Vaig náixer a Sueca el 25 de setembre de 1965, al Centre Maternal i d’Urgència que hi havia a l’ edifici de l’Antic Convent de Franciscans, al costat de l’ església de la Mare de Déu de Sales.Ma mare s’ anomenava Maria,però tothom li deia Maruja, i mon pare era Pepe.Sóc la major de tres germans: Jose, Clara i jo.Del meu germà em trec cinc anys i de la meva germana tretze,i viviem en El Mareny.
Ma mare tingué amb mi un part molt complicat perquè estigué quasi cinc dies amb dolors que la feren patir molt,i que acabaren amb una cesària quasi a vida o mort tant per a ella com per a mi.No sé perquè el metge va esperar tant en actuar,la veritat,estant a la maternitat i no a casa.I és que en aquells anys ,als pobles, moltes dones encara parien soles a les cases, o de vegades amb l’ única ajuda d’una altra dona del poble que havia assumit l’ ofici de matrona rural sense més coneixement mèdic que haver assistit a altres dones abans, i que utilitzava remeis naturals per tal d’ allaugerir els dolors de la partera.El cas és que ja des del naiximent vaig eixir amb rebeldia i a donar- li els primers patiments a ma mare .
Vaig començar a parlar i a caminar ben prompte,i em conten que havien d’ estar sempre pendents de mi perquè no parava de fer malifetes per casa.El primer record que tinc, on jo seria molt menuda, és fent soroll amb les barres de la cuna metal.lica pegada al llit dels meus pares.I també de quan intentava pujar l’ escala del menjador, amb tres o cuatre anys, amb el perill evident de caure i fer- me molt de mal.
Ma mare,que era perruquera,tenia el saló de la perruqueria en l’ habitació més gran de casa de la iaia Maria, però quan jo tenia sis o set anys la tancà i començà a treballar en el camp en companyia de mon pare. El títol es quedà enmarcat amb un quadre vert penjat a la saleta ,i per casa duraren molts anys una parella d’ assecadors de peu i els estrís de la perruqueria,que ella continuà gastant per arreglar-nos el cabell a tots o posar-se els rulos i el tiny.Mai m,ho digué però jo crec que degué de penedir- se moltes vegades d’ aquella decisió.
Els meus pares,com deia, treballaven al camp i anaven a collir taronja quan era la temporada.Ma uelo Paco era corredor i portava una cuadrilla d’ homes i dones del poble per anar a collir. Recorde alguns dissabtes que em portaven amb ells i,mentres treballaven, jo jugava entre els tarongers.Les dones s’ arreplegaven el cabell amb un mocador per no embrutar-se amb la melassa de les fulles, i cantaven o contaven històries que jo escoltava disimuladament.A l’ hora de l’ esmorzar treien els cabassos que havien preparat a casa amb pà,embotit,ganivets, fiambre i un termo amb café.Encenien una xicoteta foguera i, amb fines varetes llargues de taronger travessaven botifarres o canssaladeta per torrar- les al foc.Quina oloreta més bona que feia! Bevien vi amb llimonà o aigua fresqueta de la botija i després es feien un cafenet abans de tornar a posar- se al tall.Ma uela Maria també anava a la taronja així que quan vaig començar l’ escola s’ organizaven com podien per arreplegar-nos a mi i al meu germà.Quasi sempre venia ma mare o la iaia Maria a aconpanyar-nos .A vegades ,quan podia, venia el iaio Paco i ens portava l’ esmorzar a mig matí quan ja estàvem a les escoles noves.Mon pare no vingué mai a portar-nos a l’ escola a cap dels tres germans.Anys més tard ,quan tenien més feina, ja vaig començar a quedar-me a dinar en casa de la iaia Carmen i el iaio Andreu.
Viviem a l’ entrada del poble, en una casa cantonera de planta baixa i primer pis, pegada a la dels meus avis. Ambdues cases compartien darrere un pati tancat, que anomenàvem corral ,i que ens permitia passar d’ una casa a l’ altra .Eixe corral estava dividit en dos zones separades per una xicoteta tanca de fusta i canyís.En la part on jugàvem hi havia,pegats a les parets,uns rastells que formaven uns jardinets allargats amb plantes on creixien unes margarides altíssimes.També hi havia una caseta menuda d’ obra que en el seu temps havia servit per a criar una bacona.A l’ altra part de la tanca,on els menuts no podiem passar sense permís, hi havia dos bresquillers i unes gàbies grans de ferro on mon tio Paco criava conills.Quan faltava poc per arribar l’ estiu la iaia Maria es posava un mocador al cap, agafava una brotxa grossa i una canya llarga, les lligava amb una mitja ben apretada i encalava els rastells i les parets del corral deixant- lo d’ un color blanquíssim.Si tanque els ulls encara recorde l’ oloreta de la calç i la visió d’ aquell poal metal.lic i les gotes caiguent de la brotxa. Quantes coses a l’ infància hem viscut en eixe corral els meus germans,els meus cosins i jo…
Ma casa, com deia abans, tenia una planta baixa ,on feiem pràcticament la vida ,i el primer pis on estaven les habitacions.Estava davant de la carretera general ,i com era la primera del poble van passar prou anys abans de que jo puguera anar a jugar a la placeta del centre o més enllà ,llevat de quan anava a l’ escola o a casa del meus altres avis,que vivien al costat de l’ església.
En ma casa la saleta era com totes les que hi havia a l’època: amb sillons d’ escai,una taula rodona i un aparador amb compartiments per a la tele, una enciclopèdia i un moble-bar que guardava dos o tres botelles de licor per a les visites.
Els dissabtes o diumenges al matí, en eixa saleta, ma mare posava un llibrell metal.lic amb aigua calenteta, encenia l’ estufa i ,amb una tovalloleta menuda i sabó Heno de Pràvia,em llavava ,m’ exugava molt bé el cabell i després em posava una colònia d’ aquelles que venien en botelles de litre i gastàvem tots a casa. L’ olor d’ eixe sabó sempre el tinc associat a ma mare i a la sensació de net,de frescor, d’ infància.
Al menjador hi havia una taula gran i unes cadires altes,i com a totes les cases, un aparador amb un espill gran i una vitrina on s’ exposaven alguns jocs de café, copes de vi i una vaixella que només treiem en dates assenyalades, com Nadal, o si venien alguns familiares a dinar.El menjador era un lloc de pas a la cuina, normalmente estava fosc,i a un racó estava l’ escala que portava al pis de dalt.De fet, recorde que si estàvem en la saleta i havia d’anar a la cuina a per alguna cosa , al passar pel menjador ho feia corrent perque tenia por a la foscor,sempre imaginava que algú estrany podia baixar per l’ escala.
De menuts el meu germà,el meu cosí Fran i jo jugàvem a la carretereta de sorra que hi havia al costat de ma casa.Per allí no passaven cotxes perquè el camí acabava en un hort.Jugàvem a boletes, al piqui- maneta,a la tonya etc i jo, que era major que ells i prou burloneta,sempre els feia rabiar,sobre tot al meu cosí,que de seguida cridava a sa mare demanant ajuda.Aleshores ma tía, des del balcó em cridava i ma mare, més contundent,s’ asomava a la finestra i deia:
—“ Ja estem altra vegada igual? Juga bé i deixa de molestar als xiquets ,que són menuts”
I és que m’ agradava amagar-los les boletes,fer trampes en els jocs i guanyar els jocs com fora.Reconec que no era amb maldat,però si per punyeteria.També jugàvem a fer carreres de taps en la vorera.Dibuixàvem un circuit de corves i passos irregurlars amb guix i empenyàvem els tapons de ferro de les Mirindes amb colpets de dits per veure qui arribava primer a la meta.Eren jocs senzills de xiquets que encara no sabien la sort que estaven tenint de poder criar-se en un poble tranquil i de la llibertat que donava anar per allí amb la bicicleta,a comprar a soles o simplement jugar pels carrers ,sense rellotge,però sabent a la perfecció on es podia anar i on no i quin era el moment de tornar a casa.Era habitual escoltar a les mares cridant el nom del seu fill o filla des de la finestra:
- Salvaaaaa, puja a berenaaaar.
- Susaanaaaa, vaaa que ja és hora.
Miraculosament eixos missatges els escoltàvem des de qualsevol punt del poble i sempre trobàvem algun adult que ens deia:
- Ta mare està cridant-te.
El Mareny era un poble tranquil, com si el temps caminara descalç pels carrers entre cases i portes sempre mig obertes.Al centre hi havia una placeta,amb una farola,que era com el centre neuràlgic de tot i símbol identitari del poble.Allí parava la gent a xarrar, jugàvem , es montava l’ entaulat per festes i els pocs cotxes que hi havia la rodaven per agafar el Carrer l’Església o de Les Parres.Al matí els llauradors eixien amb els carros i les aques,o amb els motocarros, a treballar els camps de tomaques o de creïlles,segons l’època de l’ any.Les dones agranaven i arruixaven els carrers , anaven amb el cabàs a comprar al forn de la plaça o al de Pascual el Gabielo que estaba al Carrer l’ Alter, passaven per la carnisseria de Carmen la Pasquala o anaven a alguna de les dues o tres botigues d’ ultramarins que hi havia. Davant de ma casa hi havia una que la portaven els iaios de Paqui i quan jo tenia vuit o nou anys recorde que ma mare m’ enviava allí algunes vesprades, amb un troç de pà, perquè em posaren tonyina per a berenar.La tenien en unes llaunes grans i la venien a pes,com la sobrassada.Altres vegades compràvem Pralín o Tulicrem de barra que venien a la botiga de “la Palasona” que estava passant el casino i el comerciet de Consuelo.També estava Casa l’Olier,que quan jo era menuda la portava la tia María l’ oliera i alguns dels seus fills ,i és la que més temps ha durat al poble. Nosaltres anàvem poc a comprar allí perquè just al costat de ma casa la tia Teresita va obrir un ultramarins on atenia el seu fill Pedro ,abans d’ anar-se’n de pastor evangelista.
El nostre món era ample i senzill:anàvem a l’escola, jugàvem al carrer, berenàvem pà i oli i sal,o sucre, pà amb oli i pimentaroig o amb xocolate de bollet, de llet condensada i poca cosa més. Berenar ensaimada o palmera del forn era algo extraordinari.Els dies passaven entre jocs improvisats, genolls esgarrats de les caigudes,costums de poble i el consells savis dels iaios que ens contaven històries com qui sembra llavors per al futur.
A El Mareny, la infància no era només una edat, sinó una manera de mirar la vida amb ulls nets, amb el cor obert, amb la certesa de que el món començava allí, entre els camps i l’horitzó blau de la mar, i que tot el que vindria després sempre tindria el record d’aquells primers dies com un refugi fidel.
El camp i la mar convivien sense pressa, i jo aprenia, sense saber-ho, que la vida tenia el seu propi ritme, fet de paciència, esforç i silenci.
