EL DIA QUE VA MORIR El IAIO PACO

 

El iaio Paco va morir una calorosa vesprada d' agost de 1984.Jo havia estat per ahí rodante amb la moto i ,en tornar a casa, ja havía passat.A casa dels iaios estàven només ma mare i mon pare,la iaia i els tíos que vivien al pis de dalt,tots asseguts a les cadires del menjador.La primera imatge que recorde és el silenci i la persiana de la porta baixada per refrescar la casa un poc de la calor.Quan vaig arribar a l' habitació gran el iaio estava estirat al llit, ja vestit amb el seu tratge negre ,i un mocador blanc que li lligava els dos peus perquè es mantingueren rectes.Em vaig impressionar molt en veure' l; encara que estava malalt no esperàvem aquest desenllaç tan aviat.

Vaig seure al silló roig que hi havía junt a la còmoda i allí vaig estar en silenci durant molt de temps.

-Quan estiga mort assegura't que em posen un clavell roig a la solapa de la jaqueta del tratge- em va dir en una ocasió, assegut en la seva cadira d’enea, mentre reparava la xarxa de pesca amb aquelles mans arrugades ,però fortes, de qui havia lliurat batalles en la mar i en la terra. Sempre havia estat coqueto, però aquella petició no pretenia tindre la intenció de perpetuar la seva vanitat sinó la de reivindicar, fins i tot en l'últim gest en aquest món, el compromís que havia exercit tota la vida.

Ara que el mirava , inert,  aquella frase es repetia al meu cap com un mantra. El mirava i el recordava davant el mirall quan es pentinava i es posava colònia en el cabell arrissat, sempre cap enrere, com els galants de les pel·lícules dels anys quaranta.I quan s'afaitava amb la maquineta elèctrica, gairebé dues vegades al dia, perquè deia que havia de tindre la pell molt fina perquè la iaia Maria no es punxara si li feia un bes.El mirava i recordava que menjava poc, a mossets, amb la memòria present de la fam que va passar després de la guerra. El mirava i el veía jugant al truc al casino amb el seu amic Diego, o fent- se una cassalla amb el tío Vicent Melero o Juan “Dacsa”, l’ home de la tia Pura ,i veía en ells a la resistència franquista del poble.I escolte encara a ma uela cridant el día que Tejero donà el colp d’ estat del 23 de Febrer de 1981:

—Paco,Paco amaga el carnet de la CGT !!

No podia veure els seus ulls verds i el rostre, abans cetrí , ara es mostrava impenetrable, marmòri. En les arrugues de la cara podia llegir històries d'arrossars llaurats de sol a sol, de xarxes de pesca que es trencaven i s'arreglaven, de sacs de calç i tova ,de front suós de carregar caixes de taronges o de tomaques. Dels seus llavis color malva podia escoltar els sons de la metralla, de les reunions clandestines, dels crits silenciats a cop de tricorni, dels laments i la calma tibant de tants anys d'angoixa. El sentia canturrejar mentre anàvem a agafar caragols , o quan muntava al meu germà en la bicicleta, o maleïa per baix amb alguna notícia dels senyorets del poble o en escoltar alguna cosa del clero per la televisió.

Entre Mèxic i Espanya havia triat quedar-se perquè aquí estava ella ,la meva àvia, que havia arribat un dia muntada en la part de darrere d'un camió ple de mobles. I amb la indolència de la joventut i un poc de “ xuleria” que li va caracteritzar sempre, en veure-la per primera vegada, tan rossa i tan guapa, li va dir:” Amb tu em casaré”.

I van ballar a les revetlles, van criar fills, van celebrar la vida i a vegades va pagar per això en alguna caserna. Però mai no es va rendir i va mantenir el front alt davant les injustícies .

Passaren els anys, el blanc i negre de la vida i amb el color de les llibertats aconseguides va arribar la calma. Arribaren els nets, les vesprades de canya de pescar, els passejos al sol, les ulleres de pasta i el periòdic .Va arribar la malaltia i el lent letarg del qui es va marcint, les hores mortes i un silenci que va arribar a ocupar-ho tot.

Asseguda ara en la butaca roja des de la qual l’ observava podia percebre encara la fortalesa d'aquelles mans que un dia van construir la seva casa, van demanar “ xuscos” de pà i van aguantar fusells en la trinxera. Mans que van ser companyes, amigues, salvavides,rialleres i elegants ,i que, amb el temps, van anar guiant als seus fills i als seus nets per la senda de la bondat i l'alegria.

