CONTIGO APRENDÍ

 

VAIG FENT

 Fa temps que visc a en un etern  stand by. És la sensació d´ estar i no estar a cap lloc, un voler estar i no poder, un estat d´alerta sense  motiu; de permanència quieta que veu passar  per davant els fets de la vida com des d´un observatori.

Dies de silenci infinits es mesclen amb dies de soroll inaguantable. El dolor i la pena amb la llum tènue dels dies d´esperança. I en mig de tot  l´incertesa i el desconcert de no saber quan i com acabarà tot açò.

Sovint és un letarg on tanque els ulls i em refugie entre els llençols,perquè és ahí on està la calma.Un dia el soroll és menys intens i apareixen el somriure, la memòria i els somnis. Pense que puc, que podrem, i faig coses qüotidianes amb el mateix  interés que les altres, només pel fet de què, llavors, adquirixen un estat superior.I em senc important perquè he pogut rentar els plats, o passejar, o fer el dinar.Les coses menudes són aleshores grans aliades meues i em permeten creure que el camí és més curt.

Però eixos moments duren poc, malauradament, i torne al stand by d´espera incerta acompanyada del dolor , del soroll i de les caiudes al buit que només s´alivien amb silenci i Sulpirida.

Així vaig,pendent dels dies, del temps, de les paraules que venen a través de les consultes telefòniques, esperant resultats, camins nous, tractaments...

I al meu costat sempre ella,acompanyant-me amb una paciència infinta, fent de la foscor una espelma, estant i sent amb mi com un cotó que em dona sempre calor i la pau que no tinc.No sé com dir-li-ho tot millor però sé que m´entén sense les paraules i amb elles. Interpreta els meus silencis, les llàgrimes,la ràbia , esperant amb mi en este stand by que de vegades em te serena i sovint em mata. "Sortirem", diu, i jo sé que te raó...He de pensar que la te.

L´INFERN

 

ENMIG DEL NO RES

La foto és fantàstica...El mal és que correspon a Dubai, ciutat disenyada i construida enmig del desert i la misèria més absoluta(redundància escrita conscientment)Podriem escriure poesia al voltant de l´imatge, relats fantàstics de misteriosa i astronòmica realitat; podriem imaginar visions matineres dels qui obrin els ulls i miren per la finestra des del pis cent quaranta-sis. Podriem fer utòpiques observacions aillant l´imatge de la crudesa que l´envolta, extrapolant-la de les astronòmiques xifres que envolten aquesta construcció de diseny obscé.. Si analitzarem les dades cauriem en una espiral de números infinitament inimaginables: milions de materials, de productes, de papers, de diners, de gent, de misèries, de mentides...Tot ha contribuit a la construcció de la residència més cara i més excèntrica del món. S´escapen de la ment tots els conceptes, els calculs, les prestacions..Imposible comptabilitzar. No m´atrevisc a reflexionar en veu alta ni per escric sobre tot allò que em provoca la visió d´aquesta imatge;probablement hauria de parlar de no-intervencions mundials al voltant de la construcció, de la misèria, de la culpabilitat per part de molts al consentir aquesta illa d´opulència enmig de la pobresa i inanició del habitants externs a Dubai...Parlaria de política, d´economia, de moral, d´ètica...i no ho faré perquè no sóc capaç. La foto és fantàstica...Imagineu-vos tot allò que vullgueu. El mal és que es tracta de Dubai.

TEXAS

 Trenta anys després tornen a València...I trenta anys després jo tornaré a ser-hi !

COM HAN CANVIAT LES COSES

Avuí, parlant amb una companya de feina,d´una edad aproximada a la meva, hem arribat a la reflexió de com són de diferents els xiquets ara i abans, com han canviat les coses.

