Va haver-hi un temps en què començar el dia no portava promeses, sinó cansament. Despertar era obrir els ulls a un buit que em mirava des de dins. No sabria dir quan va començar. Potser un dia qualsevol, mentres somreia sense sentir-lo, mentres acumulava silencis darrere de paraules correctes.
La vida seguia el seu curs, però jo em quedava quieta, com una fulla atrapada en l'aigua inmóvil.Al principi vaig creure que es tractava d'un cansament comú, d'eixos que es curen amb somni o amb riures forçats.
Però el somni no descansava, i els riures es trencaven només tocaven l'aire. Dins de mi s'obria un buit, una clivella sense fons, on queien els meus pensaments d'un en un, sense fer soroll.
Era com habitar un hivern que no acabava. Vaig intentar fugir de tot.
Em vaig omplir de soroll, de coses sense sentit.
Però el silenci tornava sempre, més profund, més pacient.
Fins que un dia vaig comprendre que no hi havia eixida .El camí, si existia, havia d'anar en direcció contrària: cap a dins.
Així va començar el meu viatge. Un viatge sense mapes, sense brúixoles, sense destí.
Només jo, caminant entre ruïnes, entre un núvol negre que ho oprimia tot i que dolia mirar.Cada racó de la meua ment estava cobert d'ombres: temors antics, culpes heretades, paraules que mai vaig dir per por de trencar alguna cosa que ja estava trencat .Vaig descobrir la tristesa, asseguda a la vora del meu pit, esperant-me. Vaig descobrir la por,les ombres, el fum.Llavors vaig plorar. No un plor breu, sinó un d'eixos que obrin clivelles noves per a deixar entrar l'aire. I enmig de les llàgrimes vaig entendre que la tristesa no era enemiga, sinó mestra.Venia a ensenyar-me a soltar el que pesava, a mirar amb tendresa el que sempre havia volgut amagar.
I un dia vaig començar a caminar,i vaig continuar caminant.Entre ruïnes van començar a brollar xicotetes llums.No eren alegria, no encara, sinó una cosa més suau: calma.Un pols silenciós que em recordava que encara estava viva.Vaig començar a escoltar la meua respiració, a sentir el cos que havia oblidat.Cada inhalació era una promesa xicoteta, cada exhalació, una rendició necessària.
Vaig aprendre que sanar no és tornar al que un va ser, sinó abraçar el que va quedar i convertir-ho en llavor.El viatge no va tindre final, només un despertar distint.Un dia, l'alba va tornar a tindre color.El mateix sol, però una altra mirada.
Ara entenc que no vaig eixir de la foscor: vaig aprendre a caminar dins d'ella amb els ulls oberts.A vegades encara retorne a eixe lloc.
No amb por, sinó amb respecte.Perquè allí, en el fons de l'abisme, vaig descobrir la meua arrel més profunda:la que sobreviu fins i tot quan la terra s'esfonsa.I des d'eixa arrel, lentament, la vida torna a créixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada