HELENA (I)

Misteriosament tots els objectes que mirava al meu voltant en l´habitació on em trobava conservaven la mateixa plenitud i intensitat dels primers encontres amb Helena. Estaven intactes els llibres a les prestatgeries,damunt la cadira de braços corcats, en el racó al costat de la finestra.Les cortines, mig obertes,deixant poc espai perquè la llum del carrer entrara, estaven en la mateixa inmobilitat des de que algú havia decidit, temps enrere, que així estigueren. Sobre l´armari descansaven caixes col.locades en un ordre quasi perfecte, fins i tot delicat, que convidaven a descobrir un contingut que s´intuia i que amagava envoltat de fulles de diari vell, com si la natura estiguera detinguda en un temps i un espai que no tenien ja res a veure amb allò que els meus ulls observaven amb melangiosa malenconia.

La taula estava plena de quaderns, de fulles groguenques barrejades formant menudes muntanyes reorganitzades moltes vegades, com es podia endevinar per les anotacions i fletxes dibuixades a llapis que, difuminadament, s´apreciaven encara als marges del paper. Fins els últims dies de la seva vida Helena havia estat escrivint, segurament en un últim intent per sobreviure, a la seva manera,com havia fet sempre.
Feia deu anys que sabia d´ella,majoritàriament, per la seva filla Júlia, de qui he de dir que tingué l´amabilitat i la gratitut de fer-me arribar tots els seus missatges, malgrat de vegades en què la dificultat de la comunicació retardara l´encontre o la paraula escrita.
Però la complicitat del missatge intrínsec es mantingué sempre viva, removent les entranyes amb les emocions callades, acompanyada per una saviesa pausada, com poregosa de mostrar-se fins i tot entre els qui la coneixiem bé i sabiem dels avatars de la seva vida.
La primera vegada que vaig escoltar a aquella dona menuda, de rostre fràfil i mirada fugissera,vaig tenir la impressió de que la seva veu s´assemblava a eixa pluja silenciosa que algunes vesprades d´hivern rellisca suaument pel nostre cabell calant amb una humitat inapreciablement tranquil.la.
Parlava com repenjant-se en els punts,llanguint entre els parèntesi d´un contingut que quasi perdia importància davant la màgia de la seva veu…
Dia a dia anava a escoltar-la com en un ritual al què el meu subconscient em demanava assistir amb manifesta fidelitat. I així, lentament,vaig anar coneixent a la increible dona que s´amagava sota aquell parlar pausat que tantes vegades, durant tots aquestos anys, ha aconsseguit suavitzar el dolor de les meves ferides i calmar els meus incontrolats estats d´ànim.
Cada matí, al vestíbul de l´antiga universitat, la veia passar amb un abric marró, sola, sostenint amb una mà el diari matiner que hores després esmicolaria per fer-nos arribar la vida a tastets, mitjançant les notícies i reflexions que l´actualitat de llavors imposava al món; un món que bategava i que ella ens descobria amb una inefable sensatesa, desgranant cada detall,cada motiu, i provocant en nosaltres l´ànsia de seguir aprenent de la seva mà...