La memòria no és un arxiu ordenat, sinó una casa antiga en la qual habitem quasi sense remei. És un lloc borrós i incomplet al què sovint tornem deformant els contorns i transitant per zones en penombra on allò que hem viscut respira amb dificultat. No és fidel ni exacta sinó una narradora capritxosa que tria allò que vol salvar del naufragi del temps.
En la meva memòria hi ha records que guarde amb cura, com si en nomenar-los pugueren trencar-se i que han crescut amb mi sense demanar permís. Es van anar instal·lant com a arrels invisibles, escampant-se baix la superfície del quotidià. Van créixer dins els gestos i les paraules de la meva àvia, el so de la màquina de cosir tritllejant en aquelles vesprades interminables de la meva infància, on el temps semblava doblegar-se sobre si mateix com una tela suau. Van créixer la veu ,el somriure i les cançons de ma mare: “..por ti yo daría la arena del mar...”, en una casa on la llum del sol entrava per les finestres ,com l'esperança, i l'olor de cafè calent o els guisats cuinats a foc lent ho impregnaven tot.
La memòria m'acosta el ressò de moltes veus que van caminar pels meus carrers i per la meva vida ,que ja no tenen cos, però que encara pronuncien el meu nom amb una claredat que el present accepta. També viuen aquí els silencis de l'espera, tibants com una corda a punt de trencar-se, i els de les pèrdues que van quedar entre paraules que mai van arribar a pronunciar-se: buits on cabia tot el que no vam saber dir-nos a temps. Perquè la memòria a vegades no conserva les paraules, sinó l'espai que van deixar.
Dins dels meus records hi ha cases que m'habiten des de sempre, encara que mai he tornat a veure-les amb els ulls oberts. La memòria les reconstrueix cada vegada de manera distinta. Algunes habitacions queden intactes, com si el temps no s'hagués atrevit a tocar-les: allí la infància i la joventut respiren lliures, amb els seus somnis, amb un llenguatge primer de sorpresa i després de rebel·lia. En altres estades, no obstant això, l'aire és més dens; els objectes han perdut les seves vores, i les ombres s'allarguen quan intente fixar-les. En algunes estades em trobe amb versions de mi que ja no existeixen, però que encara respiren en l'aire. Hi ha portes que ja no sé obrir i altres que vaig tancar amb pestell, passadissos replets de fotografies que revelen instants detinguts, finestres que donen a paisatges que tal vegada mai van existir, escales que porten a cap part o que canvien de sentit com en els quadres de Escher.
Va créixer en la meva memòria la mar com un bressol que m'abrigava i un salvavides que després em va consolar dels naufragis; la sorra i la sal que va absorbir el meu cos com una esponja; la pluja mullant les llambordes d'un barri que em va alliberar i em va seduir quan la vida començava a obrir-se. Els anys de desassossec i de por en què vaig aprendre a la força a lluitar contra gegants. Van créixer els vaixells que portaven goig i les tempestes acompanyades de calma.
Apareixen també els camins recorreguts, les ciutats visitades, les ferides que a poc a poc van anar fent menys mal. Van i venen a la ment coses que semblaven oblidades però que la memòria es va encarregar de guardar en alguns dels seus calaixos. Tot es va anar acumulant en mi, capa rere capa, com la pols que es posa sobre els objectes, tornant-los més reals en el seu abandó.
A vegades no recorde les coses com van succeir sinó com puc suportar-les ara. He après que la meva memòria anomene moltes vegades amb delicadesa perquè suavitza els acomiadaments , exagera algunes alegries i s'aferra, amb una obstinació incomprensible, a instants mínims. Guarda amb nitidesa alguns detalls i menysprea successos i moments al seu gust. Conserva lleument records que s'esvaeixen en intentar tocar-los, com si estiguessen fets d'una matèria més fràgil que el temps. Altres vegades desordena els successos en els prestatges ,els canvia de lloc ,dialoga amb les meves absències i les meves troballes i li perd la pista a algunes coses viscudes. Em pregunte llavors on van quedar guardades les paraules que no vaig dir, els besos que no es van donar, les intencions que es van perdre; quins motius tria la ment per a jugar amb el passat al seu gust.
La memòria ens ajuda a girar del revés les manetes del rellotge de la vida i ens deixa tornar moltes vegades a tot el que ella guarda. Però també ens permet oblidar sense remordiments ,i sense trair massa el viscut, per a poder continuar respirant tenint la certesa que en aquest oblit sempre queden restes: petites ombres que s'allarguen i ens recorden que res desapareix del tot.
