V

                                                                              Florència ,25 de Gener 2020

               Sovint s´ha dit que a la vida hi ha tres coses imprescindibles a fer: plantar un arbre, escriure un llibre i tindre un fill.Hi hagué un temps en què deixavem testimoni dels projectes en les pàgines quadriculades del bloc escolar. Amb la societat d´aleshores era més sensat refugiar-se entre les línies i els dibuixos que feiem amagats ,i deixar que tot el que hi havia fora relliscara, fulls avall ,fins arribar a terra ,que llançar-se a l´aventura,amb el que allò suposava .
              L´arbre que vaig plantar amb companys de l´institut haurà anat creixent, imagine, en el paratge de la Ruta de l´Aigua; el llibre, tantes vegades escrit al meu cap, es va convertir en una tesi doctoral sobre La Divina Comèdia que suposà el meu trasllat a Madrid per exercir com a professora en la Universitat . El fill ,en el meu cas filla, és l´única cosa realment important que he fet a la vida, el motor que m´ha alimentat sempre i per qui no m´he atrevit abans a abandonar cap lluita..

              Alguns que un día m´acompanyaren quedaren oblidats pel camí; altres han escrit , sense escriure del tot, el llibre que portaven dins. Bastants més han aconseguit plantar molts arbres o tindre molts fills..Jo me´he perdut entre misèries i desenganys i mai he acabat res.

           Després de tants anys em resulta dur creure en la sensació de culpabilitat que he sentit per tots els meus fracasos sentimentals i personals.       Però sentir-se culpable ha estat també una manera de no pensar en els motius reals que donaren lloc a cada trencament.
         Ara ja he comprés que el motiu sempre vaig ser jo mateixa i la meva falta de coratge per enfrontar-me a l´egoisme de voler tenir-ho tot.