ELS CAMINS DE LA VIDA

 

Els camins són les línies físiques que travessen la terra ,però també els traços de la respiració del temps marcant els nostres passos com un atles imaginari. A vegades el camí naix tímid ,treu el cap entre les escletxes d'una finestra menuda ;altres vegades s'imposa com una ruta obligada sota un cel sense núvols o una tempestat sobtada. Però sempre està ací, esperant-nos, com si sabera que vam ser fets per a avançar, fins i tot quan ens tremola l'ànima.
Hi ha camins que fan olor d'infància ,de terra verge ,de somnis i promeses intactes. Són les sendes que vam recórrer amb la lleugeresa i l'alegria de qui encara no coneix el pes dels comiats. Després van arribar uns altres, més aspres, on cada pedra era una pregunta i cada corba una incertesa que vam resoldre amb menor o major encert.
Estan els camins lleugers, d'herba suau i aroma de lavanda, sobre els quals camines descalça sense por a les espines ni als còdols. Estan els camins breus que es transiten sense inclinació, els ociosos, els anhelats, els que ens porten el desvetllament i la desgana. Hi ha camins que es van diluir en el passat com la sal en l'aigua tèbia, les sendes que vam perdre, les que oblidem detinguts en les voreres, les que mai iniciem, els trajectes coneguts que transitem gairebé de memòria i els que vam caminar cent vegades. Hi ha camins escrits que no degueren acabar mai, camins de terra fèrtil i d'aiguamolls, de vent suau que embadaleix, durs, solemnes o pacients com a corredors de fons. Uns són triats amb felicitat i altres venen marcats per cruïlles silencioses on el cor batega fort sabent que decidir també és renunciar.
Existeixen els camins que fan mal, que desgasten, que ens enfronten a la intempèrie de la por i davant els quals hem d'avançar amb l'equipatge just per a no perdre l'alè. I, no obstant això, són aquests els que ens esculpeixen amb major profunditat, els que deixen cicatrius i ferides que dibuixen el nostre ésser com un mapa cartogràfic d'aquest viatge finit.
A vegades transitem camins en solitari amb l'únic suport de les nostres alforges. Altres vegades els passos es reconeixen en unes sabates semblants i llavors el trajecte canvia de textura i de destí, la càrrega es torna més lleugera, el cansament es dissol i fins  la nit més fosca sembla menys temible. És el camí on et quedes i alhora vols recórrer sempre.
Cada senda que prenem tanca la porta a una altra. En aquest gest, a vegades melancòlic, està l'acceptació que no podem habitar tots els destins. Triem amb dubtes, amb la fragilitat de qui no posseeix certeses però així i tot contínua el camí mentre anem descobrint el ser que ens habita. Viatgem pel camí invisible, el que es traça cap a dins; un territori sense senyals ni mapes, on som viatgers i nàufrags i la brúixola que ens guia és el cor o la consciència. Allí travessem records que cremen, culpes que pesen, somnis que reclamen ser escoltats. És un viatge solitari on perdre el rumb és ,a vegades, una forma necessària per a trobar noves ribes.
I mentre passa la vida aprenem que el camí no és només trànsit cap a una meta; és el teixit viu de la nostra existència. Està fet de llums i d'ombres, de caigudes que van deixant cicatrius, de comiats que van fer mal o que van alleujar el pes, de trobades fortuïtes o permanents , d'històries que es van escriure amb l'ànima i de contes que es van escapar entre els dits.
El meu camí són els llibres llegits, les cançons que habiten en la memòria, els sons que em van acompanyar en la infància, la mar de tots els estius, l'olor dels guisats de la meva mare, els amics que es van anar, els que romanen, els amors que van passar i els que van deixar empremta. Són les cicatrius i els núvols negres, els paisatges recorreguts, les pells acariciades, la pluja , els trens, les cases que em van recollir...El meu camí és Macondo, Comala, Venècia , Ítaca, el goig i el riure, els somnis, les cendres…És caminar mentre existisca un tram per recórrer i continuï bategant aquesta íntima certesa que viure és atrevir-se, però sobretot és una declaració potent de resistència.

