IX

                                                                          Florència ,5 de Febrer de 2020

           La segona vegada que  vaig estar a Venècia Júlia tenia tres anys.Era un viatge amb companys del departament i vaig decidir que vinguera amb mi perque, en aquell moment, jo estava discutida amb ma mare i l´orgull va poder més que el sentit comú. Estant allí la meva germana Laura em trucà per dir-me  que acabaves de tindre al teu primer fill, Mario. Jo no estava en el meu millor moment personal, em sentía sola i no deixava de pensar en tu.

             La ciutat s´enfonsava amb mi, o era jo qui m´enfonsava arrossegant-la?.. No se si el que sentia era una terrible i angoixant soletat o la impotència de no poder disfrutar-la amb tu, cosa que era completament imposible.

             La primera vegada que hi haviem estat amb aquells amics del poble, caminavem juntes a tots els llocs,  m´explicaves cada racó, i Venècia es va obrir als meus ulls com una amant silenciosa i romántica.

                Ara,  mentre caminavem Júlia i jo pels carrers desconeguts, sentia un buit inmens i fosc.Tota la ilusió que sempre havia tingut per tornar a Venècia havia desaparegut; em sentia desorientada, aliena a l´espectacle de l´art que m´envoltava. Venècia sencera s´havia convertit en un pantà corrossiu on les urpes de la mort eren aquelles ones d´aigua bruta que s´aixecaven en passar les barques, envaint les escales de les cases, menjant-se lentament les portes i  entrant als palaus com una maldició
               La bellesa no tenia per a mi, cap sentit. Caminava pels carrers sense tu i ho recordava tot tan diferent. La llum dels canals era trista, l´aigua sense reflexos; hi havia un espectre de runes envoltant la ciutat.
Al meu cap només estaves tu i la noticia del naiximent del teu fill. Ens trovàvem prop de la plaça de Goldoni, vam seure a la terrassa d´un bar i vaig decidir trucar-te.

             Vaig marcar els números i de seguida vaig escoltar la teva veu dolça tan propera i riallera com les campanes de Sant Marcos, i al mateix temps tan encisadora com la música celestial de Monteverdi .Intentava mostrar-te l´alegria que em donava escoltar-te i trametre´t la felicitat pel naiximent de Mario.

Li he posat Mario per tu- em vas dir - hi ha coses que no poden ser d´altra manera

           T´havia trucat amb la necessitat d´escoltar la teva veu com qui espera la salvació o un miracle.Era vulnerable a tu, sense obstacles ni còdis, ni estratègies…I amb la certesa de que era inútil esperar-te a cap lloc.

            Més tard, recordant amb la dolçor en què m´havies parlat del teu fill,vaig començar a veure Venècia amb els teus ulls; va desaparèixer el fred perquè notava el teu alé a les mans.Me les acaronava com si fos tu, com si el meu cos fos teu i meu al mateix temps. Vaig tancar els ulls pensant que anava agafada del teu braç.Amb tu tornaven totes les posssibilitats, tot l´entusiasme..I vaig tornar a caminar envoltada del silenci de les teves paraules per el plànol imaginari que tu, com sempre, m´havies traçat.