diumenge, 21 de setembre del 2025

MI NOMBRE


 Siempre fue tarea inútil conocer el motivo del por qué de mi nombre.No hay nadie en mi familia anterior que se llame así; tampoco en la que vino después.Mi madre murió jóven y jamás me lo contó.Sólo recuerdo que cuando se enfadaba me soltaba un María Alicia contundente,como queriendo reafirmar esa oficialidad y costumbre de la época de colocar el María delante de cualquier nombre femenino.Mi padre me dijo una vez: " Eso fue cosa de tu madre", y ahí se zanjó el tema.Y mi abuela dijo desconocerlo siempre.Así que crecí con la duda y eso me permitió fabular con los motivos que me convenían,inventar razones de fantasías maternales y asumir que este origen desconocido me reafirmó siempre como una persona única en mi familia; alguien que no homenajeaba ni recordaba a nadie.Los profesores y monjas de la escuela me llamaban Alicia,y los amigos y conocidos me llamaron siempre Ali.

Investigué que, etimológicamente, Alicia tiene un orígen germánico, que significa " de noble grandeza" ,y un origen griego,proveniente de aléthia y que significa verdad.No deja de ser irónico este último significado cuando la verdad de mi propio nombre me es desconocida...

Con quien sí me identifiqué desde pequeña ,y lo sigo haciendo, es con el personaje de Alicia en el país de las Maravillas,aquella niña del cuento que entraba y salía de mundos distintos,que se encontraba con personajes extraños y que pasaba de vivir en mundos externos a que el mundo se deslizara por su interior con la facilidad que permiten los sueños.Y ahí anduve siempre,conviviendo con una poliédrica personalidad llena de puertas con la cual me siento bien.

Pero ahí no acaba la cosa.Cuando me casé tuve que ir al registro civil para una partida de nacimiento,y cuál fue mi sorpresa al encontrar que en el documento original figuraba como María Licia,sin la A. No daba crédito,los DNI siempre habían sido expedidos como María Alicia,y mi padre lo justificó atribuyendo el error al registrador,"cosas de la época",dijo,y se quedó tan ancho.De verdad que durante treinta y tantos años nadie cuestionó ni quiso corregir ese error tipográfico por desidia?Evidentemente tuve que demostrar con dos testigos y varios contratos,facturas y títulos académicos el uso habitual y continuado de mi nombre como Alicia para lograr esa modificación.El funcionario me brindó la oportunidad de quitar el nombre María, pero en ese momento pensé en mí madre ,que así se llamaba,y sentí que yo sí quería mantenerlo por homenajearla. Que ella,al contrario que el significado de aléthia,sí fue verdad en todo lo que hizo y sintió,que quiso hacerse presente en mí a través de su nombre,y que ,aunque jamás sabré por qué eligió el mío,eso me dio la libertad de crear historias sobre su origen,de fabular mundos dentro y fuera de mí sin obstáculos y de creer en los sueños como la maravillosa Alicia del cuento.



dijous, 15 de maig del 2025

INOCÈNCIA


 Es por tindre enyorança de la mar, dels curatalls, de les panderoles redonetes i negres que agafàvem als muntanyàs per fer carreres o de les petxines per fer-nos collars?Si tanque els ulls recorde agafar caragols els dies de pluja o l'olor a llises torrades amb allioli a l'estiu, les nits a la porta de casa a la fresca,el veïnat que ja no està com tampoc estic jo ,escoltar a ma mare canturrejant mentre cosia a màquina, l'aire movent les cortines i la sensació de net   a la casa acabada de fregar.Recorde aquell comerciet on compràvem botons, fil de cotó o vetes, la salmorra que venia la uela Rosa enfront del bar del Cuco o el berenar amb Tulicrem de barra que ens posaven al super de "la palasona".El cine amb seients i piso de fusta que teniem al poble,al costat del casino,i on veiem a Errol Flynn en una de pirates,a John Wayne o a Humphrey Bogart. L'olor a Heno de Právia i calcetins de ganxet els diumenges al matí quan ens enviaven a misa en aquella costum de famílies que només anaven si hi havia alguna celebració.Recorde baixar amb ma uela al llavaor per rentar els llençols en una aigua que corria clareta mentre escoltava a les dones cantant "la lirio tiene una pena,tiene una pena la lirio.."I recordé a Andreu tocant les campanes a rebato quan prossessaven a la Mare de Déu, a Pedro que venia llet de les seues vaques,a mon tio Juan el fabat perxant a la séquia, el soroll dels motocarros carregats de melons, la morera de les parres,la paret de les escoles velles ,la farola de la placeta que caigué una vegada damunt de Sergio.La tia Pura que passava a per ma uela per anar a jugar al parxis,el quiosc de Conchin que per nadal portava Nancis i Scalextric que guardava al garatge de la uela Concha, els vestits de mànigues de farolet o les genolleres dels pantalons que ens arreglava Maruja.Els balls del casino on sempre sonava "Islas Canarias" o "Ansiedad" d'Albert Hamond i sempre venia l'orquestra de Cullera del germà d'Amparo; les serpentines i el confeti mentre Lenin i Pepiqueta donaven la volta al casino o els mantons de Manila lluien en el ball del segon dia de Pasqua.Si tanque els ulls escolte a la banda de música de El Palmar tocant a l'entaulat o veig a Batiste el municipal,amb aquella mitja coixera,

encapçalant a la banda de cornetes i tambors que montà i on estaven molts xicons del poble.Veig al tio Nasio i la seua bicicleta,a don Jesús el mestre camí de les escoles, a la tia María Signes ,aquella dona que arreplegava els xiquets perquè les mares pugueren anar a collir taronja,a ma tia Carmen en la pesquera i la seua destreça agafant les anguiles del mornell,el taller de Luciano, els merenderos de Bolcacarros i de mon tio Daniel  on la gent anava a fer-se una ampolla de cervesa fresqueta els dies d'estiu.L'ultramarinos de L'olier i la tia Maria darrere del taullell, aquell dispensari del metge on havies de pujar una escala llarga,  i esperar rato perquè et feren les receptes.Xiquets i xiquetes que anàvem solts pel poble mentres la vida omplia els carrers i els pares i mares trevallaven de sol a sol en els camps de rastolls,quan no hi havia plàstic, i ens educaven com podien.Si tanque els ulls veig a ma uela Carmen,que és quedà cegueta pel sucre, o a ma uelo Andreu jugant al truc al casino,a la uela Cuca agranant la porta del bar,a Pedro que va ser tants anys alcalde, al tio Vicent Melero fent broma de tot;veig als homes que venien a cobrar el jornal que els pagaba ma uelo Paco,que era corredor de taronja, m'arriva l'olor de la fusteria de Pascual, els berenars a la Casa Rosari,les banderetes que es penjaven per festes, l'airet de la mar a les vesprades o l'alegria d'uns xiquets i xiquetes que viviem feliços.Començava preguntant si es pot tindre enyorança de la mar i m'ha vingut a la memòria part de la meua infància que alguns de per ací compartireu.I no,no és enyorança de la infància, crec que ho és de la inocència i la felicitat d'aquell temps que ja hem perdut.