lo, mentres acumulava silencis darrere de paraules correctes.

La vida seguia el seu curs, però jo em quedava quieta, com una fulla atrapada en l'aigua inmóvil.Al principi vaig creure que es tractava d'un cansament comú, d'eixos que es curen amb somni o amb riures forçats.

Però el somni no descansava, i els riures es trencaven només tocaven l'aire. Dins de mi s'obria un buit, una clivella sense fons, on queien els meus pensaments d'un en un, sense fer soroll.

Era com habitar un hivern que no acabava. Vaig intentar fugir de tot.

Em vaig omplir de soroll, de coses sense sentit.

Però el silenci tornava sempre, més profund, més pacient.

Fins que un dia vaig comprendre que no hi havia eixida .El camí, si existia, havia d'anar en direcció contrària: cap a dins.

Així va començar el meu viatge. Un viatge sense mapes, sense brúixoles, sense destí.

Només jo, caminant entre ruïnes, entre un núvol negre que ho oprimia tot i que dolia mirar.Cada racó de la meua ment estava cobert d'ombres: temors antics, culpes heretades, paraules que mai vaig dir per por de trencar alguna cosa que ja estava trencat .Vaig descobrir la tristesa, asseguda a la vora del meu pit, esperant-me. Vaig descobrir la por,les ombres, el fum.Llavors vaig plorar. No un plor breu, sinó un d'eixos que obrin clivelles noves per a deixar entrar l'aire. I enmig de les llàgrimes vaig entendre que la tristesa no era enemiga, sinó mestra.Venia a ensenyar-me a soltar el que pesava, a mirar amb tendresa el que sempre havia volgut amagar.

I un dia vaig començar a caminar,i vaig continuar caminant.Entre ruïnes van començar a brollar xicotetes llums.No eren alegria, no encara, sinó una cosa més suau: calma.Un pols silenciós que em recordava que encara estava viva.Vaig començar a escoltar la meua respiració, a sentir el cos que havia oblidat.Cada inhalació era una promesa xicoteta, cada exhalació, una rendició necessària.

Vaig aprendre que sanar no és tornar al que un va ser, sinó abraçar el que va quedar i convertir-ho en llavor.El viatge no va tindre final, només un despertar distint.Un dia, l'alba va tornar a tindre color.El mateix sol, però una altra mirada.

Ara entenc que no vaig eixir de la foscor: vaig aprendre a caminar dins d'ella amb els ulls oberts.A vegades encara retorne a eixe lloc.

No amb por, sinó amb respecte.Perquè allí, en el fons de l'abisme, vaig descobrir la meua arrel més profunda:la que sobreviu fins i tot quan la terra s'esfonsa.I des d'eixa arrel, lentament, la vida torna a créixer.

LES INJECCIONS DELA TIA CARMEN

Des de menuda m’ han donat molta impressió les agulles.Dies abans de fer-me una prova mèdica entrava en un estat d’ angoixa i suggestió pensant en el moment de la puntxada, si em farien mal o no,si em desmaiaria…Un poc dramàtic tot perquè la realitat esdevenia després en un fet d’ allò més normal i sense cap teatralitat.Això sí, l’ experiència,per molt tranquilizadora que fóra, no llevava que jo em comportara igual si l’ havia de repetir temps després: altra vegada suggestió,angoixa prèvia,paranoies variades etc.

No se si esta predisposició melodramàtica front a les agulles pot vindre perquè ,de menuda, davant un refredat ,angines o alguna malaltia que el Mejoral Infantil no curara de seguida venien els supositoris o les injecccions.I ahí era el moment en què entrava en acció ma tía Carmen, la de la pesquera.

Era germana “ de llet” de ma mare.Les dues van nàixer al 1939 ,acabada la guerra i la població passava moltes penúries per aconseguir menjar .La mare biològica de la tia Carmen no li podia donar de mamar perquè no tenía llet i la iaia Maria,que estava criant a ma mare,li digué que no patira, que ella li donaria també de mamar a la seua xiqueta.I així va ser, se l’ emportà a sa casa i va amamantar les dos xiquetes com si foren germanes.Al meu reauelo no li semblava massa bé, però la iaia Maria,valenta sempre, no va consentir que aquella criatura morira de gana.I així va ser com aquelles dos xiquetes es criaren juntes i es tractaren tota la vida com a germanes.

Doncs,com deia abans, ma tia Carmen era qui possava les injeccions a la família i a moltes persones del poble.No perquè tinguera estudis d’ infermeria sinò per aquella costum dels pobles on algunes persones tenien certes habilitats i la gent confiava en elles completament. Estaven les matrones, les que possaven injeccions,les que passaven la llista, les sanadores que utilitzaven herbes etc. Quasi sempre eren dones.

Així que ,amb les injeccions ,apareixia ma tia en casa amb una caixeta metal.lica on guardava la jeringa de vindre i les agulles.Primer ho possava tot en un cassó amb aigua fins que bullia per desinfectar les eines, després li donava uns colpets amb els dits a l’ ampolla del medicament per trencar-la i així poder xuclar- lo amb la jeringa.Tot això mentre ella i ma mare parlaven d’ altres coses com si aquell ritual fóra d’ allò insignificant,tenint en compte que el meu mecanisme d’ autodefensa s’ havia activat des del mateix instant de sentir entrar a ma tía per la porta .Era inútil intentar amagar- me,plorar o fugir a casa de la iaia Maria. Un día,fins i tot,em vaig tancar amb pastell a l’ habitació de dalt i no hi havia manera de treure’m…

Ma mare sempre acabava agafant-me i, sense cap raonament pedagògic ,em portava a que em posaren la injecció.Recorde perfectament el soroll metal.lic , l’ olor del alcohol i aquella visió de la jeringa de vidre i l’ agulla que m’ aterroritzava.I no perquè em fera mal,que la puntxadeta no era res,però tota aquella parafernàlia podia amb els meus nervis.

De vegades anàvem a la pesquera a puntxar- me i ,encara que no m’ amagava,la sensació de por era la mateixa.Des de llavors sempre que veig una agulla a l’ hospital tanque els ulls i encara pensé: “ va,rapidet!”.

EL DIA QUE VA MORIR El IAIO PACO

 

El iaio Paco va morir una calorosa vesprada d' agost de 1984.Jo havia estat per ahí rodante amb la moto i ,en tornar a casa, ja havía passat.A casa dels iaios estàven només ma mare i mon pare,la iaia i els tíos que vivien al pis de dalt,tots asseguts a les cadires del menjador.La primera imatge que recorde és el silenci i la persiana de la porta baixada per refrescar la casa un poc de la calor.Quan vaig arribar a l' habitació gran el iaio estava estirat al llit, ja vestit amb el seu tratge negre ,i un mocador blanc que li lligava els dos peus perquè es mantingueren rectes.Em vaig impressionar molt en veure' l; encara que estava malalt no esperàvem aquest desenllaç tan aviat.

Vaig seure al silló roig que hi havía junt a la còmoda i allí vaig estar en silenci durant molt de temps.

-Quan estiga mort assegura't que em posen un clavell roig a la solapa de la jaqueta del tratge- em va dir en una ocasió, assegut en la seva cadira d’enea, mentre reparava la xarxa de pesca amb aquelles mans arrugades ,però fortes, de qui havia lliurat batalles en la mar i en la terra. Sempre havia estat coqueto, però aquella petició no pretenia tindre la intenció de perpetuar la seva vanitat sinó la de reivindicar, fins i tot en l'últim gest en aquest món, el compromís que havia exercit tota la vida.

Ara que el mirava , inert,  aquella frase es repetia al meu cap com un mantra. El mirava i el recordava davant el mirall quan es pentinava i es posava colònia en el cabell arrissat, sempre cap enrere, com els galants de les pel·lícules dels anys quaranta.I quan s'afaitava amb la maquineta elèctrica, gairebé dues vegades al dia, perquè deia que havia de tindre la pell molt fina perquè la iaia Maria no es punxara si li feia un bes.El mirava i recordava que menjava poc, a mossets, amb la memòria present de la fam que va passar després de la guerra. El mirava i el veía jugant al truc al casino amb el seu amic Diego, o fent- se una cassalla amb el tío Vicent Melero o Juan “Dacsa”, l’ home de la tia Pura ,i veía en ells a la resistència franquista del poble.I escolte encara a ma uela cridant el día que Tejero donà el colp d’ estat del 23 de Febrer de 1981:

—Paco,Paco amaga el carnet de la CGT !!

No podia veure els seus ulls verds i el rostre, abans cetrí , ara es mostrava impenetrable, marmòri. En les arrugues de la cara podia llegir històries d'arrossars llaurats de sol a sol, de xarxes de pesca que es trencaven i s'arreglaven, de sacs de calç i tova ,de front suós de carregar caixes de taronges o de tomaques. Dels seus llavis color malva podia escoltar els sons de la metralla, de les reunions clandestines, dels crits silenciats a cop de tricorni, dels laments i la calma tibant de tants anys d'angoixa. El sentia canturrejar mentre anàvem a agafar caragols , o quan muntava al meu germà en la bicicleta, o maleïa per baix amb alguna notícia dels senyorets del poble o en escoltar alguna cosa del clero per la televisió.

Entre Mèxic i Espanya havia triat quedar-se perquè aquí estava ella ,la meva àvia, que havia arribat un dia muntada en la part de darrere d'un camió ple de mobles. I amb la indolència de la joventut i un poc de “ xuleria” que li va caracteritzar sempre, en veure-la per primera vegada, tan rossa i tan guapa, li va dir:” Amb tu em casaré”.

I van ballar a les revetlles, van criar fills, van celebrar la vida i a vegades va pagar per això en alguna caserna. Però mai no es va rendir i va mantenir el front alt davant les injustícies .

Passaren els anys, el blanc i negre de la vida i amb el color de les llibertats aconseguides va arribar la calma. Arribaren els nets, les vesprades de canya de pescar, els passejos al sol, les ulleres de pasta i el periòdic .Va arribar la malaltia i el lent letarg del qui es va marcint, les hores mortes i un silenci que va arribar a ocupar-ho tot.

Asseguda ara en la butaca roja des de la qual l’ observava podia percebre encara la fortalesa d'aquelles mans que un dia van construir la seva casa, van demanar “ xuscos” de pà i van aguantar fusells en la trinxera. Mans que van ser companyes, amigues, salvavides,rialleres i elegants ,i que, amb el temps, van anar guiant als seus fills i als seus nets per la senda de la bondat i l'alegria.

Davant meu es presentava solemne, de color negre com la nit més fosca, la història d'una vida llarga que ell va anar narrant-me a estones, unes vegades amb ràbia, altres vegades amb felicitat. I encara que la pena emmudia el meu plor ara era jo qui havia de complir la meva promesa i regalar-li un últim clavell vermell per a deixar la constància no escrita del seu últim desig de rebel·lia.

14 d'ABRIL 1958

 Havia estat tot el dia llaurant al camp d’arrós amb el seu germà Emilio.El sol s’amagava darrere de la muntanya de Corbera quan es va ajustar la faixa negra als ronyons i la gorra al bescoll. Agafà el carro i l’aca amb les eines i enfilà el camí cap a casa.Per Andreu havia sigut un dia com un altre de treball dur al camp en aquella Espanya de postguerra ,de miseria i de repressió.Era un home prim,tranquil i de poques paraules que fugia del confrontament ,però de fermes conviccions.Amb la seua gorra sempre un poc de costat intentava passar per la vida sense fer massa soroll,cosa que contrastava amb la iaia Carmen que era tot el contrari.