Davant meu es presentava solemne, de color negre com la nit més fosca, la història d'una vida llarga que ell va anar narrant-me a estones, unes vegades amb ràbia, altres vegades amb felicitat. I encara que la pena emmudia el meu plor ara era jo qui havia de complir la meva promesa i regalar-li un últim clavell vermell per a deixar la constància no escrita del seu últim desig de rebel·lia.

14 d'ABRIL 1958

 Havia estat tot el dia llaurant al camp d’arrós amb el seu germà Emilio.El sol s’amagava darrere de la muntanya de Corbera quan es va ajustar la faixa negra als ronyons i la gorra al bescoll. Agafà el carro i l’aca amb les eines i enfilà el camí cap a casa.Per Andreu havia sigut un dia com un altre de treball dur al camp en aquella Espanya de postguerra ,de miseria i de repressió.Era un home prim,tranquil i de poques paraules que fugia del confrontament ,però de fermes conviccions.Amb la seua gorra sempre un poc de costat intentava passar per la vida sense fer massa soroll,cosa que contrastava amb la iaia Carmen que era tot el contrari.

En obrir la porta de casa li arribà l’olor del guisat de conill amb tomaca i pimentó i les veus de Carmen i una altra dona.Entrà el carro i l’ aca fins l’estable i quan s’asomà a la cuina allí estaven Carmen i Sunsión sofrimant mig pato.

- Andreu -li digué Carmen – llava’t i arregla’t que venen a sopar i anem a celebrar el 14 d’abril.

Durant tot el dia,mentre Andreu llaurava el camp,Carmen i les seues amigues Sunsión i Rosa havien quedat per a fer eixe sopar clandestí.Era 14 d’abril,dia de la República,però era 1958 i el règim polític de Franco prohibia qualsevol reunió o celebració;si damunt era per a conmemorar sobre la república el tema ja podía posar-se perillós.

- Ningú ha d’enterar-se- va continuar Carmen – soparem tranquils,ho celebrarem i ja està.

Van fer el sopar i les tres parelles van estar d’ allò més agust disfrutant de la companyia.Però quan ja estaven a punt de marxar sonaren dos cops molt forts a la porta acompanyats d’un crit: guardia civil,abran la puerta!

Es van quedar tots quiets de sobte ,congelats de la incredulitat.Andreu va anar a la porta i va obrir.Una parella de la guàrdia civil amb fusells va entrar de manera abrupta i darrere d’ ells Pedro,un falangiste i…Emilio,el germà d’Andreu,que en aquell temps era l’alcalde del poble.

Andreu es quedà mut uns minuts,no podia entendre com el seu germà,que havia estat amb ell llaurant tot el dia en el camp,entrava d’ aquesta manera en sa casa.La guardia civil començà a acusar i demanar carnets,les dones cridaven,Carmen intentava dir que allí no estaven fent res,que estaven sopant,el falangista acusava que estaven celebrant el 14 d’ abril perquè ho havia escoltat mentres ho comentaven comprant en la botiga.El tio Vicent Melero quasi agafà del coll al falangista.Però per moltes explicacions, excuses i sentiments de traició que Andreu va sentir cap al seu germà,acabaren tots dalt del furgó de la guàrdia civil que els portà al cuartel de Sueca on els van prendre declaració,s’ emportaren alguns colps i quedaren guardats uns antecedents que tardaren uns anys en treurel’s.

En venjança d’allò va ser que Andreu mai tornà a parlar-se amb el seu germà ,encara que fou aquest qui va aconseguir que desaparegueren els antecedents de tots ells.I Carmen li va posar de nom Emilio a un gat que tinguéren anys després i a qui va ensenyar a anar a buscar a Andreu al casino quan ella tenía el dinar fet i ell estava jugant al truc.

CICATRIUS

 En pensar en cicatrius em van vindre al capda immediatament dues imatges; la primera era la portada d'un llibre d'Almudena Grandes, “Atles de Geografia Humana”, amb la fotografia d'una dona el cos de la qual és un mapa de carreteres i autopistes. La segona imatge era una foto del disc “Corazón partío” ,d'Alejandro Sanz, mostrant un cor amb tiretes. D'ambdues es podria escriure moltíssim per com es poden plasmar en una imatge les petjades que deixa la vida en una persona a través de viatges ,de vivències o de ferides. A vegades només queden els records que venen i van com el fum, altres vegades es queden els objectes com a símbols nostàlgics del nostre pas per aquest punt del viatge; però moltes altres queden gravades cicatrius que ens recorden , en el cos o en l'ànima, el dolor que van causar en nosaltres les ferides de l'atreviment, de la bogeria, de l'amor, de la lluita, de la dissort, del viscut. Poden ser petites marques que a penes es veuen ni es noten, i que ja no fan mal si les hi recorda perquè van cicatritzar ràpid i bé. O poden ser profundes urpades que arriben fins al fons mateix de les entranyes.

El meu cos podria contar de mi una història de vida a través de les seves cicatrius, trencaments d'ossos i músculs, esquinços, accidents de trànsit ,operacions... Així com de les cicatrius de l'ànima, l'historial de la qual també és profund i extens, i les marques del qual van trigar moltíssim a sanar.

Moltes cicatrius comencen marcant la infància i l'adolescència. Està aquella del genoll quant vaig caure jugant en el canal de reg al costat del camp de tomàques, o la marca marró en la cama dreta de les cremades del tub d'escapament de la moto; recorde les escaioles diverses pels esquinços en els turmells de caigudes amb la bici ,en la font, fent esport o fent ximpleries, la cicatriu d'aquella operació d'apendicitis realitzada d'urgències, els ulls morats per un colp en el front jugant al frontó, la boca partida per una baralla en el col·legi i el càstig que va venir després i que va fer més mal en l'orgull que en els llavis.

En la joventut van arribar ferides d'amors, algunes cicatrius profundes i doloroses que van sagnar ,i que van ser els primers arraps de la vida. En aquella època el país estava vivint una època de gran inestabilitat social, sortint d'una immensa ferida emocional ,com havia estat la dura repressió franquista. Hi havia moltes ferides obertes en les famílies, a les cases, als pobles, molt de dolor, i la joventut de llavors vivíem allò compartint aquestes ferides amb les pròpies de la nostra edat. Els amors ens arribaven també embolicats en ràbia i revolució, i es curaven mal perquè l'aprenentatge venia acompanyat de poca anestèsia.

Però la meva veritable gran cicatriu va ser la mort de la meva mare a una edat primerenca. Sense cap dubte és La Cicatriu, en majúscules. Si hagués de plasmar-la d'alguna manera en la meva ment serien dues imatges molt clares: la primera és la sensació literal de desarrelament del sòl, com quan a un arbre l'arrenquen abruptament d'arrel i el deixen en l'aire sense cap amarrament. De sobte t'adones que estàs surant en el no-res, com en una corda fluixa a deu mil metres d'altura i sense arnès, que hauràs de buscar un lloc en el món, que estàs sola vagant per l'aire, que sempre i per a tot el que vindrà en la teva vida estaràs sola. Una força exterior t'ha apartat del teu lloc segur per a llançar-te a l'abisme sense les eines necessàries per a sobreviure amb la mínima oportunitat de sortir indemne. T'han desproveït del teu refugi, de la calor, de la seguretat, dels consells, de la guia, del mirall on mirar-se ; i t'han convertit, de sobte, en guia per a uns altres ,en mirall per a uns altres més indefensos que tu, t'han atorgat un poder que no tens, t'han convertit en administradora de la teva vida i la d'uns éssers més petits sense l'oportunitat de triar. I no hi ha temps per a pensar, només sentir i fer ,i viure com es puga.

L'altra imatge és la de l'esquinçament absolut del meu cos; veure com es va partint en dos de dalt a baix amb un dolor insuportable mentre m'envolta un silenci eixordador; els porus de la meva pell sagnen un a un en una ferida invisible mentre m'envolta una multitud de persones que parlen a veus i semblen no veure aquesta sang brollar. Estic incrèdula, enfadada, adolorida. El meu cos està xopat de llàgrimes que no poden brollar i es tanquen en mars colpejant les parpelles, les temples, les vores de la cicatriu immensa en la qual m'he convertit ; colpegen els murs del meu cap omplint-la de preguntes sense resposta, s'obren les carns en un gest simbòlic d'abraçar-se i enroscar-se formant un cabdell per a sortir fugint. La Cicatriu camina sense rumb ocupant tot l'espai; s'obre pels braços, pel tors, baixa per les cames i puja per l'esquena fins al cap en una reguera de pena que no té consol ni troba tap que tancament els fluids. És el dolor immens que no té mesura ,que no s'entén i per al qual no es troba alleujament fins a passar molts anys. És La Cicatriu que sempre es plora ,la que sempre es recorda, la que arriba fins al fons.

Després van venir més cicatrius que van fer mal i que van coure, núvols negres que van envair espais, altres cicatrius que han anat deixant petjades visibles en la meva pell. Algunes que ja no record i altres que vaig decidir oblidar.Però de totes elles és la meva gran cicatriu, sens dubte la que més va fer mal. La Cicatriu per a la qual no es troben fàcilment tiretes que apedacin o mitiguin la coïssor com les que dibuixa el “cor partío” de la cançó d'Alejandro, ni per a la qual tampoc va ser senzill saber desxifrar els mapes amb autopistes per les quals viatjar de la mà a llocs sense por com tan bé ens va ensenyar Almudena.