Quan erem menuts a l´escola no hi havia alumnes diagnosticats amb TDH, Asperger, hiperactivitat etc.Abans no es feien adaptacions curriculars, informes psicopedagògics, revisions dels PAP, personalització de les activitats etc.
Els xiquets de fa més de 30 anys eren tan diferents als de ara.
Anàvem amb cotxes sense airbags,al seient de plàstic d´un utilitari sense aire condicionat ni finestres automàtiques, ni dvd; o darrere de la furgoneta,sense seients, que encara era més divertit!
Anàvem amb bici sense genolleres, colzeres, casc. I ens sentiem importants i atrevits quan customitzavem la bici o corriem ràpid portant sovint algun altre xiquet/a darrere fins la cantonada del carrer, on recordàvem que no portàvem frens!-després de moltes caigudes n´apreniem!-.
Sortiem a jugar al carrer amb l´única condició de què tornàrem abans de fer-se de nit, moment que mai coincidia amb les hores que ens havien dit abans d´eixir de casa, éstà clar.
No teniem mòbil per estar localitzats, i les mares cridaven el nostre nom per les finestres fins que el to i la intensitat de la veu es tornava tan estrident que l´escoltàvem des de l´amagatall més absolut ( ma mare era experta cridant-me!!)
Ens feiem talls a les mans, ens trencàvem els braços, perdiem alguna dent jugant, els genolls sovint xorrejant sang o amb ferides provocades per caigudes a terra rasposa...i mai hi havia denúncies per això! La culpa era nostra i punt! “ Si no haveres estat ahí no t´havera passat això!”- era la frase que escoltàvem després.
Menjàvem chicles “Cheiw” ,magdalenes,bolleria dolenta de sabor no identificat: "Pantera Rosa" "Búlgaros"”Tigretón”..( per què,i quí ,posaria aquells noms als pastissos?),beviem begudes alcohòliques dolces – si, si, alcohòliques-( ay el vi quinat que ens donaven les iaies per fer-nos menjar més..) i no teniem excés de pes, al contrari!
No teniem play station, wii, x-box, mp3, 99 canals de tv en cable, chat...però teniem algo que era fantàstic: teniem AMICS.
Jugavem a “pillar”,a “polis i cacos”,a "churro, media manga, mangotero"(recorde com es posaven les monges de l´escola quan ens veien amb l´uniform pujat, engantxades i botant al “churro”.”Quina poca vergonya!”- deien-) I si feiem equips per qualsevol joc no ploràvem si algú no guanyava.La cosa era jugar i jugar.
Alguns no eren bons estudiants i no hi havia psicòleg,logopeda,entrevistes amb els pares per esbrinar els motius de perquè un xiquet no estudiava, anàlisi de circumstancies, ningú tenia depressió.Si el cas era greu la solució era dràstica: l´alumne repetia curs i s´ha acabat!
Teniem llibertat( entenent el concepte més pur de la paraula), fracasos, èxits, responsabilitats etc  i apreniem a manejar-ho tot com podiem.
Erem supervivients mentre els nostres pares s´esforçaven en tirar la familia endavant…
Actualment hi ha coses que, afortunadament,han millorat molt des de llavors. La societat és altra,i els avanços, en tots els àmbits, són espectaculars.No em pararé a fer balanç, ni a fer comparacions odioses, a enyorar altres temps, a desitjar que torne res.
Si ho fera hauria de plantejar-me perquè ara i avuí pense així, quina mena de nostàlgia malatissa m´està empapant, si és cosa de l´edat o que està canviant-me la percepció d´alguns temes.
Però el ben cert és que hi ha algunes/moltes coses que s´han perdut pel camí i potser hauriem d´intentar retrobar-les de tant en tant.
Com li deia a la meva companya, sovint em pregunte a la feina si ho estarem fent bé.