En obrir la porta de casa li arribà l’olor del guisat de conill amb tomaca i pimentó i les veus de Carmen i una altra dona.Entrà el carro i l’ aca fins l’estable i quan s’asomà a la cuina allí estaven Carmen i Sunsión sofrimant mig pato.

- Andreu -li digué Carmen – llava’t i arregla’t que venen a sopar i anem a celebrar el 14 d’abril.

Durant tot el dia,mentre Andreu llaurava el camp,Carmen i les seues amigues Sunsión i Rosa havien quedat per a fer eixe sopar clandestí.Era 14 d’abril,dia de la República,però era 1958 i el règim polític de Franco prohibia qualsevol reunió o celebració;si damunt era per a conmemorar sobre la república el tema ja podía posar-se perillós.

- Ningú ha d’enterar-se- va continuar Carmen – soparem tranquils,ho celebrarem i ja està.

Van fer el sopar i les tres parelles van estar d’ allò més agust disfrutant de la companyia.Però quan ja estaven a punt de marxar sonaren dos cops molt forts a la porta acompanyats d’un crit: guardia civil,abran la puerta!

Es van quedar tots quiets de sobte ,congelats de la incredulitat.Andreu va anar a la porta i va obrir.Una parella de la guàrdia civil amb fusells va entrar de manera abrupta i darrere d’ ells Pedro,un falangiste i…Emilio,el germà d’Andreu,que en aquell temps era l’alcalde del poble.

Andreu es quedà mut uns minuts,no podia entendre com el seu germà,que havia estat amb ell llaurant tot el dia en el camp,entrava d’ aquesta manera en sa casa.La guardia civil començà a acusar i demanar carnets,les dones cridaven,Carmen intentava dir que allí no estaven fent res,que estaven sopant,el falangista acusava que estaven celebrant el 14 d’ abril perquè ho havia escoltat mentres ho comentaven comprant en la botiga.El tio Vicent Melero quasi agafà del coll al falangista.Però per moltes explicacions, excuses i sentiments de traició que Andreu va sentir cap al seu germà,acabaren tots dalt del furgó de la guàrdia civil que els portà al cuartel de Sueca on els van prendre declaració,s’ emportaren alguns colps i quedaren guardats uns antecedents que tardaren uns anys en treurel’s.

En venjança d’allò va ser que Andreu mai tornà a parlar-se amb el seu germà ,encara que fou aquest qui va aconseguir que desaparegueren els antecedents de tots ells.I Carmen li va posar de nom Emilio a un gat que tinguéren anys després i a qui va ensenyar a anar a buscar a Andreu al casino quan ella tenía el dinar fet i ell estava jugant al truc.

CICATRIUS

 En pensar en cicatrius em van vindre al capda immediatament dues imatges; la primera era la portada d'un llibre d'Almudena Grandes, “Atles de Geografia Humana”, amb la fotografia d'una dona el cos de la qual és un mapa de carreteres i autopistes. La segona imatge era una foto del disc “Corazón partío” ,d'Alejandro Sanz, mostrant un cor amb tiretes. D'ambdues es podria escriure moltíssim per com es poden plasmar en una imatge les petjades que deixa la vida en una persona a través de viatges ,de vivències o de ferides. A vegades només queden els records que venen i van com el fum, altres vegades es queden els objectes com a símbols nostàlgics del nostre pas per aquest punt del viatge; però moltes altres queden gravades cicatrius que ens recorden , en el cos o en l'ànima, el dolor que van causar en nosaltres les ferides de l'atreviment, de la bogeria, de l'amor, de la lluita, de la dissort, del viscut. Poden ser petites marques que a penes es veuen ni es noten, i que ja no fan mal si les hi recorda perquè van cicatritzar ràpid i bé. O poden ser profundes urpades que arriben fins al fons mateix de les entranyes.

El meu cos podria contar de mi una història de vida a través de les seves cicatrius, trencaments d'ossos i músculs, esquinços, accidents de trànsit ,operacions... Així com de les cicatrius de l'ànima, l'historial de la qual també és profund i extens, i les marques del qual van trigar moltíssim a sanar.

Moltes cicatrius comencen marcant la infància i l'adolescència. Està aquella del genoll quant vaig caure jugant en el canal de reg al costat del camp de tomàques, o la marca marró en la cama dreta de les cremades del tub d'escapament de la moto; recorde les escaioles diverses pels esquinços en els turmells de caigudes amb la bici ,en la font, fent esport o fent ximpleries, la cicatriu d'aquella operació d'apendicitis realitzada d'urgències, els ulls morats per un colp en el front jugant al frontó, la boca partida per una baralla en el col·legi i el càstig que va venir després i que va fer més mal en l'orgull que en els llavis.

En la joventut van arribar ferides d'amors, algunes cicatrius profundes i doloroses que van sagnar ,i que van ser els primers arraps de la vida. En aquella època el país estava vivint una època de gran inestabilitat social, sortint d'una immensa ferida emocional ,com havia estat la dura repressió franquista. Hi havia moltes ferides obertes en les famílies, a les cases, als pobles, molt de dolor, i la joventut de llavors vivíem allò compartint aquestes ferides amb les pròpies de la nostra edat. Els amors ens arribaven també embolicats en ràbia i revolució, i es curaven mal perquè l'aprenentatge venia acompanyat de poca anestèsia.

Però la meva veritable gran cicatriu va ser la mort de la meva mare a una edat primerenca. Sense cap dubte és La Cicatriu, en majúscules. Si hagués de plasmar-la d'alguna manera en la meva ment serien dues imatges molt clares: la primera és la sensació literal de desarrelament del sòl, com quan a un arbre l'arrenquen abruptament d'arrel i el deixen en l'aire sense cap amarrament. De sobte t'adones que estàs surant en el no-res, com en una corda fluixa a deu mil metres d'altura i sense arnès, que hauràs de buscar un lloc en el món, que estàs sola vagant per l'aire, que sempre i per a tot el que vindrà en la teva vida estaràs sola. Una força exterior t'ha apartat del teu lloc segur per a llançar-te a l'abisme sense les eines necessàries per a sobreviure amb la mínima oportunitat de sortir indemne. T'han desproveït del teu refugi, de la calor, de la seguretat, dels consells, de la guia, del mirall on mirar-se ; i t'han convertit, de sobte, en guia per a uns altres ,en mirall per a uns altres més indefensos que tu, t'han atorgat un poder que no tens, t'han convertit en administradora de la teva vida i la d'uns éssers més petits sense l'oportunitat de triar. I no hi ha temps per a pensar, només sentir i fer ,i viure com es puga.

