Escriure és un acte revolucionari. Les paraules es conjuren per a reivindicar-se , com a agulles que punxen una mica i deixen lleugeres marques en la pell o que penetren fins al fons i viatgen per les artèries del cos en eterna permanència.
Les paraules tenen poders extraordinaris i arriben on nosaltres, a vegades, no podem. Organitzen els nostres pensaments i ,com a formigues treballadores, els col·loquen en fileres i prestatges, en paràgrafs, en discursos que adquireixen sentit. Donen nom als sentiments i a les emocions , a les pors , plasmant en un conjunt de lletres el que no som capaces d'expressar d'una altra manera.
La vida són les paraules que escrivim inconscientment en un full en blanc, en el márgen d'un periòdic, a la llum d'un llum de taula, en una nit de neguit, en un capvespre de tardor o un migdia d'estiu.
Les paraules són els somnis que sentim amb els ulls tancats, el lloc on donar-nos suport intentant deslligar els nusos de la realitat o del dubte. El paper és molt sofert, suporta la ràbia, la incertesa, els pensaments estranys. És com una teulada pel qual rellisquem mentre intentem construir ancoratges que ens sostinguin. Les paraules són els ferros on ens agarrem per a no caure a l'abisme.
Escrivim per a afermar aquesta memòria insegura i subjectiva que tendeix a oblidar-se de si mateixa i té un codi propi per a triar allò que vol recordar. Les paraules trien el seu propi temps i espai. Escrivim per necessitat o per obligació, per anhel o despit, per a fer menys evidents les diferències, per a deixar constància del temps que vivim, per a allunyar les males idees, per a estimar.
Escrivim encara que passi el temps, encara que creguem que no serveixi de molt, per a renéixer de velles ferides i rancors, per a aprendre de l'error i gaudir del camí, com a ocells lliures i com a presos condemnats a romandre en cel·les invisibles.
A vegades passen els dies i no escrivim res. I a vegades ho fem atropelladament, constrets per la necessitat i fluïdesa de les paraules que s'ensenyoreixen de nosaltres com un riu desbocat .Escrivim i pensem…I escrivim de nou nou.
Ho fem sense motius i amb ells, per impulsos o pausats, transparents o dispersos, lleugers o carregats d'equipatge, Escrivim a cegues, davant el que ens revolta, sota les bales i insults, amb llenguatge de pluja o de mar oberta, contra la desídia , de perfil o des de la incertesa, durant l'hivern, en silenci, entre batalles, cap a destins incerts, fins al defalliment. Escrivim mitjançant símbols ,lletres i paisatges, per a resistir i sobreviure del mundà que ens avassalla, per la qual cosa ens envaeix o atemoreix, per afinitats, creences i consensos, segons criteris establerts o llocs recòndits, sense prejudicis, pors o desvetllaments, sobre terra ferma o fangars, després de laberints incerts o certeses perennes…
Escrivim com som i com sentim, observant el món des dels pensaments que ens habiten i caminem en silenci o amb urgència per a continuar escrivint la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada