ESCRIURE I VIURE

 Escriure és un acte revolucionari. Les paraules es conjuren per a reivindicar-se , com a agulles que punxen una mica i deixen lleugeres marques en la pell o que penetren fins al fons i viatgen per les artèries del cos en eterna permanència.

Les paraules tenen poders extraordinaris i arriben on nosaltres, a vegades, no podem. Organitzen els nostres pensaments i ,com a formigues treballadores, els col·loquen en fileres i prestatges, en paràgrafs, en discursos que adquireixen sentit. Donen nom als sentiments i a les emocions , a les pors , plasmant en un conjunt de lletres el que no som capaces d'expressar d'una altra manera.

La vida són les paraules que escrivim inconscientment en un full en blanc, en el márgen d'un periòdic, a la llum d'un llum de taula, en una nit de neguit, en un capvespre de tardor o un migdia d'estiu.

Les paraules són els somnis que sentim amb els ulls tancats, el lloc on donar-nos suport intentant deslligar els nusos de la realitat o del dubte. El paper és molt sofert, suporta la ràbia, la incertesa, els pensaments estranys. És com una teulada pel qual rellisquem mentre intentem construir ancoratges que ens sostinguin. Les paraules són els ferros on ens agarrem per a no caure a l'abisme.

Escrivim per a afermar aquesta memòria insegura i subjectiva que tendeix a oblidar-se de si mateixa i té un codi propi per a triar allò que vol recordar. Les paraules trien el seu propi temps i espai. Escrivim per necessitat o per obligació, per anhel o despit, per a fer menys evidents les diferències, per a deixar constància del temps que vivim, per a allunyar les males idees, per a estimar.

Escrivim encara que passi el temps, encara que creguem que no serveixi de molt, per a renéixer de velles ferides i rancors, per a aprendre de l'error i gaudir del camí, com a ocells lliures i com a presos condemnats a romandre en cel·les invisibles.

A vegades passen els dies i no escrivim res. I a vegades ho fem atropelladament, constrets per la necessitat i fluïdesa de les paraules que s'ensenyoreixen de nosaltres com un riu desbocat .Escrivim i pensem…I escrivim de nou nou.

Ho fem sense motius i amb ells, per impulsos o pausats, transparents o dispersos, lleugers o carregats d'equipatge, Escrivim a cegues, davant el que ens revolta, sota les bales i insults, amb llenguatge de pluja o de mar oberta, contra la desídia , de perfil o des de la incertesa, durant l'hivern, en silenci, entre batalles, cap a destins incerts, fins al defalliment. Escrivim mitjançant símbols ,lletres i paisatges, per a resistir i sobreviure del mundà que ens avassalla, per la qual cosa ens envaeix o atemoreix, per afinitats, creences i consensos, segons criteris establerts o llocs recòndits, sense prejudicis, pors o desvetllaments, sobre terra ferma o fangars, després de laberints incerts o certeses perennes…

Escrivim com som i com sentim, observant el món des dels pensaments que ens habiten i caminem en silenci o amb urgència per a continuar escrivint la vida.

CARTOGRAFIA DE LA VIDA

 

Els camins són les línies físiques que travessen la terra, però també els solcs de la respiració del temps, marcant els nostres passos com un atles imaginari. A vegades el camí naix tímid i treu el cap entre les escletxes d'una finestra menuda. Altres vegades s'imposa com una ruta obligada sota un cel sense núvols o una tempestat sobtada. Però sempre està ací, esperant-nos, com si sabera que vam ser fets per a avançar, fins i tot quan ens tremolen els passos.
Hi ha camins que fan olor d'infància, a terra verge, a somnis i promeses intactes. Són les senderes que vam recórrer amb l'alegria de qui desconeix el pes dels comiats. Després van arribar uns altres, més aspres, on cada pedra era una pregunta i cada corba una incertesa que vam resoldre amb menor o major encert.
Estan els camins lleugers, d'herba suau i aroma de lavanda, sobre els quals camines descalça sense por a les espines ni als còdols. Estan els camins breus que es transiten sense inclinació, els camins ociosos, els que són desitjats o aquells que ens porten desvetllament. Hi ha camins que es van diluir en el passat com la sal en l'aigua tèbia; sendes que vam perdre per por o per desgana; rutes que oblidàrem mentre esperàvem en les voreres; viatges que mai iniciem; trajectes coneguts que transitem gairebé de memòria i altres que vam caminar cent vegades. Hi ha travessies que no degueren acabar mai: camins de terra fèrtil i d'aiguamolls, senderes de vent suau que embadaleix, durs, solemnes o pacients com a corredors de fons. Uns són triats amb felicitat i urgència i altres venen marcats per cruïlles personals on el cor ens ensenya que decidir també és renunciar.
Existeixen els camins que fan mal i que desgasten. Uns altres que ens enfronten a la intempèrie de la por i davant els quals hem d'avançar amb l'equipatge just per a no perdre l'alè. Però tots ens esculpeixen amb major o menor profunditat i deixen cicatrius i ferides que dibuixen el nostre ésser com un mapa cartogràfic d'aquest viatge finit.
A vegades transitem sendes en solitari amb l'únic suport de les nostres alforges. En altres ocasions les nostres sabates es reconeixen en altres semblants i llavors el trajecte canvia de textura, la càrrega es torna més lleugera, el cansament es dissol i fins a la nit més fosca sembla menys temible. És el camí on et quedes i alhora vols recórrer sempre.
Cada senda que prenem tanca la porta a una altra. En aquest gest, a vegades melancòlic, està l'acceptació que no podem habitar tots els espais. Triem amb la fragilitat de qui no posseeix certeses, però així i tot continua el camí. Viatgem per les rutes invisibles que es tracen cap a dins, en un territori sense senyals ni mapes, on som viatgers i nàufrags manejant una brúixola el nord de la qual deriva entre el cor i la consciència. Allí travessem records que couen com la sal en la ferida, sentiments de culpa que pesen i atrapen, somnis que reclamen ser escoltats… És un viatge solitari on perdre el rumb és, a vegades, una forma necessària de trobar noves ribes.
I mentre passa la vida aprenem que el camí no sols és trànsit cap a una meta, sinó el teixit viu de la nostra existència. Està compost de contrastos i clarobscurs, de comiats que van fer mal o que ens van alleujar el pes, de trobades fortuïtes o permanents, d'històries que es van escriure amb l'ànima i de contes que es van escapar entre els dits.
El meu camí són els llibres llegits, les cançons que habiten en la memòria, els sons que em van acompanyar en la infància, la mar de tots els estius. És l'olor dels guisats de ma mare, els amics que es van anar i els que romanen, els amors que van passar i els que van deixar empremta. Són les cicatrius de l'ànima i els núvols negres, els paisatges recorreguts sense por, les pells acariciades sense vergonya, la pluja lliscant-se per la meva cara en les vesprades de tardor i els trens que van viatjar a cap lloc. El meu camí és el poble on vaig créixer esperant la fugida i les ciutats que em van recollir després. És la memòria i la nostàlgia, els mitjons de punt de ganxo els diumenges de missa i la llibertat apuntant per les sabates. És L'illa misteriosa, de Jules Verne; Fulles d'herba, de Walt Whitman; els besos que van arribar per a quedar-se en els poemes de Cernuda. El meu camí és Alexis, de Marguerite Yourcenar, o Meryl Streep en Memòries d'Àfrica. Són Macondo i Comala, Venècia, Bowie i Ella Fitzgerald, els amors triats, el goig i el riure, el compromís o les cendres…
El meu full de ruta és la determinació serena de continuar caminant pels camins de la vida, descobrint senderes noves mentre encara existisca horitzó i persistisca en mi la certesa íntima de que viure no és només atrevir-se: és, abans de res, una silenciosa i potent forma de resistència.

LA BICICLETA

 De menuts tots hem volgut tindre una bicicleta. Al Mareny això representava llibertat, poder anar a jugar més lluny que el Carrer Les Parres o les escoles, arribar a la mar o anar pels camins de terra entre els camps.No recorde si vaig tindre bicicleta de tres rodes, per això el rimer record d’ una bicicleta és d’ aquella BH roja que em compraren quan tenia uns deu anys.El dia que la van portar la deixaren,amb el cavallet posat ,al menjador com un trofeu. No havia pujat mai en una bicicleta sense rodetes als costats i, per això, mon pare em va dir que no l’ agafara fins que ell m’ ensenyara a muntar-la uns dies després.

Però jo, que era prou rebel, no vaig poder esperar eixe moment i dos dies després ,mentre ells estaven al camp, la vaig agafar , em vaig acoplar el seient a la meua alçada i la vaig treure a la carretereta del costat de casa.M’ havia proposat aprendre a muntar-la ,jo sola i en eixa vesprada. Llavors no teniem colzeres, ni casc ,ni res per aliviar les caigudes així que, amb tota la perseverància que tenia vaig començar a anar amunt i avall pel camí .La tossudesa va portar algunes caigudes un poc aparatoses , el far de davant de la bici es va trencar , ferides amb sang als genoll i diverses rascades a les mans,però vaig aconseguir aprendre a muntar en la bici en un parell d’ hores.