L'altra imatge és la de l'esquinçament absolut del meu cos; veure com es va partint en dos de dalt a baix amb un dolor insuportable mentre m'envolta un silenci eixordador; els porus de la meva pell sagnen un a un en una ferida invisible mentre m'envolta una multitud de persones que parlen a veus i semblen no veure aquesta sang brollar. Estic incrèdula, enfadada, adolorida. El meu cos està xopat de llàgrimes que no poden brollar i es tanquen en mars colpejant les parpelles, les temples, les vores de la cicatriu immensa en la qual m'he convertit ; colpegen els murs del meu cap omplint-la de preguntes sense resposta, s'obren les carns en un gest simbòlic d'abraçar-se i enroscar-se formant un cabdell per a sortir fugint. La Cicatriu camina sense rumb ocupant tot l'espai; s'obre pels braços, pel tors, baixa per les cames i puja per l'esquena fins al cap en una reguera de pena que no té consol ni troba tap que tancament els fluids. És el dolor immens que no té mesura ,que no s'entén i per al qual no es troba alleujament fins a passar molts anys. És La Cicatriu que sempre es plora ,la que sempre es recorda, la que arriba fins al fons.

Després van venir més cicatrius que van fer mal i que van coure, núvols negres que van envair espais, altres cicatrius que han anat deixant petjades visibles en la meva pell. Algunes que ja no record i altres que vaig decidir oblidar.Però de totes elles és la meva gran cicatriu, sens dubte la que més va fer mal. La Cicatriu per a la qual no es troben fàcilment tiretes que apedacin o mitiguin la coïssor com les que dibuixa el “cor partío” de la cançó d'Alejandro, ni per a la qual tampoc va ser senzill saber desxifrar els mapes amb autopistes per les quals viatjar de la mà a llocs sense por com tan bé ens va ensenyar Almudena.

LES OPORTUNITATS PERDUDES

“Les oportunitats perdudes” podria ser, perfectament, el nom d'una cançó de Sabina, com ho podria ser també els somnis trencats , els vels en la mirada o una espera allà on es creuen els camins torçats. Als onze anys, mentres llegia sobre illes misterioses o perles del Carib, em treia el cap al precipici de la vida pensant que aquelles ales que creixien incipients em permetrien ser l'aventurera més intrèpida dels llibres de Salgari i testimoni directe per a explicar-ho als quatre vents en arribar a port. M'imaginava ja com una xicoteta reportera ,amb el seu jupetí de tela de txeviot i les seues botetes de cordons, escrivint sobre fets que a mi em semblaven extraordinaris , descobriments científics o illes perdudes en l' Atlàntida o en l'oceà Pacífic, que era llavors el més llunyà i exòtic. 

Però com que no existia tot allò que només habitava en la meua imaginació estava atenta al que succeïa al món, al país, al meu poble i després ho escrivia en un quadern que anava confeccionant ,a mode de periòdic, i que guardava en una caixa de tapes marrons .

A poc a poc vaig anar creixent amb la inquietud i la curiositat de conéixer el treball del periodisme més a fons. Em fixava en els professionals que eixien en la televisió , i més concretament en els corresponsals de guerra. Amb setze anys ja em veia com Carmen Sarmiento, amb jupetí multibutxaques i cambra al coll a El Salvador o Guatemala ,acompanyant a les guerrilles per la selva o escrivint la crònica des dels camps de refugiats saharahuis, entre tendes de campanya i pols del desert o amb les dones d'Amèrica Llatina que subsistien en les mines d'estany de Bolívia. Encara que puga semblar estrany per a una adolescent ,i mirant-ho ara pot ser que ho fora, m'agradava mullar-me de les històries que es contaven en programes com a Informe Setmanal, perquè m'imaginava cobrint la notícia d'una manifestació als carrers de Beirut o del Líban, com ho feia Maruja Torres o comentant les eleccions presidencials des de Nova York, com Rosa María Calaf. 

Veia en aquells rostres a dones valentes, lliures, viatgeres, i testimonis directes del que ocorria en el món, encara amb el perill que allò comportara. Per damunt estava la curiositat i la necessitat, al mateix temps, de comptar les coses que no es veuen, que es desconeixen o que s'han de saber. Em fascinaven les pel·lícules on les trames succeïen en les redaccions dels periòdics acompanyades del so dels telèfons i les màquines d'escriure, on els periodistes s'amuntegaven a les portes dels jutjats amb els seus micròfons o corrien amb la càmera al muscle entre rebles i cases en ruïnes enmig dels bombardejos.

Quan veia a Ángela Rodicio o a Pérez – Reverte (que encara no s'havia convertit en un escriptor d'èxit) enmig d'un conflicte bèl·lic, no perdia l'oportunitat de manifestar davant els meus pares la meua voluntat de voler ser reportera ,restant importància al perill que allò suposava i que jo intentava justificar amb la famosa frase de “ algú ha de contar el que ocorre en el món”, i que la meua mare sempre responia amb : “ No fa falta que sigues tu qui ho faça”.

La realitat era que, en aquells dies, només es podia estudiar la carrera de periodisme a Madrid o a Barcelona, i a més, era considerada encara per a una dona una carrera un poc “ atrevida”. Això, sumat al fet que ,econòmicament, en la meua família no ens podíem permetre que em traslladara des de València a cursar els estudis a una d'eixes ciutats, tancava la porta a convertir-me en la reportera que sempre havia volgut ser. No hi hauria reportatges, fonts indesxifrables, fotoperiodisme, connexions des de llocs inhòspits, cròniques, diaris, notícies. Havia de deixar passar eixe somni al calaix i donar pas a les segones oportunitats.

