Em desperta el so lleuger i reiterat de les gotes de pluja damunt les teules del terrat, lluentes i envellides, que miren cap amunt alimentant-se d´una frescor que desitjaven des de féia molt de temps. El cel pareix un sol gran, tènue i grogenc, preservant a les butxaques l´aigua dolça que ha estat acumulant per a nosaltres durant molts dies.
Allí s´han refugiat també tots els desitjos i els laments, les llàgrimes de desesperació, les amargues, les llàgrimes silencioses, les agraides, les resignades. Totes juntes, anònimes i barrejades, es vessen ara suaus damunt els terrats que, tranquilament, dormen arrecerant les vides de milions d´éssers ignorants que vivim refugiant-nos ,inexplicablement, de les nostres pròpies vides.
Ploure és sempre algo misteriós que s´acull de mil formes diferents.De vegades ens alegra, d´altres ens interrompix les accions quotidianed.En ocasions transtorna els nostres plans, en altres és la recompensa de les súpliques dels qui la necessiten.
Però sempre parlem de la pluja amb tendresa si l´escoltem en silenci, arrupits dins els llençols, mentre ella cau lentament al damunt dels carrers, acarona les finestres de les cambres adormides, mulla la roba estesa que oblidem recollir de les cordes, enlluerna els cotxes, els espais de foscor. I ens reconforta més a l´amagatall on esperem, perquè pareix voler fer-nos bressol als nostres somnis.
A mi la pluja sempre em recorda l´infància, quan em sorprenia jugant a les dunes que hi havia darrere de la casa de la platja, i m´obligava a tornar corrent mentre em mullava els cabells, la roba, les il.lusions. Eixa casa, on passàvem els estius, va ser sinònim de llibertat infinita, d´aventures inenarrables, d´olors que, si tanque els ulls, venen perfectament a la memòria. Ma mare cuinaba peix a les nits mentre, baix el canyís que cobria el pati, voletejaven infinitat d´insectes diminuts com puntets, que féien remolí al voltat de la llum; i les flors grogues, i blanques dels dondiegos s´obrien o es tancaven acompanyades pel sol o la lluna.
De vegades, si la pluja era forta, anavem a buscar caragols entre les canyes i l´herba dels camps propers; hores després,enganyats en aigua templada i sal,acabaven al perol de ferro negre envoltats d´un sofregit de tomaca, ceba, pernil i un polcet d´alfàbega mentre els més menuts esperàvem, entusiasmats, a que l´olor ens omplira la boca, l´estòmag i fins i tot l´ànima.
Després de dinar em gitava disposada a llegir,ja llavors m´agradava molt, però la veritat és que els dies de pluja llegia poc, a les dos o tres línies tancava el llibre perquè qualsevol soroll o moviment em distréia. Mirava les gotes que quedaven engantxades a la reixa,o les fulles de les plantes que es movien, o esperava el tró contant els segons després d´haver vist el llamp.Aquells dies són el més paregut que he conegut a la felicitat.
La pluja també és nostàlgia, una nostàlgia d´històries, de camins, de cafés compartits amb amics estimats.Costa fer-se a la idea de que el passat llunyà d´un mateix pot ser ara un present que viuen altres. Però la pluja,com la vida, no és d´un temps ni d´un lloc, i sempre ens queda el dubte de si continuarà o pararà de sobte, si anirà a més o es calmarà poc a poc.
Res es pot donar per suposat, ni tan sols el proper minut de la nostra existència, o d´aquesta aigua que m´ajuda a dormir, que s´escolta dolça des d´ací, que porta records i pensaments, paraules mai escrites que no s´escriuran, que em recorda la meva impaciència per despullar-me d´alguns fantasmes, d´algunes emocions o descobriments.
La pluja, com la vida, ens cala fins les entranyes.