Potser pensem en la memòria com un arxiu que ha estat emmagatzemant i registrant els nostres passos al llarg dels anys quan possiblement és, sense que puguem evitar-lo, un organisme viu i independent que respira amb nosaltres i ens acompanya inevitablement pel camí de la vida perquè no ens sentim tan sols
En la meva memòria hi ha records que guarde amb cura, com si en nomenar-los pugueren trencar-se i que han crescut amb mi sense demanar permís. Es van anar instal·lant com a arrels invisibles, escampant-se baix la superfície del quotidià. Van créixer dins els gestos i les paraules de la meva àvia, el so de la màquina de cosir tritllejant en aquelles vesprades interminables de la meva infància, on el temps semblava doblegar-se sobre si mateix com una tela suau. Van créixer la veu ,el somriure i les cançons de ma mare: “..por ti yo daría la arena del mar...”, en una casa on la llum del sol entrava per les finestres ,com l'esperança, i l'olor de cafè calent o els guisats cuinats a foc lent ho impregnaven tot.
La memòria m'acosta el ressò de moltes veus que van caminar pels meus carrers i per la meva vida ,que ja no tenen cos, però que encara pronuncien el meu nom amb una claredat que el present accepta. També viuen aquí els silencis de l'espera, tibants com una corda a punt de trencar-se, i els de les pèrdues que van quedar entre paraules que mai van arribar a pronunciar-se: buits on cabia tot el que no vam saber dir-nos a temps. Perquè la memòria a vegades no conserva les paraules, sinó l'espai que van deixar.
Dins dels meus records hi ha cases que m'habiten des de sempre, encara que mai he tornat a veure-les amb els ulls oberts. La memòria les reconstrueix cada vegada de manera distinta. Algunes habitacions queden intactes, com si el temps no s'hagués atrevit a tocar-les: allí la infància i la joventut respiren lliures, amb els seus somnis, amb un llenguatge primer de sorpresa i després de rebel·lia. En altres estades, no obstant això, l'aire és més dens; els objectes han perdut les seves vores, i les ombres s'allarguen quan intente fixar-les. En algunes estades em trobe amb versions de mi que ja no existeixen, però que encara respiren en l'aire. Hi ha portes que ja no sé obrir i altres que vaig tancar amb pestell, passadissos replets de fotografies que revelen instants detinguts, finestres que donen a paisatges que tal vegada mai van existir, escales que porten a cap part o que canvien de sentit com en els quadres de Escher.
Va créixer en la meva memòria la mar com un bressol que m'abrigava i un salvavides que després em va consolar dels naufragis; la sorra i la sal que va absorbir el meu cos com una esponja; la pluja mullant les llambordes d'un barri que em va alliberar i em va seduir quan la vida començava a obrir-se. Els anys de desassossec i de por en què vaig aprendre a la força a lluitar contra gegants. Van créixer els vaixells que portaven goig i les tempestes acompanyades de calma.
Apareixen també els camins recorreguts, les ciutats visitades, les ferides que a poc a poc van anar fent menys mal. Van i venen a la ment coses que semblaven oblidades però que la memòria es va encarregar de guardar en alguns dels seus calaixos. Tot es va anar acumulant en mi, capa rere capa, com la pols que es posa sobre els objectes, tornant-los més reals en el seu abandó.
A vegades no recorde les coses com van succeir sinó com puc suportar-les ara. He après que la meva memòria anomene moltes vegades amb delicadesa perquè suavitza els acomiadaments , exagera algunes alegries i s'aferra, amb una obstinació incomprensible, a instants mínims. Guarda amb nitidesa alguns detalls i menysprea successos i moments al seu gust. Conserva lleument records que s'esvaeixen en intentar tocar-los, com si estiguessen fets d'una matèria més fràgil que el temps. Altres vegades desordena els successos en els prestatges ,els canvia de lloc ,dialoga amb les meves absències i les meves troballes i li perd la pista a algunes coses viscudes. Em pregunte llavors on van quedar guardades les paraules que no vaig dir, els besos que no es van donar, les intencions que es van perdre; quins motius tria la ment per a jugar amb el passat al seu gust.
La memòria ens ajuda a girar del revés les manetes del rellotge de la vida i ens deixa tornar moltes vegades a tot el que ella guarda. Però també ens permet oblidar sense remordiments ,i sense trair massa el viscut, per a poder continuar respirant tenint la certesa que en aquest oblit sempre queden restes: petites ombres que s'allarguen i ens recorden que res desapareix del tot.
Potser pensem en la memòria com un arxiu que ha estat emmagatzemant i registrant els nostres passos al llarg dels anys quan possiblement és, sense que puguem evitar-lo, un organisme viu i independent que respira amb nosaltres i ens acompanya inevitablement pel camí de la vida perquè no ens sentim tan sols
