X

                                                                         Florència, 7 de febrer de 2020

        Estimada amiga,

              De tant en tant veig passar la vida com a través d´un espill retrovisor, i en un llamp  m´envaix el temps de la felicitat mentre camine pel laberint d´Alícia de puntetes ,sobre els vidres trencats, i també sobre els sencers, intentant aliviar el dolor de la ferida que ara m´acompanyaDes de la memòria contrariada reconec ínfims detalls que em traspassen o alteren el meu dèbil estat d´ànim.

              El pas del temps diuen que ajuda a suavitzar el dolor de les ferides, la passió dels amors intensos, i a contemplar les emprentes del passat amb la perspectiva necessària per intentar coordinar i col.locar serenament els sentimients. Vèncer el pudor per despullar l`ànima sense excuses és, sovint,la veritable lluita que ens plantegem davant uns fulls en blanc..

              De vegades la sensació de desemparament és tan gran que ens agafem a la imaginació ,sense entendre que és impossible abandonar l´aïllament al qual ens han sotmés certs records, els mateixos que van envair els nostres sentits en moments puntuals de la vida
             El temps ens ajuda a recordar i a oblidar. Som còmplices d´una memòria capritxosa que ens passeja de l´abraçada a l´oblit, i ens envolta i ens desarma, sempre a la seva voluntat, como viatgers d´un tren sense estació ni retorn.Les veritats i les mentides, amiga meua, volen escapar-se dels nostres braços. Què lluny quedem també nosaltres de tot això…