RADIOACTIVA´ T

Anna tornava per primera vegada a l´escola des de l´intervenció.Havien estat tres setmanes des d´aquella nit on la música sonava a dintre seu i ella recordava totes les músiques dels moments importants de la vida.Estava fent la segona fasse de les sessions de radioteràpia, una cada dia durant cinc dies seguits, però havia decidit anar-hi a la feina perquè era insuportable seguir a casa on els pensaments sempre anàven al voltant de la mateixa paraula maleïda. Estava nerviosa, inquieta, més pels comentaris dels companys que per tornar a la rutina. No li agradava donar explicacions d´una cosa que li feia tant de mal; era com tornar a reviure-ho. Entenia, però, que la gent volguera conèixer del seu estat perque, també ho sabia, s´havien preocupat molt.
El matí transcorregué sense massa sobresalts: alumnes nous, papers que omplir, llistats que actualitzar En un moment donat, a l´hora de l´esbarjo, se li aproparen unes alumnes del grup de secundària demanant-li si voldria ajudar-les a planificar i posar en funcionament un programa de ràdio escolar, ja que sabien que ella, anys enrere,havia format part del grup de mestres que havien creat aquella radio i que ho hagué de deixar en caure malalta per primera vegada.Feia Quatre anys d´allò. Els va dir que no podia; no es trobava en forces encara, potser faltaria alguns dies a la feina, i el programa requeria un treball constant, coordinació, recerca de material etc. No li van insistir massa perquè comprenien l´estat de salut i d´ànim que potser estava passant encara l´Anna. Van passar alguns dies i Anna començà a acostumar-se ja al ritme de la feina, estava de millor humor perque tenia el temps i la ment ocupats en altres coses que no fos el seu propi cos i els efectes secundàris d´un tractament que estava curant-li la ferida, però ferint l´espèrit.
Era molt dur enfrontar-se al dia a dia sense la perspectiva clara del què aniria passant, i ella, que era impacient per alguns aspectes, no podia suportar aquella incertessa de deixar passar el temps esperant resultats que hi arribarien més tard del que voldria. Així que, quan ja feia un mes des que s´havia incorporat a la feina, va decidir buscar les alumnes del programa de ràdio i es va oferir per ajudar-les a posar en marxa el projecte
.Anna era una enamorada d´aquest mitjà de comunicació, i a l´escola havia aconsseguit treballar amb alumnes amb dificultats, apropant-los a una realitat de la qual els va fer partíceps i a la qual ells respongueren amb entusiasme. Ara era ella “l´alumna” amb dificultats i serien les altres alumnes qui segur li ajudarien, sense saber-ho elles,a superar alguns reptes, i fer que retrobara il.lusions perdudes, entusiasme i ganes de viure.
Asseguda amb elles al voltant d´un café al bar enfront de l´escola va acceptar la coordinació i posada en funcionament del projecte. -Hi haurà que posar-li un nom a aquest programa- van dir, entre altres coses. I Anna, sense dubtar-ho un moment, va saber quin era el nom que envoltava tots els seus sentiments i sensacions, tots els motius pels quals hi estava allí, la realitat de la seva malatia i la realitat de la feina.Tot es conjugava en un mateix mot que tenia diverses acepcions: -Radioactiva´t – va dir- eixe serà el nom.

FELIÇ ANY

Des d'avuí la meua sintonia del mòbil.

 Comencem l´any amb Rock&Roll. Feliç 2021 a tots/es  els qui passeu per ací.

