El iaio Paco va morir una calorosa vesprada d' agost de 1984.Jo havia estat per ahí rodante amb la moto i ,en tornar a casa, ja havía passat.A casa dels iaios estàven només ma mare i mon pare,la iaia i els tíos que vivien al pis de dalt,tots asseguts a les cadires del menjador.La primera imatge que recorde és el silenci i la persiana de la porta baixada per refrescar la casa un poc de la calor.Quan vaig arribar a l' habitació gran el iaio estava estirat al llit, ja vestit amb el seu tratge negre ,i un mocador blanc que li lligava els dos peus perquè es mantingueren rectes.Em vaig impressionar molt en veure' l; encara que estava malalt no esperàvem aquest desenllaç tan aviat.
Vaig seure al silló roig que hi havía junt a la còmoda i allí vaig estar en silenci durant molt de temps.
-Quan estiga mort assegura't que em posen un clavell roig a la solapa de la jaqueta del tratge- em va dir en una ocasió, assegut en la seva cadira d’enea, mentre reparava la xarxa de pesca amb aquelles mans arrugades ,però fortes, de qui havia lliurat batalles en la mar i en la terra. Sempre havia estat coqueto, però aquella petició no pretenia tindre la intenció de perpetuar la seva vanitat sinó la de reivindicar, fins i tot en l'últim gest en aquest món, el compromís que havia exercit tota la vida.
Ara que el mirava , inert, aquella frase es repetia al meu cap com un mantra. El mirava i el recordava davant el mirall quan es pentinava i es posava colònia en el cabell arrissat, sempre cap enrere, com els galants de les pel·lícules dels anys quaranta.I quan s'afaitava amb la maquineta elèctrica, gairebé dues vegades al dia, perquè deia que havia de tindre la pell molt fina perquè la iaia Maria no es punxara si li feia un bes.El mirava i recordava que menjava poc, a mossets, amb la memòria present de la fam que va passar després de la guerra. El mirava i el veía jugant al truc al casino amb el seu amic Diego, o fent- se una cassalla amb el tío Vicent Melero o Juan “Dacsa”, l’ home de la tia Pura ,i veía en ells a la resistència franquista del poble.I escolte encara a ma uela cridant el día que Tejero donà el colp d’ estat del 23 de Febrer de 1981:
—Paco,Paco amaga el carnet de la CGT !!
No podia veure els seus ulls verds i el rostre, abans cetrí , ara es mostrava impenetrable, marmòri. En les arrugues de la cara podia llegir històries d'arrossars llaurats de sol a sol, de xarxes de pesca que es trencaven i s'arreglaven, de sacs de calç i tova ,de front suós de carregar caixes de taronges o de tomaques. Dels seus llavis color malva podia escoltar els sons de la metralla, de les reunions clandestines, dels crits silenciats a cop de tricorni, dels laments i la calma tibant de tants anys d'angoixa. El sentia canturrejar mentre anàvem a agafar caragols , o quan muntava al meu germà en la bicicleta, o maleïa per baix amb alguna notícia dels senyorets del poble o en escoltar alguna cosa del clero per la televisió.
Entre Mèxic i Espanya havia triat quedar-se perquè aquí estava ella ,la meva àvia, que havia arribat un dia muntada en la part de darrere d'un camió ple de mobles. I amb la indolència de la joventut i un poc de “ xuleria” que li va caracteritzar sempre, en veure-la per primera vegada, tan rossa i tan guapa, li va dir:” Amb tu em casaré”.
I van ballar a les revetlles, van criar fills, van celebrar la vida i a vegades va pagar per això en alguna caserna. Però mai no es va rendir i va mantenir el front alt davant les injustícies .
Passaren els anys, el blanc i negre de la vida i amb el color de les llibertats aconseguides va arribar la calma. Arribaren els nets, les vesprades de canya de pescar, els passejos al sol, les ulleres de pasta i el periòdic .Va arribar la malaltia i el lent letarg del qui es va marcint, les hores mortes i un silenci que va arribar a ocupar-ho tot.
Asseguda ara en la butaca roja des de la qual l’ observava podia percebre encara la fortalesa d'aquelles mans que un dia van construir la seva casa, van demanar “ xuscos” de pà i van aguantar fusells en la trinxera. Mans que van ser companyes, amigues, salvavides,rialleres i elegants ,i que, amb el temps, van anar guiant als seus fills i als seus nets per la senda de la bondat i l'alegria.
Davant meu es presentava solemne, de color negre com la nit més fosca, la història d'una vida llarga que ell va anar narrant-me a estones, unes vegades amb ràbia, altres vegades amb felicitat. I encara que la pena emmudia el meu plor ara era jo qui havia de complir la meva promesa i regalar-li un últim clavell vermell per a deixar la constància no escrita del seu últim desig de rebel·lia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada