CARTOGRAFIA DE LA VIDA

 

Els camins són les línies físiques que travessen la terra, però també els solcs de la respiració del temps, marcant els nostres passos com un atles imaginari. A vegades el camí naix tímid i treu el cap entre les escletxes d'una finestra menuda. Altres vegades s'imposa com una ruta obligada sota un cel sense núvols o una tempestat sobtada. Però sempre està ací, esperant-nos, com si sabera que vam ser fets per a avançar, fins i tot quan ens tremolen els passos.
Hi ha camins que fan olor d'infància, a terra verge, a somnis i promeses intactes. Són les senderes que vam recórrer amb l'alegria de qui desconeix el pes dels comiats. Després van arribar uns altres, més aspres, on cada pedra era una pregunta i cada corba una incertesa que vam resoldre amb menor o major encert.
Estan els camins lleugers, d'herba suau i aroma de lavanda, sobre els quals camines descalça sense por a les espines ni als còdols. Estan els camins breus que es transiten sense inclinació, els camins ociosos, els que són desitjats o aquells que ens porten desvetllament. Hi ha camins que es van diluir en el passat com la sal en l'aigua tèbia; sendes que vam perdre per por o per desgana; rutes que oblidàrem mentre esperàvem en les voreres; viatges que mai iniciem; trajectes coneguts que transitem gairebé de memòria i altres que vam caminar cent vegades. Hi ha travessies que no degueren acabar mai: camins de terra fèrtil i d'aiguamolls, senderes de vent suau que embadaleix, durs, solemnes o pacients com a corredors de fons. Uns són triats amb felicitat i urgència i altres venen marcats per cruïlles personals on el cor ens ensenya que decidir també és renunciar.
Existeixen els camins que fan mal i que desgasten. Uns altres que ens enfronten a la intempèrie de la por i davant els quals hem d'avançar amb l'equipatge just per a no perdre l'alè. Però tots ens esculpeixen amb major o menor profunditat i deixen cicatrius i ferides que dibuixen el nostre ésser com un mapa cartogràfic d'aquest viatge finit.
A vegades transitem sendes en solitari amb l'únic suport de les nostres alforges. En altres ocasions les nostres sabates es reconeixen en altres semblants i llavors el trajecte canvia de textura, la càrrega es torna més lleugera, el cansament es dissol i fins a la nit més fosca sembla menys temible. És el camí on et quedes i alhora vols recórrer sempre.
Cada senda que prenem tanca la porta a una altra. En aquest gest, a vegades melancòlic, està l'acceptació que no podem habitar tots els espais. Triem amb la fragilitat de qui no posseeix certeses, però així i tot continua el camí. Viatgem per les rutes invisibles que es tracen cap a dins, en un territori sense senyals ni mapes, on som viatgers i nàufrags manejant una brúixola el nord de la qual deriva entre el cor i la consciència. Allí travessem records que couen com la sal en la ferida, sentiments de culpa que pesen i atrapen, somnis que reclamen ser escoltats… És un viatge solitari on perdre el rumb és, a vegades, una forma necessària de trobar noves ribes.
I mentre passa la vida aprenem que el camí no sols és trànsit cap a una meta, sinó el teixit viu de la nostra existència. Està compost de contrastos i clarobscurs, de comiats que van fer mal o que ens van alleujar el pes, de trobades fortuïtes o permanents, d'històries que es van escriure amb l'ànima i de contes que es van escapar entre els dits.
El meu camí són els llibres llegits, les cançons que habiten en la memòria, els sons que em van acompanyar en la infància, la mar de tots els estius. És l'olor dels guisats de ma mare, els amics que es van anar i els que romanen, els amors que van passar i els que van deixar empremta. Són les cicatrius de l'ànima i els núvols negres, els paisatges recorreguts sense por, les pells acariciades sense vergonya, la pluja lliscant-se per la meva cara en les vesprades de tardor i els trens que van viatjar a cap lloc. El meu camí és el poble on vaig créixer esperant la fugida i les ciutats que em van recollir després. És la memòria i la nostàlgia, els mitjons de punt de ganxo els diumenges de missa i la llibertat apuntant per les sabates. És L'illa misteriosa, de Jules Verne; Fulles d'herba, de Walt Whitman; els besos que van arribar per a quedar-se en els poemes de Cernuda. El meu camí és Alexis, de Marguerite Yourcenar, o Meryl Streep en Memòries d'Àfrica. Són Macondo i Comala, Venècia, Bowie i Ella Fitzgerald, els amors triats, el goig i el riure, el compromís o les cendres…
El meu full de ruta és la determinació serena de continuar caminant pels camins de la vida, descobrint senderes noves mentre encara existisca horitzó i persistisca en mi la certesa íntima de que viure no és només atrevir-se: és, abans de res, una silenciosa i potent forma de resistència.