HELENA (II)

El nostre no va ser un encontre casual, ni molt menys, però sí una coincidència que he d´agrair eternament.Una conversa senzilla a la biblioteca sobre la difícil recerca d´informació i la documentació sobre alguns afers històrics derivà, dies després,en una extensa i conmovedora dissertació sobre la vida a la qual vaig assistir junt a altres companys amb gust i admiració.

Helena era una dona a qui la vida no va saber tractar com, sens dubte, es mereixia. Filla d´un militant comunista va veure passar l´adolescència en un Madrid de conteses bèliques, fam i dessarrelament que, com a tants altres, va deixar òrfana d´inocència i plena de ressentiment. Molt jove aprengué que la vida és com un mocador d´alegries i pèrdues on es mullen els laments i, rarament,hi ha res que sobreviu més enllà de les coses efímeres.
I justament ahí, en la fragilitat de lo efímer és on instal.là l´actitut davant els aconteiximents que al llarg de la vida van anar apareguent al seu camí.
Quan jo la vaig conèixer la seva filla Julia devia tenir aproximadament la meua edat. Vivien soles en aquesta casa que visite ara després de tants anys d´absència, i que, com he dit abans, encara manté intacta en tots i cadascun dels racons, la seva presència inalterable.Les primeres vegades que vaig entrar, encara en qualitat d´alumna inquieta i un poc contestatària, em vaig sorprendre de què no existira cap referència al pare de Júlia. No hi havia fotografies, ni objectes quotidians que delataren una presència paterna; tampoc elles dues no parlàven mai del tema a les seves converses. Temps després vaig saber que ell havia desaparegut de les seves vides sense cap explicació, sense avís ni excuses posteriors.Com deia Helena “simplement se´n va anar”.
Potser per això ella parlava de l´amor com una estació transitòria que va i ve com les ones de la mar, que t´ompli i t´absorbeix, o t´abandona amb despreci, o t´acompanya silenciosament tota la vida.
Helena estimava la vida en tota l´extensió de la paraula, i la disfrutava assaborint-la, estirant el temps per fer permanents els segons, transmetent eixa inquietut amb tranquilitat i parsimònia, com si tinguera por de trencar l´encant del moment o desaprofitar el plaer de la felicitat instantània.
Va acompanyar la meva vida com a consellera i confident en amors i desencants, i ningú com ella va saber passejar lliurement dins els meus amagatalls i secrets, i mostrar-me la claredat d´unes idees que de vegades enfosquien la realitat de les meves accions.
S´havia instal.lat a la meva vida amb paciència, sense estridències ni discursos convencionals; o millor dit crec que vaig ser jo qui la vaig buscar,atreta per una personalitat fascinant i la necessitat permanent de trobar un espill on reflectir els meus dubtes o projectar les meves il.lusions...