La meva infància és la mar de tots els estius, la sorra entre els dits i l'escuma deixant empremta sobre la meva pell d'innocència. Els xiquets jugàvem a la platja amb l'única consciència de l'onatge continu i davant el qual mostràvem un ingenu desafiament . Hi havia ones que acariciaven els nostres peus i altres ,més altes, que arribaven a enfonsar-nos per complet. Però, de sobte, a mitjana distància del nostre horitzó marí solia aparèixer una molt gran, adornada amb una furiosa cresta d'escuma, que era rebuda amb crits alegrats. Ens preparàvem inquiets per a afrontar-la: els més audaços preferien creuar-la per sota , uns altres aconseguien pujar-la ,i els qui veien en ella un perill insalvable quedaven abatuts i atropellats. Cada ona era un combat.
La pràctica d'aquells banys innocents en la mar dels meus estius va ser una bona escola per a aprendre a sobreviure a les adversitats posteriors.Des de petita vaig saber que la mar no comença en la riba sinó molt abans, en el rumor antic que es cola pels ossos quan el vent canvia de direcció. Vaig descobrir aviat que és un animal sense forma que respira en envesteixes i onades, que es recull i s'expandeix com si recordés alguna cosa que mai acaba de dir. A vegades sembla adormit, amb la pell llisa i blava de vellut ,però sota aquesta calma habiten ciutats de silenci que es mouen lentes, corals que somien amb la llum i peixos que escriuen la seva història de vida en cercles invisibles.Té l'escuma com a llenguatge més pròxim; és la seva manera de tocar la terra sense posseir-la. Arriba sense permís, insisteix en el seu relat i es retira lent, deixant missatges escrits que ningú sap llegir del tot. Cada ona que ens mostra és una pregunta que es trenca en contestar-se, una promesa que desapareix. I no obstant això, tornem a mirar-ho embadalits com si allí, en aquesta vora incerta, alguna cosa ens reconegués.La mar de la meva vida té memòria de sal. Guarda llàgrimes d'històries passades, tempestes d'amor que ja no tenen nom propi, vaixells replets de somnis que van navegar cap a illes de coral abans d'enfonsar-se. Si tanco els ulls encara puc escoltar com l'aigua em contava relats en un idioma sense paraules on parlava de futurs comiats, d'horitzons color taronja que sempre fugien, de la paciència infinita que albergava el que no necessitava arribar a cap part.
Al capvespre, quan el cel s'inclinava i el món semblava sostenir la respiració, la mar es convertia en un mirall que jo podia travessar per a veure l'altra cara d'Alicia. Allí estaven, observant, totes les meves versions amagades. Apuntava la que s'atrevia a creuar els límits i les fronteres, la que es tornava petita amb els temors , la que es quedava en la riba dibuixant estrelles i noms que la marea esborraria després sense rancor...
I a la nit, quan ja no hi havia colors que poguessin distreure-li, la mar es tornava negre, immens, viu. Llavors era un cor que bategava fora del cos del món, i que jo escoltava en silenci des del meu llit.La mar de la meva vida em va ensenyar que les petites tragèdies de cada dia es componen d'ones que es baten en lluita al costat del nostre vaixell. La saviesa consisteix a extreure de cadascuna d'elles una victòria concreta abans que la següent ona ho canviï de nou tot.Una única ona és la que ens pot fer naufragar... D'aquesta cal intentar salvar-se.
