LA CASETA DE LA MAR

A meitat de distància aproximadament entre el Mareny i Les Palmeres,a la dreta,està el Camí de Motilla.Al final d’ eixe camí hi havia una caseta menuda on passàvem molts estius perquè els meus iaios éren els guardesos del xalet del costat.Al Camí Motilla a l’ hivern només vivien dos o tres famílies,però a l’ estiu,totes les cases baixetes que formàven una filera des de més o menys la meitat fins el final s’ omplien d’ estiuejants ,provinents majoritàriament de Sueca.Hi havia una botiga on es venia un poc de tot i els dies de Sant Roc féien varietés.

Al costat de la caseta vivia Lolita i Daniel amb els seus fills ,Joan i Daniel i enfront tenien una casa gran la família Boix.Però si d’ alguna cosa m’ enrecorde és de la mar,del camp de cacaus,tomaques i altres verdures que ma uelo tenia per a vendre,de les olors i d’ aquells estius de sorra i sal.Perquè sí els meus primers anys d'infància fan olor de sal i estan embolicats en ones i castells de sorra.Vivíem en un poble on la mar era present com una mare protectora que ens abrigava en silenci i que vegades s'enutjava recordant-nos la fragilitat de les nostres vides.

La casa dels meus avis,baixeta i emblanquinada,estava a l'abric de les dunes,pegada al mur de pedra d'una edificació un poc més alta que la gent del poble anomenava “el xalet dels alemanys” i que estava envoltat d'una paret alta i llisa amb vidreds que impedien la seva entrada.

La casa estava al Camí de Motilla i era la penúltima d’ un camí de pedres,que començava en la carretera, amb unes quantes cases al principi i una filera de cases des de la meitat del camí fins al final.

A la casa hi havia don diegos i margarides,un pati empedrat amb un pou de bomba on trèiem l'aigua i una xemeneia (que ara diríem barbacoa)on es rostia peix i pebres.

Al matí només s'escoltava el suau soroll de l'aigua de la mar acaronint la sorra,i lluny el so de la botzina del camió que repartia blocs de gel per a les neveres.

Era una mar platejada i tranquil·la que semblava adormida en aquesta hora en què es desperten els núvols i obren els ulls les gavines i que s'agitava a les vesprades animada pel llevant que bufava susu. Des de molt menuda,els matins d'estiu,em recorde en continua insistència per a baixar amb ma mare a la platja i poder jugar amb les ones,arrebossar-me en la sorra o recollir xicotetes petxines que guardava en un poal de plàstic roig.

M'atreia aquella immensitat marina d'aigua clara que s'acostava en ones d'escuma i s'allunyava contínuament.Els xiquets i les xiquetes ens preparàvem inquiets per a afrontar-les.Els més audaços preferien travessar-les submergint-se en elles; uns altres les saltàvem sense por, i els que veien en elles un perill insalvable quedaven abatuts i atropellats. No teníem consciència de la bravesa de la mar sinó de les petites ones que envaïen la sorra,i contra elles era insistentbel nostre infantil desafiament.

Però sempre apareixia,a mitjana distància del nostre horitzó marí una ona molt gran,adornada amb una furiosa cresta d'escuma que era rebuda amb crits excitats.Aleshores eixiem corrent prenent consciència de la bravura i la grandesa d'aquella mar que fins aquell moment se'ns havia mostrat tranquil.Aquelles nits dormia cansada,amb els llavis salats i el cos abrasat pel sol però mai vençut,esperant ansiosa l'arribada de l'endemà.

Els dies de tempesta la mar es mostrava com un monstre insondable i jo pensava en els mariners que dedicaven tot el seu esforç a esquivar aquelles ones, com a ungles descarnades, esperant el moment en què la mar es calmara per a poder tornar a navegar tranquils.

La meva platja era una platja llarga i les barques de fusta dels pescadors descansaven ,al capvespre,tombades en la part més alta de la platja,amb els seus noms pintats de colors i les veles recollides reposant en el fons.En les dunes creixien silvestres unes plantes carnoses de flors blanques i rosades que anomenàvem curatalls, i que en castellà he sabut després que es diuen ungles de gat.Sobre la sorra sovint trobàvem llargs camins de pedretes planes i petxines blanques o ataronjades que seleccionàvem per a fer-nos polseres o penjolls.O xicotets llacs d'aigua marina que havien quedat atrapats després de baixar la mar.

