LA BICICLETA

 

De menuts tots hem volgut tindre una bicicleta. Al Mareny això representava llibertat, poder anar a jugar més lluny que el Carrer Les Parres o les escoles, arribar a la mar o anar pels camins de terra entre els camps.No recorde si vaig tindre bicicleta de tres rodes, per això el rimer record d’ una bicicleta és d’ aquella BH roja que em compraren quan tenia uns deu anys.El dia que la van portar la deixaren,amb el cavallet posat ,al menjador com un trofeu. No havia pujat mai en una bicicleta sense rodetes als costats i, per això, mon pare em va dir que no l’ agafara fins que ell m’ ensenyara a muntar-la uns dies després.

Però jo, que era prou rebel, no vaig poder esperar eixe moment i al dia següent ,mentre ells estaven al camp, la vaig agafar , em vaig acoplar el seient a la meua alçada i la vaig treure a la carretereta del costat de casa.M’ havia proposat aprendre a muntar-la ,jo sola i en eixa vesprada. Llavors no teniem colzeres, ni casc ,ni res per aliviar les caigudes així que, amb tota la perseverància que tenia vaig començar a anar amunt i avall pel camí .La tossudesa va portar algunes caigudes un poc aparatoses , el far de davant de la bici es va trencar , ferides amb sang als genoll i diverses rascades a les mans però vaig aconseguir aprendre a muntar en la bici en un parell d’ hores.

Em sentia orgullosa perquè havia aprés jo sola. No obstant això la satisfacció em va durar poc perquè quan vaig entrar a casa i ma uela Maria em va vore, tota suada i amb les cames i braços grisos per la polç de terra i plens de rascades em vaig emportar els primera crits:

— Ja pots anar preparant- te a que vinga ta mare i veja que li has trencat el far a la bicicleta que només te quatre dies!— va dir mirant-me de dalt a baix — Ves i rentat eixa cara tota suada, les cames i els braços i vine a vore que t’ has fet en els genolls. Si és que no pot ser en ella!..

Donava igual que havera aparegut feta un crist, la cosa era que m’ havia botat la prohibició d’ agafar la bici, i això suposava crits segurs,sinò càstig…

Efectivamente quan tornaren els meus pares vaig escoltar a ma mare,a mon pare i altra vegada a ma uela.El propòsit d’ aprendre a muntar en la bici semblava no tindre importància front a l’ ordre de no tocar-la. I és que, en aquell temps d’ obediència i ordres , no acostumaven massa a elogiar els èxits per damunt de les obligacions.Raonaments i explicacions hi havia poques per part dels adults.Es tractaba d’ obeïr sense piular i això jo ho portava malament.

Passat l’ esbronc venia el fet d’ intentar negociar fins on podia arribar amb la bici, i no era fàcil.El límits d’ acció estaven dins del poble, en llocs on no passaren cotxes.Però això era difícil i llevant els carrers més transitats per la placeta i la carretera principal , quedaba lliure el Carrer L’ Alter, el pati de les escoles i el carrer de davant de la pesquera fins la corva.Anar pel camí de la Gola o cap a la mar sempre suposava escoltar allò de:

— A tu no se t’ ha perdut res allí.

A les meues amigues els passava el mateix i era habitual veure’ ns donar voltes pel pati de les escoles o rodar per l’ Alter amb les bicis.Mari (la cuca) tenía una Motoretta roja de seient llarg, Encarna una BH verda i Laura una com la meua.

Passat un temps l’àmbit de circulació es va ampliar .Podiem anar cap a mar i ho feiem a tota velocitat i sense mans, arribàvem fins Sol,Mar y Naranjos per colar- nos dins el recinte on estaven les “ cames elàstiques” esperant que no ens pitllara el vigilant, o fins a la Gola. La velocitat i l’ aire en la cara em donaven la sensació de llibertat absoluta; el món s’ obria davant meu, i encara que les distàncies eren curtes, també eren xicotets passos i guanys que jo veía com a portes que m’ obrien a noves experiències.La bici per a mi va ser,a banda de les esbroncades per anar-hi massa lluny o tornar massa tard, la primera eixida del xicotet món de jocs que havia sigut la carretereta del costat de ma casa, la vorera del carrer fins casa de Susana o el Carrer Les Parres i la placeta.La bici implicava marxar més enllà i eixir, en certa manera, del control parental durant unes hores ,i allò donava ales al meu esperit aventurer que mai tenia prou temps per estar fora de casa.La bici era un primer pas per aconseguir llibertat i no anava a desaprofitar- lo.