RADIOACTIVA´ T

Anna tornava per primera vegada a l´escola des de l´intervenció.Havien estat tres setmanes des d´aquella nit on la música sonava a dintre seu i ella recordava totes les músiques dels moments importants de la vida.Estava fent la segona fasse de les sessions de radioteràpia, una cada dia durant cinc dies seguits, però havia decidit anar-hi a la feina perquè era insuportable seguir a casa on els pensaments sempre anàven al voltant de la mateixa paraula maleïda. Estava nerviosa, inquieta, més pels comentaris dels companys que per tornar a la rutina. No li agradava donar explicacions d´una cosa que li feia tant de mal; era com tornar a reviure-ho. Entenia, però, que la gent volguera conèixer del seu estat perque, també ho sabia, s´havien preocupat molt.
El matí transcorregué sense massa sobresalts: alumnes nous, papers que omplir, llistats que actualitzar En un moment donat, a l´hora de l´esbarjo, se li aproparen unes alumnes del grup de secundària demanant-li si voldria ajudar-les a planificar i posar en funcionament un programa de ràdio escolar, ja que sabien que ella, anys enrere,havia format part del grup de mestres que havien creat aquella radio i que ho hagué de deixar en caure malalta per primera vegada.Feia Quatre anys d´allò. Els va dir que no podia; no es trobava en forces encara, potser faltaria alguns dies a la feina, i el programa requeria un treball constant, coordinació, recerca de material etc. No li van insistir massa perquè comprenien l´estat de salut i d´ànim que potser estava passant encara l´Anna. Van passar alguns dies i Anna començà a acostumar-se ja al ritme de la feina, estava de millor humor perque tenia el temps i la ment ocupats en altres coses que no fos el seu propi cos i els efectes secundàris d´un tractament que estava curant-li la ferida, però ferint l´espèrit.
Era molt dur enfrontar-se al dia a dia sense la perspectiva clara del què aniria passant, i ella, que era impacient per alguns aspectes, no podia suportar aquella incertessa de deixar passar el temps esperant resultats que hi arribarien més tard del que voldria. Així que, quan ja feia un mes des que s´havia incorporat a la feina, va decidir buscar les alumnes del programa de ràdio i es va oferir per ajudar-les a posar en marxa el projecte
.Anna era una enamorada d´aquest mitjà de comunicació, i a l´escola havia aconsseguit treballar amb alumnes amb dificultats, apropant-los a una realitat de la qual els va fer partíceps i a la qual ells respongueren amb entusiasme. Ara era ella “l´alumna” amb dificultats i serien les altres alumnes qui segur li ajudarien, sense saber-ho elles,a superar alguns reptes, i fer que retrobara il.lusions perdudes, entusiasme i ganes de viure.
Asseguda amb elles al voltant d´un café al bar enfront de l´escola va acceptar la coordinació i posada en funcionament del projecte. -Hi haurà que posar-li un nom a aquest programa- van dir, entre altres coses. I Anna, sense dubtar-ho un moment, va saber quin era el nom que envoltava tots els seus sentiments i sensacions, tots els motius pels quals hi estava allí, la realitat de la seva malatia i la realitat de la feina.Tot es conjugava en un mateix mot que tenia diverses acepcions: -Radioactiva´t – va dir- eixe serà el nom.