LES INJECCIONS DELA TIA CARMEN

Des de menuda m’ han donat molta impressió les agulles.Dies abans de fer-me una prova mèdica entrava en un estat d’ angoixa i suggestió pensant en el moment de la puntxada, si em farien mal o no,si em desmaiaria…Un poc dramàtic tot perquè la realitat esdevenia després en un fet d’ allò més normal i sense cap teatralitat.Això sí, l’ experiència,per molt tranquilizadora que fóra, no llevava que jo em comportara igual si l’ havia de repetir temps després: altra vegada suggestió,angoixa prèvia,paranoies variades etc.

No se si esta predisposició melodramàtica front a les agulles pot vindre perquè ,de menuda, davant un refredat ,angines o alguna malaltia que el Mejoral Infantil no curara de seguida venien els supositoris o les injecccions.I ahí era el moment en què entrava en acció ma tía Carmen, la de la pesquera.

Era germana “ de llet” de ma mare.Les dues van nàixer al 1939 ,acabada la guerra i la població passava moltes penúries per aconseguir menjar .La mare biològica de la tia Carmen no li podia donar de mamar perquè no tenía llet i la iaia Maria,que estava criant a ma mare,li digué que no patira, que ella li donaria també de mamar a la seua xiqueta.I així va ser, se l’ emportà a sa casa i va amamantar les dos xiquetes com si foren germanes.Al meu reauelo no li semblava massa bé, però la iaia Maria,valenta sempre, no va consentir que aquella criatura morira de gana.I així va ser com aquelles dos xiquetes es criaren juntes i es tractaren tota la vida com a germanes.

Doncs,com deia abans, ma tia Carmen era qui possava les injeccions a la família i a moltes persones del poble.No perquè tinguera estudis d’ infermeria sinò per aquella costum dels pobles on algunes persones tenien certes habilitats i la gent confiava en elles completament. Estaven les matrones, les que possaven injeccions,les que passaven la llista, les sanadores que utilitzaven herbes etc. Quasi sempre eren dones.

Així que ,amb les injeccions ,apareixia ma tia en casa amb una caixeta metal.lica on guardava la jeringa de vindre i les agulles.Primer ho possava tot en un cassó amb aigua fins que bullia per desinfectar les eines, després li donava uns colpets amb els dits a l’ ampolla del medicament per trencar-la i així poder xuclar- lo amb la jeringa.Tot això mentre ella i ma mare parlaven d’ altres coses com si aquell ritual fóra d’ allò insignificant,tenint en compte que el meu mecanisme d’ autodefensa s’ havia activat des del mateix instant de sentir entrar a ma tía per la porta .Era inútil intentar amagar- me,plorar o fugir a casa de la iaia Maria. Un día,fins i tot,em vaig tancar amb pastell a l’ habitació de dalt i no hi havia manera de treure’m…

Ma mare sempre acabava agafant-me i, sense cap raonament pedagògic ,em portava a que em posaren la injecció.Recorde perfectament el soroll metal.lic , l’ olor del alcohol i aquella visió de la jeringa de vidre i l’ agulla que m’ aterroritzava.I no perquè em fera mal,que la puntxadeta no era res,però tota aquella parafernàlia podia amb els meus nervis.

De vegades anàvem a la pesquera a puntxar- me i ,encara que no m’ amagava,la sensació de por era la mateixa.Des de llavors sempre que veig una agulla a l’ hospital tanque els ulls i encara pensé: “ va,rapidet!”.