Amb els anys em vaig convéncer que aquella devoció pel reporterisme era cosa de la joventut i un poc també de la inconsciència. Seguisc enamorada del periodisme ,i em continua fent un pessic el cor quan veig a Almudena Ariza contar-nos la vida des de llocs remots .I encara que la meua professió definitiva va ser la docència i l'he viscuda amb goig, això de les oportunitats perdudes, hui, que se'ns acomiada el mestre Sabina , em dona un poc de nostàlgia recordar-lo i em conduïx inevitablement “ al número set, Carrer Melancolia, vull mudar-me fa anys al barri  de l'alegria però sempre que el va intentar ha eixit ja el tramvia.”

 

LA CASETA DE LA MAR

A meitat de distància aproximadament entre el Mareny i Les Palmeres,a la dreta,està el Camí de Motilla.Al final d’ eixe camí hi havia una caseta menuda on passàvem molts estius perquè els meus iaios éren els guardesos del xalet del costat.Al Camí Motilla a l’ hivern només vivien dos o tres famílies,però a l’ estiu,totes les cases baixetes que formàven una filera des de més o menys la meitat fins el final s’ omplien d’ estiuejants ,provinents majoritàriament de Sueca.Hi havia una botiga on es venia un poc de tot i els dies de Sant Roc féien varietés.

Al costat de la caseta vivia Lolita i Daniel amb els seus fills ,Joan i Daniel i enfront tenien una casa gran la família Boix.Però si d’ alguna cosa m’ enrecorde és de la mar,del camp de cacaus,tomaques i altres verdures que ma uelo tenia per a vendre,de les olors i d’ aquells estius de sorra i sal.Perquè sí els meus primers anys d'infància fan olor de sal i estan embolicats en ones i castells de sorra.Vivíem en un poble on la mar era present com una mare protectora que ens abrigava en silenci i que vegades s'enutjava recordant-nos la fragilitat de les nostres vides.

La casa dels meus avis,baixeta i emblanquinada,estava a l'abric de les dunes,pegada al mur de pedra d'una edificació un poc més alta que la gent del poble anomenava “el xalet dels alemanys” i que estava envoltat d'una paret alta i llisa amb vidreds que impedien la seva entrada.

La casa estava al Camí de Motilla i era la penúltima d’ un camí de pedres,que començava en la carretera, amb unes quantes cases al principi i una filera de cases des de la meitat del camí fins al final.

A la casa hi havia don diegos i margarides,un pati empedrat amb un pou de bomba on trèiem l'aigua i una xemeneia (que ara diríem barbacoa)on es rostia peix i pebres.

Al matí només s'escoltava el suau soroll de l'aigua de la mar acaronint la sorra,i lluny el so de la botzina del camió que repartia blocs de gel per a les neveres.

Era una mar platejada i tranquil·la que semblava adormida en aquesta hora en què es desperten els núvols i obren els ulls les gavines i que s'agitava a les vesprades animada pel llevant que bufava susu. Des de molt menuda,els matins d'estiu,em recorde en continua insistència per a baixar amb ma mare a la platja i poder jugar amb les ones,arrebossar-me en la sorra o recollir xicotetes petxines que guardava en un poal de plàstic roig.

M'atreia aquella immensitat marina d'aigua clara que s'acostava en ones d'escuma i s'allunyava contínuament.Els xiquets i les xiquetes ens preparàvem inquiets per a afrontar-les.Els més audaços preferien travessar-les submergint-se en elles; uns altres les saltàvem sense por, i els que veien en elles un perill insalvable quedaven abatuts i atropellats. No teníem consciència de la bravesa de la mar sinó de les petites ones que envaïen la sorra,i contra elles era insistentbel nostre infantil desafiament.

Però sempre apareixia,a mitjana distància del nostre horitzó marí una ona molt gran,adornada amb una furiosa cresta d'escuma que era rebuda amb crits excitats.Aleshores eixiem corrent prenent consciència de la bravura i la grandesa d'aquella mar que fins aquell moment se'ns havia mostrat tranquil.Aquelles nits dormia cansada,amb els llavis salats i el cos abrasat pel sol però mai vençut,esperant ansiosa l'arribada de l'endemà.

Els dies de tempesta la mar es mostrava com un monstre insondable i jo pensava en els mariners que dedicaven tot el seu esforç a esquivar aquelles ones, com a ungles descarnades, esperant el moment en què la mar es calmara per a poder tornar a navegar tranquils.

La meva platja era una platja llarga i les barques de fusta dels pescadors descansaven ,al capvespre,tombades en la part més alta de la platja,amb els seus noms pintats de colors i les veles recollides reposant en el fons.En les dunes creixien silvestres unes plantes carnoses de flors blanques i rosades que anomenàvem curatalls, i que en castellà he sabut després que es diuen ungles de gat.Sobre la sorra sovint trobàvem llargs camins de pedretes planes i petxines blanques o ataronjades que seleccionàvem per a fer-nos polseres o penjolls.O xicotets llacs d'aigua marina que havien quedat atrapats després de baixar la mar.

Quan passejàvem per la voreta es podien veure les teulades de les cases que s'amagaven darrere de les dunes formant una llarga filera.D’algunes d'elles vèiem moure’ s la roba estesa en les cordes, d'unes altres podíem veure penjats els polps travessats en creu perquè s'assecaren.En els dies molt clars ,es veia la muntanya del Montgó,com un drac que penetrava en l'aigua.

Per la vesprades m’ asomava a través del canyís de bambú que ens separava de la platja i em quedava quieta a veure als pescadors de rall que esperaven pacients amb l'aparell entre les seves mans i el llançaven precisos com a grans paraigües oberts per a atrapar a les llises.

Em fascinava sentir les gavines sobrevolant els remolins de peixos;formar petits monticles de sorra mullada lliscant-la entre els meus dits,excavar en la sorra fins que l'aigua apareguera i fer camins de petxines prop dels peus de ma mare que sempre m'observava atenta.

Era un temps de sol,de felicitat ,d'olor de sal i d'aventura que es repetia diàriament i que,en canvi,semblava cada dia nou,com les pedres desgastades i lluents que asseguraven els fonaments del xalet dels alemanys.

Quan s'acostava el final de l'estiu començava a sentir un poco l'absència prematura del que no ocorreria fins a l'estiu següent.Intentava xopar-me de l'olor de sal,del tacte suau de l'escuma blanca,dels capvespres ataronjats i guardava les polseres i els collarets de petxines enel poal de plàstic.Recorde que recolliem els diaris on la iaia Maria embolicava els pimentons torrats ,la balança on pesava les tomaques,les hamaques de tela a ratlles blaves i blanques,la carners,la taula de ferro forjat amb la superfície de mosaic blanc que el iaio havia fet quan era més jove.Mon pare cobria els matalassos i les cadires de enea amb grans llençols blancs,tancava les finestres i posava el cadenat a la porta fins a l'estiu següent.

Alguns pensen que la mar només és un conjunt d'ones successives on gaudir a l'estiu, igual que la vida es compon d'anys, dies i hores.Però alguns considerem la mar com una cosa viva,protectora.Per a mi la mar la va descriure Llach d'una manera preciosa definint-la com Mare mar.

Des de la infància vaig aprendre que les petites tragèdies de cada dia es componen d'ones que es baten entre si al costat de la nostra barca i que la vida consisteix a treure de cadascuna d'elles una victòria concreta sobre el dolor i un goig sobre les quals et regalen calma.Que tots som viatgers i nàufrags que tornen sempre a la mateixa vorera,i que pesar de les marees i embats, que a vegades ens poden portar lluny ,jo sempre tinc un lloc màgic on s'assenten les meves veritats,on tots els colors de la mar m'abriguen i on vull tornar quan em perd.

SOMNÀMBULA

 De menuda era somnàmbula i parlava quan estava dormint. Ho sé perquè m’ ho han contat.En la casa del Mareny les habitacions estaven en la planta de dalt i al pujar l’ escala hi havia una saleta menuda que féia la funció de separació entre l’ habitació inmensa dels meus pares ,que estava a l’esquerra, i la meua i la del meu germà,que estaven juntes,a la dreta. En eixa saleta hi havia un tresillo de colors roig i blanc i una tauleta blanca que,la veritat,eren més decoratius que pràctics ,però que a ma mare li van vindre molt bé perquè durant molt de temps,a les nits, hagué de posar un dels sillons del tresillo davant del buit de l’ escala ,perquè féra de tanca i impedira que jo caiguera a la planta de baix.

Ser somnàmbula pot tindre connotacions còmiques,ridícules,romàntiques o tenebroses,conforme s’ho mire.Hi ha a qui li dóna por veure a algú que camina dormint perquè li recorda eixes il.lustracions que mostren a les persones somnàmbules amb els braços estirats ,com si fóren el monstre de Frankenstein.I no,les persones somnàmbules no caminen d’aquesta manera.Jo,almenys,no ho féia així.Segons ma mare algunes nits m’ alçava i caminava diguent paraules que a vegades s’entenien i d’altres no.Aleshores ella venia ràpidament a dir- me: “ xisssst, vinga,va, a dormir” i m’ acompanyava al llit.Altres vegades es despertava perquè jo estava parada davant del seu llit,inmòbil parlant dormida.Ahí ,reconec ,que donaria un poc d’ impressió obrir els ulls i trobar- me a mi allí de peu.

Diuen que als somnàmbuls no sel’s ha de despertar brúscament,però jo entenc que alguna vegada que altra ma mare no reaccionara tot lo suau que deuria, si atenem a que hi havia nits que m’ alçava dormida varies vegades i la maniobra de portar- me al llit era repetida.

No se quan de temps va durar aquesta condició de ser somnàmbula,crec que fins els vuit anys o així.Una vegada quasi hi hagué perill perquè vaig aconseguir baixar,anar a la cuina,agafar un ou,obrir la despensa,agafar una paella i quasi encendre el foc.Sort que el soroll va despertar a ma mare que baixà a temps de parar la desfeta i pujar- me cap amunt ràpidament.

També vull reconéixer ara que,en aquells anys m’ agradava dormir al llit dels meus pares,com crec que els passa a la majoria dels xiquets, i alguna que altra nit ,aprofitant la meua condició de somnàmbula ,em féia la dormida i em gitava dins el llit d’ ells,com qui no vol la cosa,i allí calenteta,en quedava fins el matí.

La cosa de parlar em durà prou més anys,fins els vint i pico.De sobte començava a parlar sobre un tema i si em preguntaven contestava i seguia la conversa amb normalitat. No sé si açò té alguna explicació neurocientífica perquè estàs en una fase determinada de la son o no,però el cas és que si el que dius són disbarats no passa res,però si dius alguna cosa d’ àmbit personal i t’ escolta qui no deuria pot ser prou incòmode.

En fí,ara ja no sóc sonmàmbula ni parle dormint i,he de reconéixer,que eren dues condicions prou divertides i peculiars.La meua germana Clara també parlava dormida quan era menuda; parlava de fútbol,de jocs,de coses de xiquets.A vegades cridava i ma uela sempre estava “ xisssst va,prou,a dormir”, igualeta que ma mare.

