XI

                                                                        Florència, 9 de febrer de 2020

               No queda ja massa temps, i no vull fer esta carta més llarga.Després d´avuí ja no em quedarà quasi res per fer i esperaré tranquila el pas dels dies.Aquestes lletres són per dir-te que sempre has estat present en tot el que he fet; t´he trobat entre les pàgines dels llibres que he llegit,i he reconegut en tu a les heroïnes que viuen en el transfons de la Història.Quan llegia llavors,apareixia l´ànima combativa que es rebel.lava dins les parets del meu cos i que volia eixir com un glop d´aigua freda.
              Vaig creure també trobar-te entre uns llavis de barra de bar que m´enamoraren uns minuts, però va ser mentida, un miratge que m´ha confós moltes vegades.
          T´he buscat en altres ciutats, entre altra gent.He perdut el rumb per voler  veure´t  entre les ones dels mars per on em mullava cada dia.
          Estaves amagada a les fulles dels arbres i en la sorra que m´obria ferides a les mans i que sempre portaven marcades les hores passades al teu costat.A vegades he cregut tocar-te desafiant les normes no escrites, i m´he llançat a l´abisme de lo desconegut pronunciant el teu nom amb l´insolència de qui creu estar en la possessió de la veritat

            T´he sentit en les voreres dels punts suspensius, en l´abisme d´una oració, en l´espai i el buit dels silencis on ens lliguem uns als altres i despengem l´ànima en equilibri sota el gest indomable d´una sil.laba desconcertada.Mai he deixat d´escriure´t i cada paraula anava adreçada a  tu.     Perque la vida són les paraules que escrivim inconscientment a un full en blanc,en el marge d´un periòdic, a la llum d´una làmpara de taula, en una nit de desfici, en un capvespre de tardor o un migdia d´estiu.

                 Les paraules són els somnis que sentim amb els ulls tancats, són el suport on ens repengem sovint intentant deslligar-nos de la realitat.El paper és molt sentit, suporta la nostra ràbia, la incertesa,els pensaments més dolents,els més estranys.El paper és també com un sostre on rellisquem esperant que canvie allò que ens lleva la son, sense saber que les coses canvien més o menys ràpid independentment de què ens queixem.Les paraules tenen ànima però no sé si tenen voluntat.

                     Per això el que jo et demane ara- l´única cosa que encara puc demanar-te - és que no et deixes per llegir cap d´aquestes línies que m´hauran costat tant d´escriure.

               La nostàlgia és una sensació difícil d´explicar. Sense saber perquè notem que enyorem coses, gent i ens sentim envaits per un melangiós desfici que ens fa veure tot de color gris.Caminen sense avançar, mirem sense veure, parlem sense dir res.Enyorem i ni tan sols sabem concretament què és el que ens fa sentir així.Som altres vivint la nostra pròpia vida.Què estrany, veritat

           Aquesta carta, amiga meua, és només per dir-te que t´estime, que mai he deixat de fer-ho.Després de tu contaré a Júlia la meva determinació d´aquest punt i final en el tractament confiant que m´acompanye en l´ùltim camí. I res més.

        A la vista de tots sembla que estic tranquila,i en canvi tinc una sensació de melangiosa tristor que s´ha instal.lat fa dies dins meu i que  ha tornat fosques les parets d´esta casa, els rellotges, els llibres, els objectes.No sé com llevar-li la pols als records ni a les paraules que vull dir i no puc.Però malgrat tot , i després d´aquestes últimes decisions,senc una pau infinita.És com si la boira havera entrat per totes les finestres i m´havera deixat una humitat constant als ulls, a l´ànima i a les feines que mecànicament faig cada dia, netejant-ho tot i deixant-ho lluent com la lluna.
               Igual és que ha vingut a veure´m la  nostàlgia de tot allò què ja no hi és, del què ja mai podrà ser, del futur que no viuré, de tot el que es quedarà per fer després d´avuí. No ho sé.…

            Diuen que sols es pot tenir nostàlgia d´allò que s´ha viscut i s´ha perdut, però jo avuí estic més segura que mai de què això no és així.

T´estime sempre

Maria.