LES OPORTUNITATS PERDUDES

“Les oportunitats perdudes” podria ser, perfectament, el nom d'una cançó de Sabina, com ho podria ser també els somnis trencats , els vels en la mirada o una espera allà on es creuen els camins torçats. Als onze anys, mentres llegia sobre illes misterioses o perles del Carib, em treia el cap al precipici de la vida pensant que aquelles ales que creixien incipients em permetrien ser l'aventurera més intrèpida dels llibres de Salgari i testimoni directe per a explicar-ho als quatre vents en arribar a port. M'imaginava ja com una xicoteta reportera ,amb el seu jupetí de tela de txeviot i les seues botetes de cordons, escrivint sobre fets que a mi em semblaven extraordinaris , descobriments científics o illes perdudes en l' Atlàntida o en l'oceà Pacífic, que era llavors el més llunyà i exòtic. 

Però com que no existia tot allò que només habitava en la meua imaginació estava atenta al que succeïa al món, al país, al meu poble i després ho escrivia en un quadern que anava confeccionant ,a mode de periòdic, i que guardava en una caixa de tapes marrons .

A poc a poc vaig anar creixent amb la inquietud i la curiositat de conéixer el treball del periodisme més a fons. Em fixava en els professionals que eixien en la televisió , i més concretament en els corresponsals de guerra. Amb setze anys ja em veia com Carmen Sarmiento, amb jupetí multibutxaques i cambra al coll a El Salvador o Guatemala ,acompanyant a les guerrilles per la selva o escrivint la crònica des dels camps de refugiats saharahuis, entre tendes de campanya i pols del desert o amb les dones d'Amèrica Llatina que subsistien en les mines d'estany de Bolívia. Encara que puga semblar estrany per a una adolescent ,i mirant-ho ara pot ser que ho fora, m'agradava mullar-me de les històries que es contaven en programes com a Informe Setmanal, perquè m'imaginava cobrint la notícia d'una manifestació als carrers de Beirut o del Líban, com ho feia Maruja Torres o comentant les eleccions presidencials des de Nova York, com Rosa María Calaf. 

Veia en aquells rostres a dones valentes, lliures, viatgeres, i testimonis directes del que ocorria en el món, encara amb el perill que allò comportara. Per damunt estava la curiositat i la necessitat, al mateix temps, de comptar les coses que no es veuen, que es desconeixen o que s'han de saber. Em fascinaven les pel·lícules on les trames succeïen en les redaccions dels periòdics acompanyades del so dels telèfons i les màquines d'escriure, on els periodistes s'amuntegaven a les portes dels jutjats amb els seus micròfons o corrien amb la càmera al muscle entre rebles i cases en ruïnes enmig dels bombardejos.

Quan veia a Ángela Rodicio o a Pérez – Reverte (que encara no s'havia convertit en un escriptor d'èxit) enmig d'un conflicte bèl·lic, no perdia l'oportunitat de manifestar davant els meus pares la meua voluntat de voler ser reportera ,restant importància al perill que allò suposava i que jo intentava justificar amb la famosa frase de “ algú ha de contar el que ocorre en el món”, i que la meua mare sempre responia amb : “ No fa falta que sigues tu qui ho faça”.

La realitat era que, en aquells dies, només es podia estudiar la carrera de periodisme a Madrid o a Barcelona, i a més, era considerada encara per a una dona una carrera un poc “ atrevida”. Això, sumat al fet que ,econòmicament, en la meua família no ens podíem permetre que em traslladara des de València a cursar els estudis a una d'eixes ciutats, tancava la porta a convertir-me en la reportera que sempre havia volgut ser. No hi hauria reportatges, fonts indesxifrables, fotoperiodisme, connexions des de llocs inhòspits, cròniques, diaris, notícies. Havia de deixar passar eixe somni al calaix i donar pas a les segones oportunitats.

Amb els anys em vaig convéncer que aquella devoció pel reporterisme era cosa de la joventut i un poc també de la inconsciència. Seguisc enamorada del periodisme ,i em continua fent un pessic el cor quan veig a Almudena Ariza contar-nos la vida des de llocs remots .I encara que la meua professió definitiva va ser la docència i l'he viscuda amb goig, això de les oportunitats perdudes, hui, que se'ns acomiada el mestre Sabina , em dona un poc de nostàlgia recordar-lo i em conduïx inevitablement “ al número set, Carrer Melancolia, vull mudar-me fa anys al barri  de l'alegria però sempre que el va intentar ha eixit ja el tramvia.”