El nostre nom és la primera herència invisible que rebem: arriba abans que la memòria i que la consciència, abans fins i tot que aprenguem a pronunciar-nos . Algú ens crida i, des d'aquest moment, comencem a existir també en el llenguatge dels altres.
El camí del meu nom té una porta d'entrada que roman tancada. Ningú em va contar mai el motiu, l'origen íntim o la conversa secreta en la qual van decidir que jo em cridaria Alícia i no qualsevol altre nom possible. No hi havia actrius ni princeses que ho porteren, referents personals ni cançons d'amor que el nomenaren.
Em pregunte si, en triar-lo, els meus pares van imaginar un caràcter, un destí; si van pronunciar «Alicia» amb l'esperança de regalar-me un futur o simplement perquè aquella paraula els va semblar bonica...
Durant la meva infància, el meu nom era una illa. No hi havia cap altra Alícia en el meu col·legi, ni en la meva família, ni al meu poble. Mentre altres noms semblaven arribar de generacions senceres( María Dolores, Pilar,Carmen ,etc) ,es repetien a les aules, als carrers o en les reunions familiars com un ressò , el meu sonava només una vegada, i aquesta única vegada sempre era jo.
A vegades m'hauria agradat amagar-me darrere d'un nom comú, un d'aquests que trobava escrits en les llibretes de les meves companyes, perquè el diferent també pesa quan encara no s'ha après a abraçar-lo. Però el temps, que té la delicadesa de revelar el sentit de les coses quan l'ànima ja està preparada per a comprendre-les, va convertir aquella solitud en un regal. El meu nom va deixar de ser una raresa per a transformar-se en un refugi, en una casa construïda només per a mi, en un lloc on ningú podia confondre'm amb ningú. Tenia, a més, de companya de lectures a Alicia al país de les meravelles, i vaig aprendre a passar a l'altre costat del seu mirall quan volia escapar-me del món.
Durant un temps vaig anar habitant el meu nom com qui entra en una casa antiga i cerca les petjades dels qui van viure allí abans.
Vaig buscar el seu origen, potser perquè també buscava el meu, i vaig descobrir que procedeix de l'antic nom germànic Adalheidis, que significa noblesa i també de la paraula grega "alétheia" , que significa "veritat",encara que estic segura de que els meus pares no van recórrer a l'etimologia per a nomenar-me
Quan ,per fi, em vaig reconèixer en el meu nom ja s'havia transformat en un territori obert, un lloc on caben totes les possibilitats. No conèixer el seu origen em va obligar a inventar-lo amb la vida que vivia, amb les pèrdues que vaig travessar, recorrent un llarg camí per a omplir aquestes cinc lletres que van començar a dir qui era jo abans de coincidir amb la dona en la qual em vaig anar convertint.
Alguna vegada vaig pensar que el meu nom havia estat esperant-me en algun lloc amb la paciència de les coses destinades a trobar-nos. Avui senc que Alicia conté a totes les dones que he sigut.
