CICATRIUS

 En pensar en cicatrius em van vindre al capda immediatament dues imatges; la primera era la portada d'un llibre d'Almudena Grandes, “Atles de Geografia Humana”, amb la fotografia d'una dona el cos de la qual és un mapa de carreteres i autopistes. La segona imatge era una foto del disc “Corazón partío” ,d'Alejandro Sanz, mostrant un cor amb tiretes. D'ambdues es podria escriure moltíssim per com es poden plasmar en una imatge les petjades que deixa la vida en una persona a través de viatges ,de vivències o de ferides. A vegades només queden els records que venen i van com el fum, altres vegades es queden els objectes com a símbols nostàlgics del nostre pas per aquest punt del viatge; però moltes altres queden gravades cicatrius que ens recorden , en el cos o en l'ànima, el dolor que van causar en nosaltres les ferides de l'atreviment, de la bogeria, de l'amor, de la lluita, de la dissort, del viscut. Poden ser petites marques que a penes es veuen ni es noten, i que ja no fan mal si les hi recorda perquè van cicatritzar ràpid i bé. O poden ser profundes urpades que arriben fins al fons mateix de les entranyes.

El meu cos podria contar de mi una història de vida a través de les seves cicatrius, trencaments d'ossos i músculs, esquinços, accidents de trànsit ,operacions... Així com de les cicatrius de l'ànima, l'historial de la qual també és profund i extens, i les marques del qual van trigar moltíssim a sanar.

Moltes cicatrius comencen marcant la infància i l'adolescència. Està aquella del genoll quant vaig caure jugant en el canal de reg al costat del camp de tomàques, o la marca marró en la cama dreta de les cremades del tub d'escapament de la moto; recorde les escaioles diverses pels esquinços en els turmells de caigudes amb la bici ,en la font, fent esport o fent ximpleries, la cicatriu d'aquella operació d'apendicitis realitzada d'urgències, els ulls morats per un colp en el front jugant al frontó, la boca partida per una baralla en el col·legi i el càstig que va venir després i que va fer més mal en l'orgull que en els llavis.

En la joventut van arribar ferides d'amors, algunes cicatrius profundes i doloroses que van sagnar ,i que van ser els primers arraps de la vida. En aquella època el país estava vivint una època de gran inestabilitat social, sortint d'una immensa ferida emocional ,com havia estat la dura repressió franquista. Hi havia moltes ferides obertes en les famílies, a les cases, als pobles, molt de dolor, i la joventut de llavors vivíem allò compartint aquestes ferides amb les pròpies de la nostra edat. Els amors ens arribaven també embolicats en ràbia i revolució, i es curaven mal perquè l'aprenentatge venia acompanyat de poca anestèsia.

Però la meva veritable gran cicatriu va ser la mort de la meva mare a una edat primerenca. Sense cap dubte és La Cicatriu, en majúscules. Si hagués de plasmar-la d'alguna manera en la meva ment serien dues imatges molt clares: la primera és la sensació literal de desarrelament del sòl, com quan a un arbre l'arrenquen abruptament d'arrel i el deixen en l'aire sense cap amarrament. De sobte t'adones que estàs surant en el no-res, com en una corda fluixa a deu mil metres d'altura i sense arnès, que hauràs de buscar un lloc en el món, que estàs sola vagant per l'aire, que sempre i per a tot el que vindrà en la teva vida estaràs sola. Una força exterior t'ha apartat del teu lloc segur per a llançar-te a l'abisme sense les eines necessàries per a sobreviure amb la mínima oportunitat de sortir indemne. T'han desproveït del teu refugi, de la calor, de la seguretat, dels consells, de la guia, del mirall on mirar-se ; i t'han convertit, de sobte, en guia per a uns altres ,en mirall per a uns altres més indefensos que tu, t'han atorgat un poder que no tens, t'han convertit en administradora de la teva vida i la d'uns éssers més petits sense l'oportunitat de triar. I no hi ha temps per a pensar, només sentir i fer ,i viure com es puga.

L'altra imatge és la de l'esquinçament absolut del meu cos; veure com es va partint en dos de dalt a baix amb un dolor insuportable mentre m'envolta un silenci eixordador; els porus de la meva pell sagnen un a un en una ferida invisible mentre m'envolta una multitud de persones que parlen a veus i semblen no veure aquesta sang brollar. Estic incrèdula, enfadada, adolorida. El meu cos està xopat de llàgrimes que no poden brollar i es tanquen en mars colpejant les parpelles, les temples, les vores de la cicatriu immensa en la qual m'he convertit ; colpegen els murs del meu cap omplint-la de preguntes sense resposta, s'obren les carns en un gest simbòlic d'abraçar-se i enroscar-se formant un cabdell per a sortir fugint. La Cicatriu camina sense rumb ocupant tot l'espai; s'obre pels braços, pel tors, baixa per les cames i puja per l'esquena fins al cap en una reguera de pena que no té consol ni troba tap que tancament els fluids. És el dolor immens que no té mesura ,que no s'entén i per al qual no es troba alleujament fins a passar molts anys. És La Cicatriu que sempre es plora ,la que sempre es recorda, la que arriba fins al fons.

Després van venir més cicatrius que van fer mal i que van coure, núvols negres que van envair espais, altres cicatrius que han anat deixant petjades visibles en la meva pell. Algunes que ja no record i altres que vaig decidir oblidar.Però de totes elles és la meva gran cicatriu, sens dubte la que més va fer mal. La Cicatriu per a la qual no es troben fàcilment tiretes que apedacin o mitiguin la coïssor com les que dibuixa el “cor partío” de la cançó d'Alejandro, ni per a la qual tampoc va ser senzill saber desxifrar els mapes amb autopistes per les quals viatjar de la mà a llocs sense por com tan bé ens va ensenyar Almudena.