LA BICICLETA

 

De menuts tots hem volgut tindre una bicicleta. Al Mareny això representava llibertat, poder anar a jugar més lluny que el Carrer Les Parres o les escoles, arribar a la mar o anar pels camins de terra entre els camps.No recorde si vaig tindre bicicleta de tres rodes, per això el rimer record d’ una bicicleta és d’ aquella BH roja que em compraren quan tenia uns deu anys.El dia que la van portar la deixaren,amb el cavallet posat ,al menjador com un trofeu. No havia pujat mai en una bicicleta sense rodetes als costats i, per això, mon pare em va dir que no l’ agafara fins que ell m’ ensenyara a muntar-la uns dies després.

Però jo, que era prou rebel, no vaig poder esperar eixe moment i al dia següent ,mentre ells estaven al camp, la vaig agafar , em vaig acoplar el seient a la meua alçada i la vaig treure a la carretereta del costat de casa.M’ havia proposat aprendre a muntar-la ,jo sola i en eixa vesprada. Llavors no teniem colzeres, ni casc ,ni res per aliviar les caigudes així que, amb tota la perseverància que tenia vaig començar a anar amunt i avall pel camí .La tossudesa va portar algunes caigudes un poc aparatoses , el far de davant de la bici es va trencar , ferides amb sang als genoll i diverses rascades a les mans però vaig aconseguir aprendre a muntar en la bici en un parell d’ hores.

Em sentia orgullosa perquè havia aprés jo sola. No obstant això la satisfacció em va durar poc perquè quan vaig entrar a casa i ma uela Maria em va vore, tota suada i amb les cames i braços grisos per la polç de terra i plens de rascades em vaig emportar els primera crits:

— Ja pots anar preparant- te a que vinga ta mare i veja que li has trencat el far a la bicicleta que només te quatre dies!— va dir mirant-me de dalt a baix — Ves i rentat eixa cara tota suada, les cames i els braços i vine a vore que t’ has fet en els genolls. Si és que no pot ser en ella!..

Donava igual que havera aparegut feta un crist, la cosa era que m’ havia botat la prohibició d’ agafar la bici, i això suposava crits segurs,sinò càstig…

Efectivamente quan tornaren els meus pares vaig escoltar a ma mare,a mon pare i altra vegada a ma uela.El propòsit d’ aprendre a muntar en la bici semblava no tindre importància front a l’ ordre de no tocar-la. I és que, en aquell temps d’ obediència i ordres , no acostumaven massa a elogiar els èxits per damunt de les obligacions.Raonaments i explicacions hi havia poques per part dels adults.Es tractaba d’ obeïr sense piular i això jo ho portava malament.

Passat l’ esbronc venia el fet d’ intentar negociar fins on podia arribar amb la bici, i no era fàcil.El límits d’ acció estaven dins del poble, en llocs on no passaren cotxes.Però això era difícil i llevant els carrers més transitats per la placeta i la carretera principal , quedaba lliure el Carrer L’ Alter, el pati de les escoles i el carrer de davant de la pesquera fins la corva.Anar pel camí de la Gola o cap a la mar sempre suposava escoltar allò de:

— A tu no se t’ ha perdut res allí.

A les meues amigues els passava el mateix i era habitual veure’ ns donar voltes pel pati de les escoles o rodar per l’ Alter amb les bicis.Mari (la cuca) tenía una Motoretta roja de seient llarg, Encarna una BH verda i Laura una com la meua.

Passat un temps l’àmbit de circulació es va ampliar .Podiem anar cap a mar i ho feiem a tota velocitat i sense mans, arribàvem fins Sol,Mar y Naranjos per colar- nos dins el recinte on estaven les “ cames elàstiques” esperant que no ens pitllara el vigilant, o fins a la Gola. La velocitat i l’ aire en la cara em donaven la sensació de llibertat absoluta; el món s’ obria davant meu, i encara que les distàncies eren curtes, també eren xicotets passos i guanys que jo veía com a portes que m’ obrien a noves experiències.La bici per a mi va ser,a banda de les esbroncades per anar-hi massa lluny o tornar massa tard, la primera eixida del xicotet món de jocs que havia sigut la carretereta del costat de ma casa, la vorera del carrer fins casa de Susana o el Carrer Les Parres i la placeta.La bici implicava marxar més enllà i eixir, en certa manera, del control parental durant unes hores ,i allò donava ales al meu esperit aventurer que mai tenia prou temps per estar fora de casa.La bici era un primer pas per aconseguir llibertat i no anava a desaprofitar- lo.