VIII

                                    Florència, 3 de Febrer de 2020

               Com et deia fa uns dies,vaig passar gairebé tots els estius de la meva infància en aquella casa de la platja a recer de les dunes, on abans havien viscut els meus avis. Encara, si tanque els ulls, puc escoltar la veu de ma mare: “.. ojos verdes,verdes com la albahaca ...,” mentre estenia la roba blanca a la corda del pati.I puc sentir la suau brisa de la mar al vespre fent remolins als meus cabells mentre jo corria cap a l'aigua.
            Mai en la meva vida he tornat a conèixer la llibertat d'una manera tan intensa com llavors.
              La línia que separava el mar del cel era el punt infinit en el qual desembocaven tots els anhels i cap on les mirades obrien el seu horitzó de projectes i desitjos.Recorde caragoles que murmuraven a la meva orella els sons de les cançons que arribaven a través del temps, com claus que obrien les portes de les meues habitacions amagades; lletres i notes que portaven mons d'altres mons i desxifraven els jeroglífics dels meus pensaments confosos.
          Vaig sentir una enorme tristor quan anys després van haver de tirar la casa per motius d'organització urbanística dissenyats per l'Ajuntament. En el seu lloc van construir un passeig per satisfer les demandes dels nous estiuejants.Hi havia desaparegut per sempre la imatge visual d'una part de la meva vida…de la nostra vida.
       Però sempre que l'atzar, o la malenconia, em van portar a aquell racó de la platja on vaig passar tants moments feliços, he tornat a veure la petita casa blanca, i he tornat a escoltar la veu de la meva mare: “.. verdes como el trigo verde y el verde verde limón ..”.I a sentir la brisa i la calor enganxosa de les nits d'agost en el meu rostre.
              He tornat a dormir entre les dunes mentre m´arribava l'olor de peix fregit des de la cuina on la meva àvia preparava el menjar.Ho recordes?
             Allà reverberaven encara els geranis, florien els gessamins i tancaven o obrien les seves flors blanques i vermelles les flors de nit. I les carnoses i rígides fulles de les atzavares, en plena esplendor, encara semblaven mirar des de la seva alçada…Què lluny quedem ara de tot allò.