ESCRIURE I VIURE

 Escriure és un acte revolucionari. Les paraules es conjuren per a reivindicar-se , com a agulles que punxen una mica i deixen lleugeres marques en la pell o que penetren fins al fons i viatgen per les artèries del cos en eterna permanència.

Les paraules tenen poders extraordinaris i arriben on nosaltres, a vegades, no podem. Organitzen els nostres pensaments i ,com a formigues treballadores, els col·loquen en fileres i prestatges, en paràgrafs, en discursos que adquireixen sentit. Donen nom als sentiments i a les emocions , a les pors , plasmant en un conjunt de lletres el que no som capaces d'expressar d'una altra manera.

La vida són les paraules que escrivim inconscientment en un full en blanc, en el márgen d'un periòdic, a la llum d'un llum de taula, en una nit de neguit, en un capvespre de tardor o un migdia d'estiu.

Les paraules són els somnis que sentim amb els ulls tancats, el lloc on donar-nos suport intentant deslligar els nusos de la realitat o del dubte. El paper és molt sofert, suporta la ràbia, la incertesa, els pensaments estranys. És com una teulada pel qual rellisquem mentre intentem construir ancoratges que ens sostinguin. Les paraules són els ferros on ens agarrem per a no caure a l'abisme.

Escrivim per a afermar aquesta memòria insegura i subjectiva que tendeix a oblidar-se de si mateixa i té un codi propi per a triar allò que vol recordar. Les paraules trien el seu propi temps i espai. Escrivim per necessitat o per obligació, per anhel o despit, per a fer menys evidents les diferències, per a deixar constància del temps que vivim, per a allunyar les males idees, per a estimar.

Escrivim encara que passi el temps, encara que creguem que no serveixi de molt, per a renéixer de velles ferides i rancors, per a aprendre de l'error i gaudir del camí, com a ocells lliures i com a presos condemnats a romandre en cel·les invisibles.

A vegades passen els dies i no escrivim res. I a vegades ho fem atropelladament, constrets per la necessitat i fluïdesa de les paraules que s'ensenyoreixen de nosaltres com un riu desbocat .Escrivim i pensem…I escrivim de nou nou.

Ho fem sense motius i amb ells, per impulsos o pausats, transparents o dispersos, lleugers o carregats d'equipatge, Escrivim a cegues, davant el que ens revolta, sota les bales i insults, amb llenguatge de pluja o de mar oberta, contra la desídia , de perfil o des de la incertesa, durant l'hivern, en silenci, entre batalles, cap a destins incerts, fins al defalliment. Escrivim mitjançant símbols ,lletres i paisatges, per a resistir i sobreviure del mundà que ens avassalla, per la qual cosa ens envaeix o atemoreix, per afinitats, creences i consensos, segons criteris establerts o llocs recòndits, sense prejudicis, pors o desvetllaments, sobre terra ferma o fangars, després de laberints incerts o certeses perennes…

Escrivim com som i com sentim, observant el món des dels pensaments que ens habiten i caminem en silenci o amb urgència per a continuar escrivint la vida.

CARTOGRAFIA DE LA VIDA

 

