IV

                                                                     Florència, 23 de Gener de 2020

               Recorde quasi a la perfecció el dia què ens vam conèixer: tu tenies vint-i-dos anys i jo divuit .Abans d´eixe moment haviem parlat poc,tu tenies altres amics i jo era una adolescent introvertida i vergonyosa que llegia a Goytisolo les vesprades d´estiu a la vora de la mar i a qui li costava un poc sociabilitzar.No recorde el perquè de la nostra primera conversa, només que eren festes al poble i que la calor, la música de la verbena de Sant Joan i els efluvis de l´alcohol van fer que ens mesclarem uns i altres de  les diferents edats amb una efusivitat manifesta.Ballàvem a la sorra ,ens abraçàvem i ens embolicàvem sense control com en un ritual màgic..El que si recorde , i mai he oblidat, és el color verd dels teus ulls, que en un moment d´aquella nit em miraren per primera vegada diferent i em semblaren com si totes les ones de la mar haveren vingut a veure´m.

               Aquell temps d´adolescent va lligat a un diari que escrivia compulsivament. Eren pàgines i pàgines plenes dels laments i il.lusions que recorrien la meva vida com un tren que no venia mai, que no anava a vindre mai,  i que accelerava de sobte o es detenia en estacions abandonades mentres jo mirava el seu recorregut.Allí escrivia sobre la meva guerra particular, que sempre estava feta de conflictes personals, enfrontaments familiares, controvèrsies místiques i alguna que altra reivindicació solidària.

              Escrivia contra un món que em semblava injust, escrivia sobre l´amor , sobre la mort,sobre els inconformismes ; desgranava els meus sentiments, dibuixava els  somnis i imaginava la vida que no tenia i veía tan lluny.

               I ho feia sempre pensant que t´escrivia a tu ,estimant-te ja en silenci, esperant-te en silenci, encara que aleshores tu no ho sabies. No eren temps infeliços,malgrat tot. Tenía molts  anys menys que ara  i la vida, com un rierol que no para, anava destapant la caixa de Pandora.Encara estaven per arribar molts naufragis, i el temps aniria alternant-se en amors i desamors. Vaig ser una adolescent rebel, he sigut una dona rebel, i això ha marcat el meu camí.

                Moltes vegades en aquell temps em semblava que els xics i xiques de la meva edat viatjaven en un tren diferent al meu,on les vies de tots  coincidien en un mateix punt generacional però que divergien en diferents estacions . I tanmateix, tots estàvem impregnats per les mateixes cançons, ens captivaven les mateixes emocions, ens rebel.laven les mateixes prohibicions. Tots haviem d´aprendre-ho encara tot de la vida, i alguns, entre els qui em trobe, hem navegat després per mars interminables, seguint uns mapes cartogràfics que, de vegades no vam saber, o no vam voler ,desxifrar i que ens traslladaren a ports que mai haviem imaginat abans .
                Per poder sobreviure a les meves pors m´amagava en les pàgines d´aquell diari que sempre obria els braços resignat; l´última cosa que volia aleshores era suportar les burles o les preguntes dels qui anomenaven rareses a les pretensions diferents.
              Però les pors estaven a tots els llocs, i l´ànsia per voler ser lliure m´oprimia l´estómac al haver d´enfrontar-me també amb mi mateixa.
            Amb els anys els dubtes han estat altres, i pensant ara en aquells dissorts em pregunte si no serien pretextos per no mirar l´espill de la meva vida amb la claredat necessària per assumir certes decisions amb coherència…