LA BICICLETA

 De menuts tots hem volgut tindre una bicicleta. Al Mareny això representava llibertat, poder anar a jugar més lluny que el Carrer Les Parres o les escoles, arribar a la mar o anar pels camins de terra entre els camps.No recorde si vaig tindre bicicleta de tres rodes, per això el rimer record d’ una bicicleta és d’ aquella BH roja que em compraren quan tenia uns deu anys.El dia que la van portar la deixaren,amb el cavallet posat ,al menjador com un trofeu. No havia pujat mai en una bicicleta sense rodetes als costats i, per això, mon pare em va dir que no l’ agafara fins que ell m’ ensenyara a muntar-la uns dies després.

Però jo, que era prou rebel, no vaig poder esperar eixe moment i dos dies després ,mentre ells estaven al camp, la vaig agafar , em vaig acoplar el seient a la meua alçada i la vaig treure a la carretereta del costat de casa.M’ havia proposat aprendre a muntar-la ,jo sola i en eixa vesprada. Llavors no teniem colzeres, ni casc ,ni res per aliviar les caigudes així que, amb tota la perseverància que tenia vaig començar a anar amunt i avall pel camí .La tossudesa va portar algunes caigudes un poc aparatoses , el far de davant de la bici es va trencar , ferides amb sang als genoll i diverses rascades a les mans,però vaig aconseguir aprendre a muntar en la bici en un parell d’ hores.

Em sentia orgullosa perquè havia aprés jo sola. No obstant això la satisfacció em va durar poc perquè quan vaig entrar a casa i ma uela Maria em va vore, tota suada i amb les cames i braços grisos per la polç de terra i plens de rascades em vaig emportar els primera crits:

— Ja pots anar preparant- te a que vinga ta mare i veja que li has trencat el far a la bicicleta que només te dos dies!— va dir mirant-me de dalt a baix — Ves i rentat eixa cara tota suada, les cames i els braços i vine a vore que t’ has fet en els genolls. Si és que no pot ser en ella!..

Donava igual que havera aparegut feta un crist, la cosa era que m’ havia botat la prohibició d’ agafar la bici, i això suposava crits segurs o càstig…

Efectivamente quan tornaren els meus pares vaig escoltar a ma mare,a mon pare i altra vegada a ma uela.El propòsit d’ aprendre a muntar en la bici semblava no tindre importància front a l’ ordre de no tocar-la. I és que, en aquell temps d’ obediència i ordres , no acostumaven massa a elogiar els èxits per damunt de les obligacions.Raonaments i explicacions hi havia poques per part dels adults.Es tractaba d’ obeïr sense piular i això jo ho portava malament.

Passat l’ esbronc vingué el moment ,dies després, d’ intentar negociar fins on podia arribar amb la bici.El límits d’ acció eren els llocs del poble per on no passaren cotxes.És a dir, llevant els carrers més transitats per la placeta i la carretera principal , quedaba lliure el Carrer L’ Alter, el pati de les escoles i el carrer de davant de la pesquera fins la primera corva.Anar pel camí de la Gola o cap a la mar encara no i sempre suposava escoltar allò de:

— A tu no se t’ ha perdut res allí.

A les meues amigues els passava el mateix i era habitual veure’ ns donar voltes pel pati de les escoles o rodar per l’ Alter amb les bicis.Mari (la cuca) tenía una Motoretta rosa , Encarna una BH verda i Laura una com la meua.

Passat un temps l’àmbit de circulació es va ampliar el deixaren,per fí, anar cap a mar. Pedalejavem a tota velocitat i sense mans en les rectes. En arribar deixàvem les bicis al muntanyàs i jugàvem a tirar- nos per les dunes, agafar cuquetes negres, “ investigar” per les obres que estaven fent- se del primer edifici d’ apartaments i al què li posaren el nom tan exòtic de Kaleidoscop 1975. Per cert,un dia que anàvem entre els ferros i les rajoles, Mari(la Cuca) es va fer una ferida important a la cama i no vam tindre altra ocurrència que pujar-la a una carretilla de l’ obra i portar- la cap al Mareny.. Igual que m’ havia passat a mi el dia que vaig aprendre a muntar a bici i em vaig ferir, quan la mare de la Cuca ens veié arribar amb la carretilla, ens esbroncà a totes:

— Quina “faena” tenieu vosaltres allí dins de l’ obra,Mari Carmen? — mirava enfadada a la filla però el missatge era per a totes— No tindrieu lloc dins el Mareny per a jugar,no..!

Com deia abans ,primer t’ esbroncaven per la malifeta ,amb aquella costum de mare d’ invocar-te amb el nom complet quan la cosa els pareixia grossa ( María Alicia,Mari Carmen…)i després ja miraven per les ferides visibles.

També anàvem fins Sol,Mar y Naranjos per colar- nos dins el recinte on estaven les “ cames elàstiques” esperant que no ens pitllara el vigilant. O pel camí cap a la Gola, on l’ aigua de la séquia encara arribava clareta a la mar.

Quan muntava en la bici ràpid notava l’ aire en la cara i això em donava una gran sensació de llibertat. El món s’ obria davant meu, i encara que les distàncies que recorriem eren curtes, al mateix temps suposaven xicotets guanys que jo veía com a portes que s’ obrien a noves experiències. La bici per a mi va ser,a banda de les esbroncades per anar-hi massa lluny o tornar massa tard, la primera eixida del xicotet món de jocs que havia sigut la carretereta del costat de ma casa, la vorera del carrer fins a la casa de Susana o el Carrer Les Parres i la placeta.La bici implicava marxar més enllà i eixir, en certa manera, del control parental durant unes hores ,i allò donava ales al meu esperit aventurer que mai tenia prou temps per estar fora de casa.La bici era un primer pas per aconseguir llibertat i ,evidentemente, no anava a desaprofitar- lo.