Em sentia orgullosa perquè havia aprés jo sola. No obstant això la satisfacció em va durar poc perquè quan vaig entrar a casa i ma uela Maria em va vore, tota suada i amb les cames i braços grisos per la polç de terra i plens de rascades em vaig emportar els primera crits:

— Ja pots anar preparant- te a que vinga ta mare i veja que li has trencat el far a la bicicleta que només te dos dies!— va dir mirant-me de dalt a baix — Ves i rentat eixa cara tota suada, les cames i els braços i vine a vore que t’ has fet en els genolls. Si és que no pot ser en ella!..

Donava igual que havera aparegut feta un crist, la cosa era que m’ havia botat la prohibició d’ agafar la bici, i això suposava crits segurs o càstig…

Efectivamente quan tornaren els meus pares vaig escoltar a ma mare,a mon pare i altra vegada a ma uela.El propòsit d’ aprendre a muntar en la bici semblava no tindre importància front a l’ ordre de no tocar-la. I és que, en aquell temps d’ obediència i ordres , no acostumaven massa a elogiar els èxits per damunt de les obligacions.Raonaments i explicacions hi havia poques per part dels adults.Es tractaba d’ obeïr sense piular i això jo ho portava malament.

Passat l’ esbronc vingué el moment ,dies després, d’ intentar negociar fins on podia arribar amb la bici.El límits d’ acció eren els llocs del poble per on no passaren cotxes.És a dir, llevant els carrers més transitats per la placeta i la carretera principal , quedaba lliure el Carrer L’ Alter, el pati de les escoles i el carrer de davant de la pesquera fins la primera corva.Anar pel camí de la Gola o cap a la mar encara no i sempre suposava escoltar allò de:

— A tu no se t’ ha perdut res allí.

A les meues amigues els passava el mateix i era habitual veure’ ns donar voltes pel pati de les escoles o rodar per l’ Alter amb les bicis.Mari (la cuca) tenía una Motoretta rosa , Encarna una BH verda i Laura una com la meua.

Passat un temps l’àmbit de circulació es va ampliar el deixaren,per fí, anar cap a mar. Pedalejavem a tota velocitat i sense mans en les rectes. En arribar deixàvem les bicis al muntanyàs i jugàvem a tirar- nos per les dunes, agafar cuquetes negres, “ investigar” per les obres que estaven fent- se del primer edifici d’ apartaments i al què li posaren el nom tan exòtic de Kaleidoscop 1975. Per cert,un dia que anàvem entre els ferros i les rajoles, Mari(la Cuca) es va fer una ferida important a la cama i no vam tindre altra ocurrència que pujar-la a una carretilla de l’ obra i portar- la cap al Mareny.. Igual que m’ havia passat a mi el dia que vaig aprendre a muntar a bici i em vaig ferir, quan la mare de la Cuca ens veié arribar amb la carretilla, ens esbroncà a totes:

— Quina “faena” tenieu vosaltres allí dins de l’ obra,Mari Carmen? — mirava enfadada a la filla però el missatge era per a totes— No tindrieu lloc dins el Mareny per a jugar,no..!

Com deia abans ,primer t’ esbroncaven per la malifeta ,amb aquella costum de mare d’ invocar-te amb el nom complet quan la cosa els pareixia grossa ( María Alicia,Mari Carmen…)i després ja miraven per les ferides visibles.

També anàvem fins Sol,Mar y Naranjos per colar- nos dins el recinte on estaven les “ cames elàstiques” esperant que no ens pitllara el vigilant. O pel camí cap a la Gola, on l’ aigua de la séquia encara arribava clareta a la mar.

Quan muntava en la bici ràpid notava l’ aire en la cara i això em donava una gran sensació de llibertat. El món s’ obria davant meu, i encara que les distàncies que recorriem eren curtes, al mateix temps suposaven xicotets guanys que jo veía com a portes que s’ obrien a noves experiències. La bici per a mi va ser,a banda de les esbroncades per anar-hi massa lluny o tornar massa tard, la primera eixida del xicotet món de jocs que havia sigut la carretereta del costat de ma casa, la vorera del carrer fins a la casa de Susana o el Carrer Les Parres i la placeta.La bici implicava marxar més enllà i eixir, en certa manera, del control parental durant unes hores ,i allò donava ales al meu esperit aventurer que mai tenia prou temps per estar fora de casa.La bici era un primer pas per aconseguir llibertat i ,evidentemente, no anava a desaprofitar- lo.