TARDOR

Sempre he pensat que la tardor no és una estació de l´any, és un estat d´ ànim. La ciutat adquirix el color dels nostres sentiments ;els jardins adopten una atmòsfera de nostàlgia plujosa i el cel canvia, de vegades adquirix un to blavós com un silenci i d´altres sembla com els colors de la terra, com les fulles dels arbres , o negre com la foscor.
 Ella és sempre la mateixa: indiferent o acollidora, integradora o prepotent, que ens dóna suport o ens rebutja indiferent, a la que odiem o estimem sense raons establertes.
Admetre que estem a la tardor és adoptar,estacionalment també, uns hàbits allunyats de dies anteriors.Ens posem reptes per aconseguir als mesos veniders, ens instal.lem a unes rutines d´horaris i activitats, de gent, d´actituds i d´aptituds, com si el rellotge del temps marcara que això ha de ser així. Ens mimetitzem amb l´entorn, i tots pasem a convertir-nos en actors d´unes escenes de pel.licula en colors grisos i negres.
Al carrer tots anem vestits igual, caminem amb les mateixes presses, fugim dels llocs perquè no ens pille la foscor de la nit -que a la tardor s´ha convertit, misteriosament, en un moment aterrador i ple de perills que no tenia un mes abans-. Canviem d´aspecte i d´humor.Tots pareixem tenir sempre fred i por de mullar-nos amb la pluja que apareix de sobte. Ens tornem temerosos, desconfiats, i les nostres cares semblen perdre la llum de quinze dies enrere. Però estem equivocats…
La tardor no és, com deia abans, una estació de l´any, és una manera d´afrontar els reptes de la vida, l´actitud davant els obstacles i les satisfaccions que ens envolten.Hi ha qui viu instal.lat a la tardor sempre, faci fred o calor, vinga el vent de cara o neve intensament. La vida continua, egoístamente, donant-nos i llevant-nos allò que vol, i nosaltres li seguim el joc adoptant les formes i colors de la llum que ens mostra o amaga.Ella va fent…Som nosaltres qui li donem el gest d´un amant rebujat.

ON VIUEN ELS COLORS?

El cortisol és una hormona que regula el nivell d´ansietat a les persones.El meu, que és molt llest, sap que el codi de circulació al meu cos no exixteix i, per tant,viatja a la velocitat de la llum, portant-me per camins i autopistes sense lllum,com una kamikace sempre al límit entre la perillossitat i la conciència. I és que, últimament, ell mana de mí i està convertint-me en una descontrolada inconscient.No sé cóm fer-li entendre que jo sols vull pintar el meu món amb pinzells de colors; mullar-me de pluja entre llençols o sorra,menjar cireres o maduixes i navegar per la mar de les mans que cada dia m´esperen sense pressa. No sé cóm fer-li entendre que no vull més que el silenci de dormir entre la suavitat de la llum del  capvespre ,on no hi ha andanes que marquen el temps, ni portes que es tanquen i deixen el buit de l´absència.No sé cóm dir-li perquè no tinc paraules sinò por. I la por paralitza tots els sentits , esclavitza, engantxa i et remou en una espiral de pous on no entra la llum ni l´enteniment.
Sols vull pintar el meu món amb pinzells de colors,i no sé cóm fer-ho.

´TANCA ELS ULLS I IMAGINA....

Sols hem de mirar i imaginar cap on va aquest camí.....

PROU

Hi ha dies que cal dir prou...

JA SAPS PER QUÈ

 

AVUÍ

Ens vam conèixer per dins abans que per fora, i per això hi ha certes coses que pense que mai et dic prou, que no caben en cap llista perquè estan surant en l'aire, en un equilibri impossible que no coneix ningú més que tu i jo. Per això hi ha vegades que prefereisc respirar i gaudir del plaer de sentir-me a casa en el teu silenci, dormir-me sobre el teu pit,deixar-me lligar tota amb els teus braços forts que tant i tant m´envolten com un lligam de petons .
M'agrada bussejar una mica i parar-me un moment en aquestos petits gestos que passen desapercebuts. Perquè no hi ha normes escrites des del mateix instant en què ens trobem, quan venim caminant sobre rails paral·lels, i ens creuem en el punt d'inflexió de dos vols sense motor a punt d'aterrar d'emergència.
 A partir de llavors ha anat creixent dins meu una vida que ja no ho és sense tu,en un tamany que de vegades no sé mesurar. I busque raons per als contes de llum que inventem, i pels de foscor que m´angoixen a esta casa morada on t´espere a cada segon. Perquè cada vegada que et mire pense que el temps es un tren entre les dues que baixa i puja com un rellotge, sempre comptant enrere i comptant avant; sempre desitjant que no compte.
Avuí vull oferir-te permanències, com  cargols de mar que ens serveixen de referència quan ens envolta la boira.
Si et sembla bé, em quedaré fins que s'apaguen totes les flames, fins que es refreden les cendres, i després si vols, un ratet més encara. Un gra de la teva sorra val més que tots els estels fugaços junts.