Els camins són les línies físiques que travessen la terra, però també els solcs de la respiració del temps, marcant els nostres passos com un atles imaginari. A vegades el camí naix tímid i treu el cap entre les escletxes d'una finestra menuda. Altres vegades s'imposa com una ruta obligada sota un cel sense núvols o una tempestat sobtada. Però sempre està ací, esperant-nos, com si sabera que vam ser fets per a avançar, fins i tot quan ens tremolen els passos.
Hi ha camins que fan olor d'infància, a terra verge, a somnis i promeses intactes. Són les senderes que vam recórrer amb l'alegria de qui desconeix el pes dels comiats. Després van arribar uns altres, més aspres, on cada pedra era una pregunta i cada corba una incertesa que vam resoldre amb menor o major encert.
Estan els camins lleugers, d'herba suau i aroma de lavanda, sobre els quals camines descalça sense por a les espines ni als còdols. Estan els camins breus que es transiten sense inclinació, els camins ociosos, els que són desitjats o aquells que ens porten desvetllament. Hi ha camins que es van diluir en el passat com la sal en l'aigua tèbia; sendes que vam perdre per por o per desgana; rutes que oblidàrem mentre esperàvem en les voreres; viatges que mai iniciem; trajectes coneguts que transitem gairebé de memòria i altres que vam caminar cent vegades. Hi ha travessies que no degueren acabar mai: camins de terra fèrtil i d'aiguamolls, senderes de vent suau que embadaleix, durs, solemnes o pacients com a corredors de fons. Uns són triats amb felicitat i urgència i altres venen marcats per cruïlles personals on el cor ens ensenya que decidir també és renunciar.
Existeixen els camins que fan mal i que desgasten. Uns altres que ens enfronten a la intempèrie de la por i davant els quals hem d'avançar amb l'equipatge just per a no perdre l'alè. Però tots ens esculpeixen amb major o menor profunditat i deixen cicatrius i ferides que dibuixen el nostre ésser com un mapa cartogràfic d'aquest viatge finit.
A vegades transitem sendes en solitari amb l'únic suport de les nostres alforges. En altres ocasions les nostres sabates es reconeixen en altres semblants i llavors el trajecte canvia de textura, la càrrega es torna més lleugera, el cansament es dissol i fins a la nit més fosca sembla menys temible. És el camí on et quedes i alhora vols recórrer sempre.
Cada senda que prenem tanca la porta a una altra. En aquest gest, a vegades melancòlic, està l'acceptació que no podem habitar tots els espais. Triem amb la fragilitat de qui no posseeix certeses, però així i tot continua el camí. Viatgem per les rutes invisibles que es tracen cap a dins, en un territori sense senyals ni mapes, on som viatgers i nàufrags manejant una brúixola el nord de la qual deriva entre el cor i la consciència. Allí travessem records que couen com la sal en la ferida, sentiments de culpa que pesen i atrapen, somnis que reclamen ser escoltats… És un viatge solitari on perdre el rumb és, a vegades, una forma necessària de trobar noves ribes.
I mentre passa la vida aprenem que el camí no sols és trànsit cap a una meta, sinó el teixit viu de la nostra existència. Està compost de contrastos i clarobscurs, de comiats que van fer mal o que ens van alleujar el pes, de trobades fortuïtes o permanents, d'històries que es van escriure amb l'ànima i de contes que es van escapar entre els dits.
El meu camí són els llibres llegits, les cançons que habiten en la memòria, els sons que em van acompanyar en la infància, la mar de tots els estius. És l'olor dels guisats de ma mare, els amics que es van anar i els que romanen, els amors que van passar i els que van deixar empremta. Són les cicatrius de l'ànima i els núvols negres, els paisatges recorreguts sense por, les pells acariciades sense vergonya, la pluja lliscant-se per la meva cara en les vesprades de tardor i els trens que van viatjar a cap lloc. El meu camí és el poble on vaig créixer esperant la fugida i les ciutats que em van recollir després. És la memòria i la nostàlgia, els mitjons de punt de ganxo els diumenges de missa i la llibertat apuntant per les sabates. És L'illa misteriosa, de Jules Verne; Fulles d'herba, de Walt Whitman; els besos que van arribar per a quedar-se en els poemes de Cernuda. El meu camí és Alexis, de Marguerite Yourcenar, o Meryl Streep en Memòries d'Àfrica. Són Macondo i Comala, Venècia, Bowie i Ella Fitzgerald, els amors triats, el goig i el riure, el compromís o les cendres…
El meu full de ruta és la determinació serena de continuar caminant pels camins de la vida, descobrint senderes noves mentre encara existisca horitzó i persistisca en mi la certesa íntima de que viure no és només atrevir-se: és, abans de res, una silenciosa i potent forma de resistència.