LA CASA DE LA IAIA CARMEN

 LA CASA DE LA IAIA CARMEN

Sempre tornava botant des de les escoles velles fins arribar a la casa de la iaia Carmen.Tindria set o vuit anys i recorde anar per la vorera del canyís de l’hort que hi havia enfront de les escoles,al costat de l’ església,fins arribar a la casa de la iaia.Ma mare i la iaia Maria anaven a collir taronja en la quadrilla del iaio Paco així que jo em quedava ,cada dia,a dinar amb els iaios Carmen i Andreu.Era una d’ eixes cases valencianes de poble amb una porta gran que ,en obrir-se, deixava passar el carro i les aques que es guardaven al final de la casa, en una mena d’estable,on també es deixaven les eines del camp,el menjar dels animals,la llenya per a la llar,les garrofes,el carbó,i on hi havia un xicotet quartet,que anomenaven “comú”,i que era el lloc on les persones feien les seues necessitats.En aquella casa no hi havia aigua corrent així que en el comú ma uela sempre tenia un poal amb aigua del pou per si féia falta.

Com deia abans ,en entrar a la casa ,trobaves dos grans cortinons de tela groixuda que no deixaven veure què hi havia darrere.Però quan passaves podies admirar una casa que ,encara que humil, per a mi, era grandíssima,amb aquell sòl de taulellets de formes geomètriques i les parets alicatades des del terra un metre i mig o així d’ un color blavós i blanc i després pintades fins el sostre de color verd claret.Sembla ara que estiguera mirant-les.

A la dreta de l’ entrada hi havia una porta molt alta i fosca que donava a una habitació que sempre estava tancada amb clau.Alguna vegada,de més major, quan vaig poder entrar, vaig vore que hi havia un llit alt i fosc ,com la porta,acompanyat de dues tauletes ,també altes i fosques, amb les tapes de marbre blanc i cobertes per uns tapets de ganxet ,i un aparador amb espill i molts calaixos que mai em vaig atrevir a obrir,ni tan sols quan la casa hagué d’enderrocar-se molts anys després.No sé de quí hauria sigut alguna vegada aquella habitació però semblava que s’havia quedat detinguda en algun moment del passat.

A l’ esquerra de l’ entrada hi havia una estància que alguna vegada deguè ser un despatx de pà; encara estava el mostrador i les prestatgeries.No sé molt bé la història però crec que la iaia Carmen,quan vivia a Sueca,o quan vingué al Mareny, ja despatxava pà i li posaren el malnom de “la Panerota”( o igual era el malnom de sa mare,això ja no ho sé). Si vivira mon pare segur que ho aclariria de seguida,perquè totes estes històries se les sabia “al dedillo”.

Doncs,quan jo arribava del cole botant, al menjador de la casa de la iaia Carmen quasi sempre hi havia ,damunt de la taula, un perol d’arrós fet del caldo de putxero, o arrós caldós amb costella i pato de la “tia Sunsión” una amiga d’ ella que, pel que vaig saber anys després,criava gallines i patos. En aquell temps ella encara s’apanyava prou bé,no havia perdut tanta mobilitat ni visió i era prou pragmàtica: féia un putxero o un caldo i d’ allí anava tirant per a tota la setmana,uns dies arrós,altres fideus o altres arrós passejat,que li deia ella a l’arrós al forn perquè el iaio Andreu el portava al forn de la plaça a coure’l.

En eixe menjador hi havia una ximeneia i dues vitrines de paret,una a cada costat, on jo no arribava a obrir,però podía veure les tassetes de café que després es traurien per al dinar de Nadal,alguna botella de conyac ,plats ,gots,el porró per al vi,la caixa metal.lica on el iaio guardaba papers…

El iaio parava la taula i dinàvem els tres; quasi sempre era la iaia la que parlava de coses del poble,el iaio escoltava en silenci entre cullerada i cullerada d’arrós.Era de poques paraules el iaio Andreu.En acabar ell treia tres pomes d’ un sac ,o taronges ,i així cada dia.Però hi havia una costum que a mi em cridava molt l’atenció i és que sempre,després de menjar,agafava un got de vi negre,un ou cru i una cullerada de sucre,ho mesclava tot i s’ho bevia de seguit.Deia que “això era aliment”.Jo pense que haurien passat tantes penúries a la guerra que,probablement,en aquell temps igual haveren d’alimentar-se deixa beguda moltes vegades.

A la cuina de la casa passaves des del pati on trovabes,sense més artificis, una pica de pedra, un pou amb una peça de ferro on havies de manxar perquè eixira l’aigua,un fogueret de gas i una tauleta.

I després estava ,com deia abans,el corral o pati on jo podía jugar fins que tornava a l’escola després de dinar.Allí sempre féia solet i la iaia Carmen seia en una cadira baixeta de bova i em preguntava sobre uns o altres o em deia frases com “ la meua xica és la més guapa de totes” i altres coses per l’ estil.Era molt exagerada per a tot la iaia Carmen.

A un costat del menjador estava l’habitació dels iaios i també una escala que portava a la cambra.A mi m’ encantava pujar perquè sempre hi trobava,en aquell espai diàfan, coses,per a mi sorprenents: pallorfes de dacsa, tires de cacaus assecant-se, arrós escampat encara amb corfa,melons de tot l’ any,creïlles…El iaio Andreu,com a bon llaurador,guardava i organitzava allí les collites per a l’ hivern.Jo ho mirava tot des de la porta,perquè no podia xafar res i després baixava a poc a poc aquella escala que no tenia barana.

Vaig estar algun any més anant a dinar a casa dels iaios; però els dies importants en aquella casa éren els dies de Nadal,quan ens juntàvem tota eixa rama de la família ,quan encara no havia passat res i encara érem una família.