ONES

Alguns diuen que la mar només és un conjunt d'ones successives, igual que la vida es compon de dies i hores, que flueixen una darrere d'una altra. Sembla una divisió molt senzilla, però aquesta operació, incorporada a la ment, ha salvat del naufragi a molts mariners i ha ajudat a superar en terra moltes tragèdies humanes.
Recorde haver-ho llegit, tal vegada, en alguna novel·la, que enmig d'un gran temporal, el navegant pensa que el mar crespat forma un tot absolut, l'ànim esglaiat per la grandesa de l'adversitat lliurarà molt ràpid les seves forces a l'abisme.
 En canvi, si oblida que el mar és un monstre insondable i concentra el seu pensament en l'ona que s'apropa i dedica tot l'esforç a esquivar la seva urpada i realitza sobre ell una victòria singular, arribarà el moment en què el mar es calmarà ,i el vaixell tornarà a navegar tranquil.
Com les ones de la mar, els dies i les hores remouen el nostre esperit portant dins un dolor o un plaer determinat que sempre acaba per passar de llarg.
Quan érem menuts i jugavem nuets a la platja no teníem consciència de la mar sinó de l'onatge que envaïa la sorra i contra ell s'establia el desafiament. Cada ona era un combat.
Hi havia ones que  mullaven els nostres peus i altres ,més altes, que feien surar el nostre cos.Algunes arribaven a inundar-nos per complet.
Però, de sobte, a mitja distància del nostre dèbil horitzó marí apareixia una ona molt gran, adornada amb una furiosa cresta d'escuma, que era rebuda amb crits summament excitats.
Els xiquets i xiquetes ens preparàvem per afrontar-la: els més audaços preferien travessar-la clavant-se en ella de cap, uns altres aconseguien pujar-la ,i els qui veien en ella un perill insalvable quedaven abatuts i atropellats.Amb quant plaer dormia  aquelles nits amb els llavis salats i el cos cansat, torrada pel sol però no vençuda.La pràctica d'aquells banys innocents a la vora de la mar és la millor filosofia per sobreviure a les adversitats.
 L'infinit no existeix, l'abisme només és un concepte. Les xicotetes tragèdies de cada dia es componen d'ones que baten el costat del nostre vaixell. L'única saviesa consisteix a dividir la vida en dies i hores per extreure de cadascuna d'elles una victòria concreta sobre el dolor i una culminació del goig que et regale.
 Una sola ona és la que et fa naufragar... D'aquesta cal salvar-se.

DE SOBTE...

La vida és un mirall ple de trobades furtives, de vegades fugaces i de vegades perennes; un viatge de punts suspesos en la corda fluixa del temps o una lletania de rutines que desgasta i manipula la concepció que originàriament tenim de les coses i la gent. Creure-la nostra és el que ens fa prepotents i ingenus.
De vegades, en algun punt inesperat d'aquest viatge, les coordenades astrals o els designis divins, ens fan confluir amb una altra ànima que anhela, o vaga, tan perduda com la nostra. Sorgeix alguna cosa que ens commou i ens esgarrapa per dins, ens desperta de la letargia per fer que aflorin als llavis les paraules, els petons anhelats, el desig, el dubte, la llàgrima. És una trobada fortuïta que ens captiva per la fascinació que
produeixen en nosaltres les coincidències.
I en aquest instant de vertigen no existeix el temps ni l'espai, i el silenci es converteix en una algaravia de sensacions que es barregen amb avidesa per retenir la màgia de l'indescriptible.A partir d'aquest moment tot adquireix una dimensió completament diferent: les olors són més intenses, els sabors més penetrants. Existeix la necessitat imperiosa de compartir la bellesa d'allò més petit i quotidià, la felicitat d'esglaiar-nos per un gest, el frec d'uns dits o el contacte tebi d'uns llavis que murmuren sense parlar.I ens convertim en còmplices d'una història que no se sap explicar, en protagonistes d'un amor que només flueix per les venes del mar i de la lluna, i que recorre camins de somnis on res dificulta la confusió de les ànimes i els cossos.
De vegades la vida permet que gaudim de l'amor amb calma, en instants robats als compromisos, o sota l´abric d'excuses lleugeres.
I és llavors quan el blau del mar torna a reflectir-se en els ulls que amb tendresa ens observen i analitzen, intentant calar en una ànima que coneixen de memòria a força d´intents i sobresalts.
Hi ha amors que cauen com gotes de pluja sobre les voreres i colpegen amb força les finestres ,deixant darrere un rastre efímer.Hi ha amors que es dilueixen com la sal en aigua tèbia. Hi ha amors que s'amaguen o es disfressen, que es perden, que es moren o es maten.Hi ha històries d'amor mil vegades escrites, conegudes, admirades, eternes en els llibres o en les vides dels qui les van viure. Hi ha amors de terra fèrtil, d'aiguamolls, amors de vent suau que acaricien i embaladeixen. Hi ha amors intensos que esclaten i desapareixen, pausats, solemnes, o pacients com corredors de fons.
De vegades l'amor apareix amb l'ímpetu d'una tempesta passatgera, i ens atrapa en un remolí de pluja que deslliga els nostres instints primaris per deixar-nos després amb la calma tibant de les vesprades plujoses d'estiu.Sempre captius ens deixem mullar; ignorants de les promeses i atrevits com els infants caien en la trampa i passem a l´altra part del mirall furtiu on tots estem atrapats.

MAMÀ

Avuí ,que fa 26 anys que no hi ets volem dir-te que estem molt orgullosos de ser fills teus.

Tenim el temps que tenim i prou. I aquest temps i aquest espai ens han permès estimar-nos amb un amor fort i suau, fidel i lliure, generós, compromès, serè, incondicional.

Hem aprés a viure’t en els mots pronunciats, en el gust dels guisats, en les cançons entonades, en el gest repetit, en els records rememorats, en els objectes i en els somnis.

Però sobretot et viurem en l’empremta de les vivències i en els valors que ens has transmès amb el teu exemple, amb tot el que hem après de tu, amb la capacitat d’estimar, de donar i de donar-te. Amb la profunda sensibilitat i humanitat de tota la teva persona. I amb la capacitat de fer front a les adversitats més doloroses.

Vint-i-sis anys sense la teua presència. Vint-i-sis anys amb el teu somriure perpetu en la memòria. Gràcies per tot mamà.

T'estimem sempre"

⚘⚘⚘

 

FRIDA I KAHLO

Aquestos són Frida i Kahlo.Frida és filla de la gata d´una coneguda i vingué a casa als dos mesos de nàixer.Abans de tenir-la sabia el nom que li posaria. Al gat el vaig trobar al carrer després que l´havera atropellat un cotxe.Ràpidament vam anar al veterinari per salvar-li la vida i quan vam omplir la fitxa me´l vaig mirar i de seguida vaig decidir que s´anomenaria Kahlo. Frida i Kahlo, un joc curiós de paraules ejn record de la pintora famosa.Dormen junts, mengen junts, juguen,s´estimen. Avuí he decidit posar aquesta foto ací en homenatge a la pintora mexicana.Avuí havera fet 106 anys Frida Kahlo.Dona coratge en la lluita contra la terrible malaltia que la va condemnar a viure el patiment i el dolor més horrorós, i dona coratge que es va enfrontar a tothom per defensar la seva manera d´estimar lliure i salvatge. Vaig conéixer la seva biografia en un moment important de la meva vida, i des d´aleshores ha estat acompanyant-me sovint.Qui em coneix sabrà de què parle. Un record sentit per moltes coses especials.