LA BICICLETA

 De menuts tots hem volgut tindre una bicicleta. Al Mareny això representava llibertat, poder anar a jugar més lluny que el Carrer Les Parres o les escoles, arribar a la mar o anar pels camins de terra entre els camps.No recorde si vaig tindre bicicleta de tres rodes, per això el rimer record d’ una bicicleta és d’ aquella BH roja que em compraren quan tenia uns deu anys.El dia que la van portar la deixaren,amb el cavallet posat ,al menjador com un trofeu. No havia pujat mai en una bicicleta sense rodetes als costats i, per això, mon pare em va dir que no l’ agafara fins que ell m’ ensenyara a muntar-la uns dies després.

Però jo, que era prou rebel, no vaig poder esperar eixe moment i dos dies després ,mentre ells estaven al camp, la vaig agafar , em vaig acoplar el seient a la meua alçada i la vaig treure a la carretereta del costat de casa.M’ havia proposat aprendre a muntar-la ,jo sola i en eixa vesprada. Llavors no teniem colzeres, ni casc ,ni res per aliviar les caigudes així que, amb tota la perseverància que tenia vaig començar a anar amunt i avall pel camí .La tossudesa va portar algunes caigudes un poc aparatoses , el far de davant de la bici es va trencar , ferides amb sang als genoll i diverses rascades a les mans,però vaig aconseguir aprendre a muntar en la bici en un parell d’ hores.

Em sentia orgullosa perquè havia aprés jo sola. No obstant això la satisfacció em va durar poc perquè quan vaig entrar a casa i ma uela Maria em va vore, tota suada i amb les cames i braços grisos per la polç de terra i plens de rascades em vaig emportar els primera crits:

— Ja pots anar preparant- te a que vinga ta mare i veja que li has trencat el far a la bicicleta que només te dos dies!— va dir mirant-me de dalt a baix — Ves i rentat eixa cara tota suada, les cames i els braços i vine a vore que t’ has fet en els genolls. Si és que no pot ser en ella!..

Donava igual que havera aparegut feta un crist, la cosa era que m’ havia botat la prohibició d’ agafar la bici, i això suposava crits segurs o càstig…

Efectivamente quan tornaren els meus pares vaig escoltar a ma mare,a mon pare i altra vegada a ma uela.El propòsit d’ aprendre a muntar en la bici semblava no tindre importància front a l’ ordre de no tocar-la. I és que, en aquell temps d’ obediència i ordres , no acostumaven massa a elogiar els èxits per damunt de les obligacions.Raonaments i explicacions hi havia poques per part dels adults.Es tractaba d’ obeïr sense piular i això jo ho portava malament.

Passat l’ esbronc vingué el moment ,dies després, d’ intentar negociar fins on podia arribar amb la bici.El límits d’ acció eren els llocs del poble per on no passaren cotxes.És a dir, llevant els carrers més transitats per la placeta i la carretera principal , quedaba lliure el Carrer L’ Alter, el pati de les escoles i el carrer de davant de la pesquera fins la primera corva.Anar pel camí de la Gola o cap a la mar encara no i sempre suposava escoltar allò de:

— A tu no se t’ ha perdut res allí.

A les meues amigues els passava el mateix i era habitual veure’ ns donar voltes pel pati de les escoles o rodar per l’ Alter amb les bicis.Mari (la cuca) tenía una Motoretta rosa , Encarna una BH verda i Laura una com la meua.

