El meu cos habita el món com un arxiu on el temps va deixant les seves petjades sense demanar permís. Un atles de geografia íntima amb cicatrius que van solcar rius de neu i de primavera. Les meves mans dibuixen camins blaus com a rutes que conten històries antigues, amb la memòria precisa per a sobreviure a les absències i a les abraçades.Reconec en la pell un territori de preguntes obertes, els dubtes que es van atrevir i l'abric que va ser refugi càlid en una casa sense portes on podies quedar-te sense por.Descansen sobre les espatlles lleugeres restes d'un pes que ja no es veu, de silencis que van callar culpes , de nostàlgia i de felicitat, sostenint uns braços que s'agiten i escriuen la vida ja des de la calma.La meva esquena parla de resistències invisibles, i el meu coll, subratllat de cicatrius, em recorda la levitat de la vida i el tic-tac d'aquest rellotge interior que roman al meu cap amb la forma d'una cirera madura.Els peus coneixen molts camins que la meva ment ja no recorre. Recorden les fugides, els retorns, les decisions preses sense certesa, i continuen avançant, en un impuls més antic que qualsevol sentiment de dubte.On els meus ulls no arriben el cor batega amb el soroll del món, travessat per emocions que a vegades no troben sortida, mentre alberga en el pit la respiració i el so de l'amor que m'acompanya…I així, el meu cos sencer es torna una narració complexa , un relat escrit sense paraules que es desplega en cada gest; una lectura oberta que afirma la seva presència en cada pas, amb la resistència de l'estimat i el perdut, i que continua caminant i habitant, fidelment, la fragilitat insistent de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada