LES ESCOLES VELLES

 

El primer record que tinc d’ anar a l’ escola és a una planta baixa que hi havia al meu carrer.Seria jo molt menuda perquè és com un somni i no tinc més que una imatge tèrbola.Així que els primers anys d’ anar a una escola real van ser a les escoles velles.Les anomenàvem així perquè estaven construïnt l’ edifici nounque encara avuí és l’ escola del poble.

Estaven al cantó del Carrer l’Església i el Carrer la Mar.Era com una casa baixeta amb dos aules,una a cada costat de la porta d’entrada i envoltada de sorra  tant per davant com per darrere que feien la funció de pati.El mur que l’ envoltava tenia en la part superior  blocs de gelosia que permitien veure el pati des del carrer.

Per anar-hi m’ acompanyaven ma mare, la iaia Maria o el iaio Paco, en funció de com tingueren l’horari de la feina.Recorde el recorregut des de casa,agafada de la maneta, amb la meua motxilleta rectangular enganchada a l’esquena,el vestit les sabateres i els calcetins de gantxet.Quan érem tan menudes -cinc o sis anys-  les xiquetes no portàvem pantalons ni esportives,això va ser uns anys després.

En la mateixa classe ens juntàvem xiquets i xiquetes de dos o tres cursos i quan passàven dos anys ,canviàvem a l’ aula d’ enfront.

A eixes escoles vaig anar un parell d’ anys i després ja passarem a l’ escola nova.No obstant això i ,encara que les tancaren ,els xiquets del poble continuàrem anant-hi a jugar a aquell pati fins que les enderrocaren prou anys després.

Fins que vaig tindre vuit o nou anys només anava a aquella part del poble per anar a l’ escola.El meu món estava reduït al meu carrer i al camí d’anada i tornada a les escoles velles.

Quan ja en van  deixar anar cap a la resta del poble a jugar el món començà a obrir-se poc a poc.El límit ,pel nord,el marcaven les escoles velles, com tampoc em deixaven anar  pel Carrer l’ Alter o cap a la Gola.Però he de dir que ,per a mi,que vivía a l’ entrada del poble, poder passar la carretera i anar a jugar cap allà va ser la primera sensació de llibertat que vaig sentir.

Ales escoles velles també quedàvem per a xarrar i menjar pipes asseguts al  mur de gelosia perquè podiem  pujar fàcilment.Era habitual jugar “a pillar”  per aquells carrers i el mur de l’ escola sempre era “mare”.

Recorde una vegada que estàvem  corrent per allí quan aparegué un gos lladrant i amenatzant en mossegar-nos.Pujar al mur  ens lliurà d’ allò a totes  excepte a Laura,que encara s’emportà una arrapada i un xicotet mos del gos.

Aquelles escoles ens marcaren a bona part de la xicalla .Eren com un símbol, com un refugi on ens sentiem segurs,tant en el moment d’aprendre com en les hores de jugar.

Eren el primer lloc al què anàvem fóra de casa i on començarem a aprendre que hi havia un món més enllà de la nostra família.I encara que després passarem a les escoles noves aquell edifici baixeta envoltat d’un mur de gelosia va ser,durant molts anys  “mare” en un sentit molt ample de la paraula.