Passat un temps l’àmbit de circulació es va ampliar el deixaren,per fí, anar cap a mar. Pedalejavem a tota velocitat i sense mans en les rectes. En arribar deixàvem les bicis al muntanyàs i jugàvem a tirar- nos per les dunes, agafar cuquetes negres, “ investigar” per les obres que estaven fent- se del primer edifici d’ apartaments i al què li posaren el nom tan exòtic de Kaleidoscop 1975. Per cert,un dia que anàvem entre els ferros i les rajoles, Mari(la Cuca) es va fer una ferida important a la cama i no vam tindre altra ocurrència que pujar-la a una carretilla de l’ obra i portar- la cap al Mareny.. Igual que m’ havia passat a mi el dia que vaig aprendre a muntar a bici i em vaig ferir, quan la mare de la Cuca ens veié arribar amb la carretilla, ens esbroncà a totes:

— Quina “faena” tenieu vosaltres allí dins de l’ obra,Mari Carmen? — mirava enfadada a la filla però el missatge era per a totes— No tindrieu lloc dins el Mareny per a jugar,no..!

Com deia abans ,primer t’ esbroncaven per la malifeta ,amb aquella costum de mare d’ invocar-te amb el nom complet quan la cosa els pareixia grossa ( María Alicia,Mari Carmen…)i després ja miraven per les ferides visibles.

També anàvem fins Sol,Mar y Naranjos per colar- nos dins el recinte on estaven les “ cames elàstiques” esperant que no ens pitllara el vigilant. O pel camí cap a la Gola, on l’ aigua de la séquia encara arribava clareta a la mar.

Quan muntava en la bici ràpid notava l’ aire en la cara i això em donava una gran sensació de llibertat. El món s’ obria davant meu, i encara que les distàncies que recorriem eren curtes, al mateix temps suposaven xicotets guanys que jo veía com a portes que s’ obrien a noves experiències. La bici per a mi va ser,a banda de les esbroncades per anar-hi massa lluny o tornar massa tard, la primera eixida del xicotet món de jocs que havia sigut la carretereta del costat de ma casa, la vorera del carrer fins a la casa de Susana o el Carrer Les Parres i la placeta.La bici implicava marxar més enllà i eixir, en certa manera, del control parental durant unes hores ,i allò donava ales al meu esperit aventurer que mai tenia prou temps per estar fora de casa.La bici era un primer pas per aconseguir llibertat i ,evidentemente, no anava a desaprofitar- lo.

1. PRIMERS ANYS D' INFÀNCIA

 Vaig náixer a Sueca el 25 de setembre de 1965, al Centre Maternal i d’Urgència que hi havia a l’ edifici de l’Antic Convent de Franciscans, al costat de l’ església de la Mare de Déu de Sales.Ma mare s’ anomenava Maria,però tothom li deia Maruja, i mon pare era Pepe.Sóc la major de tres germans: Jose, Clara i jo.Del meu germà em trec cinc anys i de la meva germana tretze,i viviem en El Mareny.

Ma mare tingué amb mi un part molt complicat perquè estigué quasi cinc dies amb dolors que la feren patir molt,i que acabaren amb una cesària quasi a vida o mort tant per a ella com per a mi.No sé perquè el metge va esperar tant en actuar,la veritat,estant a la maternitat i no a casa.I és que en aquells anys ,als pobles, moltes dones encara parien soles a les cases, o de vegades amb l’ única ajuda d’una altra dona del poble que havia assumit l’ ofici de matrona rural sense més coneixement mèdic que haver assistit a altres dones abans, i que utilitzava remeis naturals per tal d’ allaugerir els dolors de la partera.El cas és que ja des del naiximent vaig eixir amb rebeldia i a donar- li els primers patiments a ma mare .

Vaig començar a parlar i a caminar ben prompte,i em conten que havien d’ estar sempre pendents de mi perquè no parava de fer malifetes per casa.El primer record que tinc, on jo seria molt menuda, és fent soroll amb les barres de la cuna metal.lica pegada al llit dels meus pares.I també de quan intentava pujar l’ escala del menjador, amb tres o cuatre anys, amb el perill evident de caure i fer- me molt de mal.

Ma mare,que era perruquera,tenia el saló de la perruqueria en l’ habitació més gran de casa de la iaia Maria, però quan jo tenia sis o set anys la tancà i començà a treballar en el camp en companyia de mon pare. El títol es quedà enmarcat amb un quadre vert penjat a la saleta ,i per casa duraren molts anys una parella d’ assecadors de peu i els estrís de la perruqueria,que ella continuà gastant per arreglar-nos el cabell a tots o posar-se els rulos i el tiny.Mai m,ho digué però jo crec que degué de penedir- se moltes vegades d’ aquella decisió.

Els meus pares,com deia, treballaven al camp i anaven a collir taronja quan era la temporada.Ma uelo Paco era corredor i portava una cuadrilla d’ homes i dones del poble per anar a collir. Recorde alguns dissabtes que em portaven amb ells i,mentres treballaven, jo jugava entre els tarongers.Les dones s’ arreplegaven el cabell amb un mocador per no embrutar-se amb la melassa de les fulles, i cantaven o contaven històries que jo escoltava disimuladament.A l’ hora de l’ esmorzar treien els cabassos que havien preparat a casa amb pà,embotit,ganivets, fiambre i un termo amb café.Encenien una xicoteta foguera i, amb fines varetes llargues de taronger travessaven botifarres o canssaladeta per torrar- les al foc.Quina oloreta més bona que feia! Bevien vi amb llimonà o aigua fresqueta de la botija i després es feien un cafenet abans de tornar a posar- se al tall.Ma uela Maria també anava a la taronja així que quan vaig començar l’ escola s’ organizaven com podien per arreplegar-nos a mi i al meu germà.Quasi sempre venia ma mare o la iaia Maria a aconpanyar-nos .A vegades ,quan podia, venia el iaio Paco i ens portava l’ esmorzar a mig matí quan ja estàvem a les escoles noves.Mon pare no vingué mai a portar-nos a l’ escola a cap dels tres germans.Anys més tard ,quan tenien més feina, ja vaig començar a quedar-me a dinar en casa de la iaia Carmen i el iaio Andreu.

Viviem a l’ entrada del poble, en una casa cantonera de planta baixa i primer pis, pegada a la dels meus avis. Ambdues cases compartien darrere un pati tancat, que anomenàvem corral ,i que ens permitia passar d’ una casa a l’ altra .Eixe corral estava dividit en dos zones separades per una xicoteta tanca de fusta i canyís.En la part on jugàvem hi havia,pegats a les parets,uns rastells que formaven uns jardinets allargats amb plantes on creixien unes margarides altíssimes.També hi havia una caseta menuda d’ obra que en el seu temps havia servit per a criar una bacona.A l’ altra part de la tanca,on els menuts no podiem passar sense permís, hi havia dos bresquillers i unes gàbies grans de ferro on mon tio Paco criava conills.Quan faltava poc per arribar l’ estiu la iaia Maria es posava un mocador al cap, agafava una brotxa grossa i una canya llarga, les lligava amb una mitja ben apretada i encalava els rastells i les parets del corral deixant- lo d’ un color blanquíssim.Si tanque els ulls encara recorde l’ oloreta de la calç i la visió d’ aquell poal metal.lic i les gotes caiguent de la brotxa. Quantes coses a l’ infància hem viscut en eixe corral els meus germans,els meus cosins i jo…

Ma casa, com deia abans, tenia una planta baixa ,on feiem pràcticament la vida ,i el primer pis on estaven les habitacions.Estava davant de la carretera general ,i com era la primera del poble van passar prou anys abans de que jo puguera anar a jugar a la placeta del centre o més enllà ,llevat de quan anava a l’ escola o a casa del meus altres avis,que vivien al costat de l’ església.

En ma casa la saleta era com totes les que hi havia a l’època: amb sillons d’ escai,una taula rodona i un aparador amb compartiments per a la tele, una enciclopèdia i un moble-bar que guardava dos o tres botelles de licor per a les visites.

Els dissabtes o diumenges al matí, en eixa saleta, ma mare posava un llibrell metal.lic amb aigua calenteta, encenia l’ estufa i ,amb una tovalloleta menuda i sabó Heno de Pràvia,em llavava ,m’ exugava molt bé el cabell i després em posava una colònia d’ aquelles que venien en botelles de litre i gastàvem tots a casa. L’ olor d’ eixe sabó sempre el tinc associat a ma mare i a la sensació de net,de frescor, d’ infància.

Al menjador hi havia una taula gran i unes cadires altes,i com a totes les cases, un aparador amb un espill gran i una vitrina on s’ exposaven alguns jocs de café, copes de vi i una vaixella que només treiem en dates assenyalades, com Nadal, o si venien alguns familiares a dinar.El menjador era un lloc de pas a la cuina, normalmente estava fosc,i a un racó estava l’ escala que portava al pis de dalt.De fet, recorde que si estàvem en la saleta i havia d’anar a la cuina a per alguna cosa , al passar pel menjador ho feia corrent perque tenia por a la foscor,sempre imaginava que algú estrany podia baixar per l’ escala.

De menuts el meu germà,el meu cosí Fran i jo jugàvem a la carretereta de sorra que hi havia al costat de ma casa.Per allí no passaven cotxes perquè el camí acabava en un hort.Jugàvem a boletes, al piqui- maneta,a la tonya etc i jo, que era major que ells i prou burloneta,sempre els feia rabiar,sobre tot al meu cosí,que de seguida cridava a sa mare demanant ajuda.Aleshores ma tía, des del balcó em cridava i ma mare, més contundent,s’ asomava a la finestra i deia:

—“ Ja estem altra vegada igual? Juga bé i deixa de molestar als xiquets ,que són menuts”

I és que m’ agradava amagar-los les boletes,fer trampes en els jocs i guanyar els jocs com fora.Reconec que no era amb maldat,però si per punyeteria.També jugàvem a fer carreres de taps en la vorera.Dibuixàvem un circuit de corves i passos irregurlars amb guix i empenyàvem els tapons de ferro de les Mirindes amb colpets de dits per veure qui arribava primer a la meta.Eren jocs senzills de xiquets que encara no sabien la sort que estaven tenint de poder criar-se en un poble tranquil i de la llibertat que donava anar per allí amb la bicicleta,a comprar a soles o simplement jugar pels carrers ,sense rellotge,però sabent a la perfecció on es podia anar i on no i quin era el moment de tornar a casa.Era habitual escoltar a les mares cridant el nom del seu fill o filla des de la finestra:

- Salvaaaaa, puja a berenaaaar.

- Susaanaaaa, vaaa que ja és hora.

Miraculosament eixos missatges els escoltàvem des de qualsevol punt del poble i sempre trobàvem algun adult que ens deia:

- Ta mare està cridant-te.

El Mareny era un poble tranquil, com si el temps caminara descalç pels carrers entre cases i portes sempre mig obertes.Al centre hi havia una placeta,amb una farola,que era com el centre neuràlgic de tot i símbol identitari del poble.Allí parava la gent a xarrar, jugàvem , es montava l’ entaulat per festes i els pocs cotxes que hi havia la rodaven per agafar el Carrer l’Església o de Les Parres.Al matí els llauradors eixien amb els carros i les aques,o amb els motocarros, a treballar els camps de tomaques o de creïlles,segons l’època de l’ any.Les dones agranaven i arruixaven els carrers , anaven amb el cabàs a comprar al forn de la plaça o al de Pascual el Gabielo que estaba al Carrer l’ Alter, passaven per la carnisseria de Carmen la Pasquala o anaven a alguna de les dues o tres botigues d’ ultramarins que hi havia. Davant de ma casa hi havia una que la portaven els iaios de Paqui i quan jo tenia vuit o nou anys recorde que ma mare m’ enviava allí algunes vesprades, amb un troç de pà, perquè em posaren tonyina per a berenar.La tenien en unes llaunes grans i la venien a pes,com la sobrassada.Altres vegades compràvem Pralín o Tulicrem de barra que venien a la botiga de “la Palasona” que estava passant el casino i el comerciet de Consuelo.També estava Casa l’Olier,que quan jo era menuda la portava la tia María l’ oliera i alguns dels seus fills ,i és la que més temps ha durat al poble. Nosaltres anàvem poc a comprar allí perquè just al costat de ma casa la tia Teresita va obrir un ultramarins on atenia el seu fill Pedro ,abans d’ anar-se’n de pastor evangelista.

 El nostre món era ample i senzill:anàvem a l’escola, jugàvem al carrer, berenàvem pà i oli i sal,o sucre, pà amb oli i pimentaroig o amb xocolate de bollet, de llet condensada i poca cosa més. Berenar ensaimada o palmera del forn era algo extraordinari.Els dies passaven entre jocs improvisats, genolls esgarrats de les caigudes,costums de poble i el consells savis dels iaios que ens contaven històries com qui sembra llavors per al futur.

A El Mareny, la infància no era només una edat, sinó una manera de mirar la vida amb ulls nets, amb el cor obert, amb la certesa de que el món començava allí, entre els camps i l’horitzó blau de la mar, i que tot el que vindria després sempre tindria el record d’aquells primers dies com un refugi fidel.

El camp i la mar convivien sense pressa, i jo aprenia, sense saber-ho, que la vida tenia el seu propi ritme, fet de paciència, esforç i silenci.

ENTRAR A UNA NOVA ETAPA

 Va haver-hi un temps en què començar el dia no portava promeses, sinó cansament. Despertar era obrir els ulls a un buit que em mirava des de dins. No sabria dir quan va començar. Potser un dia qualsevol, mentres somreia sense sentir-lo, mentres acumulava silencis darrere de paraules correctes.

La vida seguia el seu curs, però jo em quedava quieta, com una fulla atrapada en l'aigua inmóvil.Al principi vaig creure que es tractava d'un cansament comú, d'eixos que es curen amb somni o amb riures forçats.

Però el somni no descansava, i els riures es trencaven només tocaven l'aire. Dins de mi s'obria un buit, una clivella sense fons, on queien els meus pensaments d'un en un, sense fer soroll.

Era com habitar un hivern que no acabava. Vaig intentar fugir de tot.

Em vaig omplir de soroll, de coses sense sentit.

Però el silenci tornava sempre, més profund, més pacient.

Fins que un dia vaig comprendre que no hi havia eixida .El camí, si existia, havia d'anar en direcció contrària: cap a dins.

Així va començar el meu viatge. Un viatge sense mapes, sense brúixoles, sense destí.

Només jo, caminant entre ruïnes, entre un núvol negre que ho oprimia tot i que dolia mirar.Cada racó de la meua ment estava cobert d'ombres: temors antics, culpes heretades, paraules que mai vaig dir per por de trencar alguna cosa que ja estava trencat .Vaig descobrir la tristesa, asseguda a la vora del meu pit, esperant-me. Vaig descobrir la por,les ombres, el fum.Llavors vaig plorar. No un plor breu, sinó un d'eixos que obrin clivelles noves per a deixar entrar l'aire. I enmig de les llàgrimes vaig entendre que la tristesa no era enemiga, sinó mestra.Venia a ensenyar-me a soltar el que pesava, a mirar amb tendresa el que sempre havia volgut amagar.

I un dia vaig començar a caminar,i vaig continuar caminant.Entre ruïnes van començar a brollar xicotetes llums.No eren alegria, no encara, sinó una cosa més suau: calma.Un pols silenciós que em recordava que encara estava viva.Vaig començar a escoltar la meua respiració, a sentir el cos que havia oblidat.Cada inhalació era una promesa xicoteta, cada exhalació, una rendició necessària.

Vaig aprendre que sanar no és tornar al que un va ser, sinó abraçar el que va quedar i convertir-ho en llavor.El viatge no va tindre final, només un despertar distint.Un dia, l'alba va tornar a tindre color.El mateix sol, però una altra mirada.

