ELS CAMINS DE LA VIDA

 

Els camins són les línies físiques que travessen la terra ,però també els traços de la respiració del temps marcant els nostres passos com un atles imaginari. A vegades el camí naix tímid ,treu el cap entre les escletxes d'una finestra menuda ;altres vegades s'imposa com una ruta obligada sota un cel sense núvols o una tempestat sobtada. Però sempre està ací, esperant-nos, com si sabera que vam ser fets per a avançar, fins i tot quan ens tremola l'ànima.
Hi ha camins que fan olor d'infància ,de terra verge ,de somnis i promeses intactes. Són les sendes que vam recórrer amb la lleugeresa i l'alegria de qui encara no coneix el pes dels comiats. Després van arribar uns altres, més aspres, on cada pedra era una pregunta i cada corba una incertesa que vam resoldre amb menor o major encert.
Estan els camins lleugers, d'herba suau i aroma de lavanda, sobre els quals camines descalça sense por a les espines ni als còdols. Estan els camins breus que es transiten sense inclinació, els ociosos, els anhelats, els que ens porten el desvetllament i la desgana. Hi ha camins que es van diluir en el passat com la sal en l'aigua tèbia, les sendes que vam perdre, les que oblidem detinguts en les voreres, les que mai iniciem, els trajectes coneguts que transitem gairebé de memòria i els que vam caminar cent vegades. Hi ha camins escrits que no degueren acabar mai, camins de terra fèrtil i d'aiguamolls, de vent suau que embadaleix, durs, solemnes o pacients com a corredors de fons. Uns són triats amb felicitat i altres venen marcats per cruïlles silencioses on el cor batega fort sabent que decidir també és renunciar.
Existeixen els camins que fan mal, que desgasten, que ens enfronten a la intempèrie de la por i davant els quals hem d'avançar amb l'equipatge just per a no perdre l'alè. I, no obstant això, són aquests els que ens esculpeixen amb major profunditat, els que deixen cicatrius i ferides que dibuixen el nostre ésser com un mapa cartogràfic d'aquest viatge finit.
A vegades transitem camins en solitari amb l'únic suport de les nostres alforges. Altres vegades els passos es reconeixen en unes sabates semblants i llavors el trajecte canvia de textura i de destí, la càrrega es torna més lleugera, el cansament es dissol i fins  la nit més fosca sembla menys temible. És el camí on et quedes i alhora vols recórrer sempre.
Cada senda que prenem tanca la porta a una altra. En aquest gest, a vegades melancòlic, està l'acceptació que no podem habitar tots els destins. Triem amb dubtes, amb la fragilitat de qui no posseeix certeses però així i tot contínua el camí mentre anem descobrint el ser que ens habita. Viatgem pel camí invisible, el que es traça cap a dins; un territori sense senyals ni mapes, on som viatgers i nàufrags i la brúixola que ens guia és el cor o la consciència. Allí travessem records que cremen, culpes que pesen, somnis que reclamen ser escoltats. És un viatge solitari on perdre el rumb és ,a vegades, una forma necessària per a trobar noves ribes.
I mentre passa la vida aprenem que el camí no és només trànsit cap a una meta; és el teixit viu de la nostra existència. Està fet de llums i d'ombres, de caigudes que van deixant cicatrius, de comiats que van fer mal o que van alleujar el pes, de trobades fortuïtes o permanents , d'històries que es van escriure amb l'ànima i de contes que es van escapar entre els dits.
El meu camí són els llibres llegits, les cançons que habiten en la memòria, els sons que em van acompanyar en la infància, la mar de tots els estius, l'olor dels guisats de la meva mare, els amics que es van anar, els que romanen, els amors que van passar i els que van deixar empremta. Són les cicatrius i els núvols negres, els paisatges recorreguts, les pells acariciades, la pluja , els trens, les cases que em van recollir...El meu camí és Macondo, Comala, Venècia , Ítaca, el goig i el riure, els somnis, les cendres…És caminar mentre existisca un tram per recórrer i continuï bategant aquesta íntima certesa que viure és atrevir-se, però sobretot és una declaració potent de resistència.