Entre les ties i ma mare montaven una taula llarga que anava des de la porta del carrer fins a la porta del corral.De cap de taula es posaven els iaios i després anàvem col.locant-nos tota la resta de fills,gendres i nets fins arribar a vint i tants.La veritat és que no sé d’on eixien tantes cadires.La iaia Carmen sempre féia putxero amb pilotes,en un perol roig de porcellana on posava de tot: carn,verdures,moniato i blanquets.Eixe dia els menuts podiem beure sarsa,que era una beguda dolça pareguda a l’ actual Cocacola, i que portava mon tio Candi,que sempre ho trovaba tot.I els majors ,després de dinar es feien algun barrejat,o algun sol i sombra,que per això era día de Nadal.A l’ hora del café venia el moment que els menuts estàvem esperant: les estrenes,eixa tradició valenciana tan bonica que va passant per les generacions mantenint la il.lusió en la xicalla del regal esperat però no per això menys desitjat. Ens posàvem en filera,de més majors a més menuts,davant dels iaios,en un ritual que s’anomenava “besar les mans” perquè ens “ estrenaren” amb algún bitlletet.Jo sempre em posava nerviosa.I ahí estàven,al final d’ aquella taula llarga ,eixe home prim ,d’ ulls menuts i inquiets que només es treia la gorra per a menjar i dormir,el iaio Andreu,i aquella dona de cabell sempre negre,encara que passaren per ella els anys,la iaia Carmen,que s’havia tret del sostenidor un mocador on guardaba les estrenes,esperant-nos. Recorde eixos dies de nadal feliç,rient amb els meus cosins Candi i Ramón,que tenien aquella cara de pillos i eren tan guapos,i recorde com mirava a la meua cosina Lolin,uns anys major que jo,tan morena i tan guapa sempre.Tota la vida ha sigut guapíssima.A la resta no els recorde molt.Serà perquè la meua memòria ha sabut borrar,saviament,tot record de persones que després han sigut incòmodes o doloroses.

Passaren els anys,els iaios es van fer majors i la vida va anar canviant. D’aquella casa que estava al Carrer l’Església fa temps que ja no queda res.Es mantingué en alt uns anys després de morir els iaios ,fins i tot anàrem allí a tirar ,des de la balconada,els caramels del bateig de la meua germana Clara.Després vinguéren els problemes estructurals i l’ havérem de tirar avall. Vingueren els anys de pleits familiares, de judicis, de pérdues i un llarg núvol negre va envoltar tot el que havia suposat aquella casa i part d’aquella família.Al final la vida ho va anar col.locant tot al seu lloc i no queda quasi res del que va ser aquell temps.Queden, això sí els records bonics de la infància i la innocència viscuts en aquella casa tan llarga on sempre féia olor a arrós caldós i on sempre podies trobar-te la clau posada en la porta.

UN SUEÑO REPETIDO

Esta mañana, mientras abría la ventana de la habitación aún en penumbra, he visto cómo salía volando ,por encima de las tejas del patio interior, un pájaro azul al que he seguido con la mirada hasta que ha desaparecido. Misteriosamente después, mientras notaba el frio suelo en mis pies descalzos, noté que el ave seguía volando dentro de mi cabeza. Revoloteaba por dentro de mi cuerpo como si estuviera encerrada dentro de un espejo. Desde aquel momento todo ha desembocado en unos hechos de una calidad alucinante.

El agua de la ducha era azul y gris; las baldosas de la pared del baño repetían una melodía constante, como un eco, que envolvía todo. Cuando me he mirado en el espejo de espirales cuadradas he observado que yo misma estaba dentro de mi cuerpo lavándome la cara, cepillándome los dientes, peinándome...

Durante todo el día he tenido la sensación de moverme por el interior de mi cuerpo y de que ,inexplicablemente, todos los objetos estaban dentro de mí, como un sueño repetido.

Recordaba fragmentos de uno de mis libros preferidos donde otra Alicia intentaba explicarse cuándo estaba dentro o fuera de algún lugar, cuándo entraba y salía de determinados recipientes, cómo crecía y disminuía en cuestión de segundos.. He leído ese libro tantas veces que, aún hoy, continúo pensando que la diferencia entre la realidad del exterior y la de los sueños no está demasiado clara, y que muchas veces vivimos la vida de dentro, y no la de afuera...O al revés.

He estado todo el día dentro en mí misma. Y dentro estaban también las calles, los semáforos, los árboles con sus hojas de otoño verdes y ocres que a veces se volvían azules. Estaban dentro las casas de los demás, sus voces, sus caras ; gente que corría refugiándose de una lluvia que llovía dentro de mí como un aguacero.

Viajaban por mis venas los papeles de la mesa de trabajo, los números de teléfono, las horas, la tela de los vestidos que se rozaban conmigo en el metro. Deambulaban por mis órganos los recuerdos, el silbido de la cafetera, el olor a albahaca de la cocina de mi madre que no está conmigo desde hace tantos años, las sábanas de las camas de los hoteles visitados, las fuentes de las ciudades vividas.

Estaban dentro los amigos, los amantes pasajeros, las cartas, las fotos, las trampas, el colegio, los años que pasé sin vivir mi vida y los que vivo ahora cuando no estoy.

Pasaban solas las hojas de los libros, con sus letras azules, y se repetían los versos que escribí y ya no guardo .

Sonaba la música de los que cantaban en la radio, los sonidos de los coches que no encontraban las calles y frenaban de golpe girando sobre sí mismos ,y seguían después el camino que marcaban las señales de tráfico, que también estaban dentro de mi cabeza y señalaban continuamente el camino que me llevaba de vuelta a casa.

Yo me observaba desde fuera, y a la vez estaba dentro de mi cuerpo buscando el camino que me llevara a la salida. No entendía cómo podía estar allí dentro y verme al mismo tiempo. Caminaba despacio como una ciega dentro de mí misma ,vagando por una realidad que giraba dentro de la espiral del espejo de Alicia.

De repente el repiqueteo de la lluvia en la ventana me despertó y advertí que había tenido otra vez el mismo sueño que las noches anteriores Noté un extraño desasosiego y al mismo tiempo una inquietante sensación de realidad desdibujada entre colores azules y grises. Una mañana más me levantaba confusa. Noche tras noche luchaba por querer escapar del espejo donde vivía una Alicia que soy yo, y que también es la otra.