Ara entenc que no vaig eixir de la foscor: vaig aprendre a caminar dins d'ella amb els ulls oberts.A vegades encara retorne a eixe lloc.

No amb por, sinó amb respecte.Perquè allí, en el fons de l'abisme, vaig descobrir la meua arrel més profunda:la que sobreviu fins i tot quan la terra s'esfonsa.I des d'eixa arrel, lentament, la vida torna a créixer.

LES INJECCIONS DELA TIA CARMEN

Des de menuda m’ han donat molta impressió les agulles.Dies abans de fer-me una prova mèdica entrava en un estat d’ angoixa i suggestió pensant en el moment de la puntxada, si em farien mal o no,si em desmaiaria…Un poc dramàtic tot perquè la realitat esdevenia després en un fet d’ allò més normal i sense cap teatralitat.Això sí, l’ experiència,per molt tranquilizadora que fóra, no llevava que jo em comportara igual si l’ havia de repetir temps després: altra vegada suggestió,angoixa prèvia,paranoies variades etc.

No se si esta predisposició melodramàtica front a les agulles pot vindre perquè ,de menuda, davant un refredat ,angines o alguna malaltia que el Mejoral Infantil no curara de seguida venien els supositoris o les injecccions.I ahí era el moment en què entrava en acció ma tía Carmen, la de la pesquera.

Era germana “ de llet” de ma mare.Les dues van nàixer al 1939 ,acabada la guerra i la població passava moltes penúries per aconseguir menjar .La mare biològica de la tia Carmen no li podia donar de mamar perquè no tenía llet i la iaia Maria,que estava criant a ma mare,li digué que no patira, que ella li donaria també de mamar a la seua xiqueta.I així va ser, se l’ emportà a sa casa i va amamantar les dos xiquetes com si foren germanes.Al meu reauelo no li semblava massa bé, però la iaia Maria,valenta sempre, no va consentir que aquella criatura morira de gana.I així va ser com aquelles dos xiquetes es criaren juntes i es tractaren tota la vida com a germanes.

Doncs,com deia abans, ma tia Carmen era qui possava les injeccions a la família i a moltes persones del poble.No perquè tinguera estudis d’ infermeria sinò per aquella costum dels pobles on algunes persones tenien certes habilitats i la gent confiava en elles completament. Estaven les matrones, les que possaven injeccions,les que passaven la llista, les sanadores que utilitzaven herbes etc. Quasi sempre eren dones.

Així que ,amb les injeccions ,apareixia ma tia en casa amb una caixeta metal.lica on guardava la jeringa de vindre i les agulles.Primer ho possava tot en un cassó amb aigua fins que bullia per desinfectar les eines, després li donava uns colpets amb els dits a l’ ampolla del medicament per trencar-la i així poder xuclar- lo amb la jeringa.Tot això mentre ella i ma mare parlaven d’ altres coses com si aquell ritual fóra d’ allò insignificant,tenint en compte que el meu mecanisme d’ autodefensa s’ havia activat des del mateix instant de sentir entrar a ma tía per la porta .Era inútil intentar amagar- me,plorar o fugir a casa de la iaia Maria. Un día,fins i tot,em vaig tancar amb pastell a l’ habitació de dalt i no hi havia manera de treure’m…

Ma mare sempre acabava agafant-me i, sense cap raonament pedagògic ,em portava a que em posaren la injecció.Recorde perfectament el soroll metal.lic , l’ olor del alcohol i aquella visió de la jeringa de vidre i l’ agulla que m’ aterroritzava.I no perquè em fera mal,que la puntxadeta no era res,però tota aquella parafernàlia podia amb els meus nervis.

De vegades anàvem a la pesquera a puntxar- me i ,encara que no m’ amagava,la sensació de por era la mateixa.Des de llavors sempre que veig una agulla a l’ hospital tanque els ulls i encara pensé: “ va,rapidet!”.