DEDICADA A TOTS ELS MISERABLES QUE NO VOLEN QUE EXHUMEN FRANCO

Jo vaig estar a este concert l,any 93 a Madrid.Ja,llavors,es reclamava l,exhumació.Aquesta cançó(que originàriament era d'amor) es va convertir en un himne que demanava que del dictador no quedara res,ni el record..Avuí la rescate i vos còpie la lletra.

Encara m'aborrone a l'escoltar-la.

OJALÁ

"Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo

Cuando caigan para que no las puedas convertir en cristal.

Ojalá que la lluvia deje de ser milagro que

baja por tu cuerpo.

Ojalá que la luna pueda salir sin ti

Ojalá que la tierra no te bese los pasos.

Ojalá se te acabe la mirada constante

La palabra precisa, la sonrisa perfecta

Ojalá pase algo que te borre de pronto

Una luz cegadora, un disparo de nieve

Ojalá por lo menos que te lleve la muerte

Para no verte tanto, para no verte siempre

En todos los segundos en todas las visiones

Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.

Ojalá que la aurora no dé gritos que caigan

En mi espalda

Ojalá que tu nombre se le olvide a esa voz

Ojalá las paredes no retengan tu ruido de

camino cansado

Ojalá que el deseo se vaya tras de ti

A tu viejo gobierno de difuntos y flores

Ojalá se te acabe la mirada constante...."

 

DES-CONTROL

05:40: Escolte lluny el so d´un mòbil que no deixa d´emetre una melodia repetitiva.Enmig dels malsons em desperte i veig que és el meu, el nou, que està sonant i movent-se com un boig damunt de la taula.És la primera vegada que em truquen a aquest telèfon i , per tant,no reconeixia el so. Una veu desconeguda a l´altra part em pregunta si he dormit bé. -Si tenim en compte que m´has despertat podria dir-te que estava dormint bé.
Però si, en cavi, et dic que estava tenint un malson tota la nit hauria de dir-te que m´alegre d´aquesta trucada perquè m´ha alliberat. La veu, desconeguda encara, em tranquilitza i diu que a les properes trucades no cal respondre, sols he d´agafar i penjar; un instant que simbolitza la perfecta localització.
-I si no estic on deuria d´estar? – li conteste-, I si no estic fent el que hauria d´estar fent?, I si ja he fet allò que tinc prohibit?
 -Tu mateix- contests dolçament- Ja saps el motiu d´aquesta trucada No cal parlar-ne més.Té raó. Dins la crua realitat em venen a la ment escenes de pel.licula en blanc i negre: integrants de la Resistència francesa donant missatges secrets: ”Sols ho diré una vegada…”
.O com a La Vida de los Otros, on l´oficial de la Stasi de l´antiga República Democràtica Alemana, Gerd Wiesler tenia com a feina escoltar totes les converses de dos escriptors i espiava els seus moviments vint i quatre hores al dia. Delinqüents en tercer grau, víctimes de violencia de gènere, malalts mentals són controlats/ades per aquest mitjà de trucades a un telèfon especial.
Seré jo també una integrant d´aquestos grups de risc i no ho sabia? O és que m´he convertit de forma eventual en un element perillós a controlar? O ho he sommiat i no ha sonat el telèfon ni he parlat amb ningú?
 Són les 05:50 i potser encara estic mig dormint.. En aquest instant matiner,on les ganes de dormir han desaparegut per complet, mire la taula i veig el meu Nokia de sempre amb la foto reconeguda al salvapantalles. Uff, m´havia espantat... De sobte veig al gat jugant amb un objecte diminut al terra: és un telèfon gris...