LA CASA DE LA IAIA CARMEN

 LA CASA DE LA IAIA CARMEN

Sempre tornava botant des de les escoles velles fins arribar a la casa de la iaia Carmen.Tindria set o vuit anys i recorde anar per la vorera del canyís de l’hort que hi havia enfront de les escoles,al costat de l’ església,fins arribar a la casa de la iaia.Ma mare i la iaia Maria anaven a collir taronja en la quadrilla del iaio Paco així que jo em quedava ,cada dia,a dinar amb els iaios Carmen i Andreu.Era una d’ eixes cases valencianes de poble amb una porta gran que ,en obrir-se, deixava passar el carro i les aques que es guardaven al final de la casa, en una mena d’estable,on també es deixaven les eines del camp,el menjar dels animals,la llenya per a la llar,les garrofes,el carbó,i on hi havia un xicotet quartet,que anomenaven “comú”,i que era el lloc on les persones feien les seues necessitats.En aquella casa no hi havia aigua corrent així que en el comú ma uela sempre tenia un poal amb aigua del pou per si féia falta.

Com deia abans ,en entrar a la casa ,trobaves dos grans cortinons de tela groixuda que no deixaven veure què hi havia darrere.Però quan passaves podies admirar una casa que ,encara que humil, per a mi, era grandíssima,amb aquell sòl de taulellets de formes geomètriques i les parets alicatades des del terra un metre i mig o així d’ un color blavós i blanc i després pintades fins el sostre de color verd claret.Sembla ara que estiguera mirant-les.

A la dreta de l’ entrada hi havia una porta molt alta i fosca que donava a una habitació que sempre estava tancada amb clau.Alguna vegada,de més major, quan vaig poder entrar, vaig vore que hi havia un llit alt i fosc ,com la porta,acompanyat de dues tauletes ,també altes i fosques, amb les tapes de marbre blanc i cobertes per uns tapets de ganxet ,i un aparador amb espill i molts calaixos que mai em vaig atrevir a obrir,ni tan sols quan la casa hagué d’enderrocar-se molts anys després.No sé de quí hauria sigut alguna vegada aquella habitació però semblava que s’havia quedat detinguda en algun moment del passat.

A l’ esquerra de l’ entrada hi havia una estància que alguna vegada deguè ser un despatx de pà; encara estava el mostrador i les prestatgeries.No sé molt bé la història però crec que la iaia Carmen,quan vivia a Sueca,o quan vingué al Mareny, ja despatxava pà i li posaren el malnom de “la Panerota”( o igual era el malnom de sa mare,això ja no ho sé). Si vivira mon pare segur que ho aclariria de seguida,perquè totes estes històries se les sabia “al dedillo”.

Doncs,quan jo arribava del cole botant, al menjador de la casa de la iaia Carmen quasi sempre hi havia ,damunt de la taula, un perol d’arrós fet del caldo de putxero, o arrós caldós amb costella i pato de la “tia Sunsión” una amiga d’ ella que, pel que vaig saber anys després,criava gallines i patos. En aquell temps ella encara s’apanyava prou bé,no havia perdut tanta mobilitat ni visió i era prou pragmàtica: féia un putxero o un caldo i d’ allí anava tirant per a tota la setmana,uns dies arrós,altres fideus o altres arrós passejat,que li deia ella a l’arrós al forn perquè el iaio Andreu el portava al forn de la plaça a coure’l.

En eixe menjador hi havia una ximeneia i dues vitrines de paret,una a cada costat, on jo no arribava a obrir,però podía veure les tassetes de café que després es traurien per al dinar de Nadal,alguna botella de conyac ,plats ,gots,el porró per al vi,la caixa metal.lica on el iaio guardaba papers…

El iaio parava la taula i dinàvem els tres; quasi sempre era la iaia la que parlava de coses del poble,el iaio escoltava en silenci entre cullerada i cullerada d’arrós.Era de poques paraules el iaio Andreu.En acabar ell treia tres pomes d’ un sac ,o taronges ,i així cada dia.Però hi havia una costum que a mi em cridava molt l’atenció i és que sempre,després de menjar,agafava un got de vi negre,un ou cru i una cullerada de sucre,ho mesclava tot i s’ho bevia de seguit.Deia que “això era aliment”.Jo pense que haurien passat tantes penúries a la guerra que,probablement,en aquell temps igual haveren d’alimentar-se deixa beguda moltes vegades.

A la cuina de la casa passaves des del pati on trovabes,sense més artificis, una pica de pedra, un pou amb una peça de ferro on havies de manxar perquè eixira l’aigua,un fogueret de gas i una tauleta.

I després estava ,com deia abans,el corral o pati on jo podía jugar fins que tornava a l’escola després de dinar.Allí sempre féia solet i la iaia Carmen seia en una cadira baixeta de bova i em preguntava sobre uns o altres o em deia frases com “ la meua xica és la més guapa de totes” i altres coses per l’ estil.Era molt exagerada per a tot la iaia Carmen.

A un costat del menjador estava l’habitació dels iaios i també una escala que portava a la cambra.A mi m’ encantava pujar perquè sempre hi trobava,en aquell espai diàfan, coses,per a mi sorprenents: pallorfes de dacsa, tires de cacaus assecant-se, arrós escampat encara amb corfa,melons de tot l’ any,creïlles…El iaio Andreu,com a bon llaurador,guardava i organitzava allí les collites per a l’ hivern.Jo ho mirava tot des de la porta,perquè no podia xafar res i després baixava a poc a poc aquella escala que no tenia barana.

Vaig estar algun any més anant a dinar a casa dels iaios; però els dies importants en aquella casa éren els dies de Nadal,quan ens juntàvem tota eixa rama de la família ,quan encara no havia passat res i encara érem una família.

Entre les ties i ma mare montaven una taula llarga que anava des de la porta del carrer fins a la porta del corral.De cap de taula es posaven els iaios i després anàvem col.locant-nos tota la resta de fills,gendres i nets fins arribar a vint i tants.La veritat és que no sé d’on eixien tantes cadires.La iaia Carmen sempre féia putxero amb pilotes,en un perol roig de porcellana on posava de tot: carn,verdures,moniato i blanquets.Eixe dia els menuts podiem beure sarsa,que era una beguda dolça pareguda a l’ actual Cocacola, i que portava mon tio Candi,que sempre ho trovaba tot.I els majors ,després de dinar es feien algun barrejat,o algun sol i sombra,que per això era día de Nadal.A l’ hora del café venia el moment que els menuts estàvem esperant: les estrenes,eixa tradició valenciana tan bonica que va passant per les generacions mantenint la il.lusió en la xicalla del regal esperat però no per això menys desitjat. Ens posàvem en filera,de més majors a més menuts,davant dels iaios,en un ritual que s’anomenava “besar les mans” perquè ens “ estrenaren” amb algún bitlletet.Jo sempre em posava nerviosa.I ahí estàven,al final d’ aquella taula llarga ,eixe home prim ,d’ ulls menuts i inquiets que només es treia la gorra per a menjar i dormir,el iaio Andreu,i aquella dona de cabell sempre negre,encara que passaren per ella els anys,la iaia Carmen,que s’havia tret del sostenidor un mocador on guardaba les estrenes,esperant-nos. Recorde eixos dies de nadal feliç,rient amb els meus cosins Candi i Ramón,que tenien aquella cara de pillos i eren tan guapos,i recorde com mirava a la meua cosina Lolin,uns anys major que jo,tan morena i tan guapa sempre.Tota la vida ha sigut guapíssima.A la resta no els recorde molt.Serà perquè la meua memòria ha sabut borrar,saviament,tot record de persones que després han sigut incòmodes o doloroses.

Passaren els anys,els iaios es van fer majors i la vida va anar canviant. D’aquella casa que estava al Carrer l’Església fa temps que ja no queda res.Es mantingué en alt uns anys després de morir els iaios ,fins i tot anàrem allí a tirar ,des de la balconada,els caramels del bateig de la meua germana Clara.Després vinguéren els problemes estructurals i l’ havérem de tirar avall. Vingueren els anys de pleits familiares, de judicis, de pérdues i un llarg núvol negre va envoltar tot el que havia suposat aquella casa i part d’aquella família.Al final la vida ho va anar col.locant tot al seu lloc i no queda quasi res del que va ser aquell temps.Queden, això sí els records bonics de la infància i la innocència viscuts en aquella casa tan llarga on sempre féia olor a arrós caldós i on sempre podies trobar-te la clau posada en la porta.