HELENA (III)

Vaig canviar de residència algunes vegades i ella sempre aconsseguia estar-hi, disposta a escoltar els meus innumerables intents per estabilitzar-me laboral i emocionalment. Les dues coses es van resoldre relativament aviat, això sí amb resultats diferents, encara que supose que les meves aspiracions tampoc van ser en tots dos casos igual.

La paraula assossegada i tranquilitzadora de qui considerem algú important sempre s´enyora en instants concrets. Hi ha moments en els quals sols necessitem l´abraçada, la carícia, la mirada de suport. De vegades la paraula escrita substitueix la inmediatesa del contacte quotidià i resta afabilitat al contingut de les converses.Amb Helena, al contrari del que em passa amb la majoria de gent, eixa afabilitat augmentava.
La mestria amb la qual motlurava el discurs escrit feia permanèixer intacta la complicitat i que es poguera obrir l´ànima a sensacions que sols es podien percebre enmig de les línies i els paràgrafs.
Durant molts anys la nostra existència va ser una constant fuïdessa de cartes i missatges que, sovint per correu ordinari, i després mitjançant Júlia,el treball de la qual la vida s´havia encarregat de fer coincidir a prop del meu, ens feien saber que, malgrat el pas dels anys, no havia canviat res entre nosaltres.
L´última vegada que ens vam veure va ser al naiximent de la meva filla. Encara que els metges desaconsellaven el viatge pel seu delicat estat de salut, ella va voler estar allà amb mi, com tantes vegades, per parlar-me de la vida, de l´amor.
Recorde perfecta i nítidament cadascuna de les seves paraules, amb eixa veu fràgil que, amb el temps havia anat debilitant-se fins convertir-se en un delicat fil que ella teixia encara amb decisió.
Si tanque els ulls puc veure el seu rostre amb claredat, asseguda en aquest silló que tantes vegades utilitzava per repenjar-se, amb els ulls també tancats, com si fos absent; les mans inquietes jugant amb algun objecte diminut, dissimulant una timidessa que sovint sorprenia.
Se´n ha anat en silenci, amb la tranquilitat que la va acompanyar sempre, sense estridències ni reclams. A la meva mà guarde el sobre tancat que m´ha donat Júlia, portadora fidel del seu últim missatge, però no tinc forces per obrir-lo. Les llàgrimes ofeguen la meva ànima amb la força desmesurada del dolor més intens i,en canvi, no puc plorar. Ncessitaria vessar totes les llàgrimes del món, desfogar tota la ràbia.
Helena ha volgut acomiadar-se de mi amb la generositat d´oferir-me les seves últimes paraules, però em resistisc a llegir-les perquè sé que després ja mai podré tornar a fer-ho i serà la prova més evidente de què ha marxat per sempre.
No he estat capaç d´anar al tanatori. ni d´assistir al dolor compartit de tots els qui l´apreciaren o l´estimaren. He volgut vindre ací a esperar-la, com vaig fer tantes vegades, perquè estic segura de què vindrà a buscar-me.
El seu millor regal va ser, sens dubte, la seua presència a la meva vida.I així li ho vaig dir quan va nàixer la meva filla, qui, com ella, també es diu Helena.
Hi ha vides que mereixen viure´s encara que sols siga per el plaer d´haver-les compartit amb algú, per les emprentes que algunes persones ens deixen a l´ànima.
Hi ha persones que viuen sempre en nosaltres mentre les continuem sentint, mentre le continuem estimant.