Quan passejàvem per la voreta es podien veure les teulades de les cases que s'amagaven darrere de les dunes formant una llarga filera.D’algunes d'elles vèiem moure’ s la roba estesa en les cordes, d'unes altres podíem veure penjats els polps travessats en creu perquè s'assecaren.En els dies molt clars ,es veia la muntanya del Montgó,com un drac que penetrava en l'aigua.

Per la vesprades m’ asomava a través del canyís de bambú que ens separava de la platja i em quedava quieta a veure als pescadors de rall que esperaven pacients amb l'aparell entre les seves mans i el llançaven precisos com a grans paraigües oberts per a atrapar a les llises.

Em fascinava sentir les gavines sobrevolant els remolins de peixos;formar petits monticles de sorra mullada lliscant-la entre els meus dits,excavar en la sorra fins que l'aigua apareguera i fer camins de petxines prop dels peus de ma mare que sempre m'observava atenta.

Era un temps de sol,de felicitat ,d'olor de sal i d'aventura que es repetia diàriament i que,en canvi,semblava cada dia nou,com les pedres desgastades i lluents que asseguraven els fonaments del xalet dels alemanys.

Quan s'acostava el final de l'estiu començava a sentir un poco l'absència prematura del que no ocorreria fins a l'estiu següent.Intentava xopar-me de l'olor de sal,del tacte suau de l'escuma blanca,dels capvespres ataronjats i guardava les polseres i els collarets de petxines enel poal de plàstic.Recorde que recolliem els diaris on la iaia Maria embolicava els pimentons torrats ,la balança on pesava les tomaques,les hamaques de tela a ratlles blaves i blanques,la carners,la taula de ferro forjat amb la superfície de mosaic blanc que el iaio havia fet quan era més jove.Mon pare cobria els matalassos i les cadires de enea amb grans llençols blancs,tancava les finestres i posava el cadenat a la porta fins a l'estiu següent.

Alguns pensen que la mar només és un conjunt d'ones successives on gaudir a l'estiu, igual que la vida es compon d'anys, dies i hores.Però alguns considerem la mar com una cosa viva,protectora.Per a mi la mar la va descriure Llach d'una manera preciosa definint-la com Mare mar.

Des de la infància vaig aprendre que les petites tragèdies de cada dia es componen d'ones que es baten entre si al costat de la nostra barca i que la vida consisteix a treure de cadascuna d'elles una victòria concreta sobre el dolor i un goig sobre les quals et regalen calma.Que tots som viatgers i nàufrags que tornen sempre a la mateixa vorera,i que pesar de les marees i embats, que a vegades ens poden portar lluny ,jo sempre tinc un lloc màgic on s'assenten les meves veritats,on tots els colors de la mar m'abriguen i on vull tornar quan em perd.

SOMNÀMBULA

 De menuda era somnàmbula i parlava quan estava dormint. Ho sé perquè m’ ho han contat.En la casa del Mareny les habitacions estaven en la planta de dalt i al pujar l’ escala hi havia una saleta menuda que féia la funció de separació entre l’ habitació inmensa dels meus pares ,que estava a l’esquerra, i la meua i la del meu germà,que estaven juntes,a la dreta. En eixa saleta hi havia un tresillo de colors roig i blanc i una tauleta blanca que,la veritat,eren més decoratius que pràctics ,però que a ma mare li van vindre molt bé perquè durant molt de temps,a les nits, hagué de posar un dels sillons del tresillo davant del buit de l’ escala ,perquè féra de tanca i impedira que jo caiguera a la planta de baix.

Ser somnàmbula pot tindre connotacions còmiques,ridícules,romàntiques o tenebroses,conforme s’ho mire.Hi ha a qui li dóna por veure a algú que camina dormint perquè li recorda eixes il.lustracions que mostren a les persones somnàmbules amb els braços estirats ,com si fóren el monstre de Frankenstein.I no,les persones somnàmbules no caminen d’aquesta manera.Jo,almenys,no ho féia així.Segons ma mare algunes nits m’ alçava i caminava diguent paraules que a vegades s’entenien i d’altres no.Aleshores ella venia ràpidament a dir- me: “ xisssst, vinga,va, a dormir” i m’ acompanyava al llit.Altres vegades es despertava perquè jo estava parada davant del seu llit,inmòbil parlant dormida.Ahí ,reconec ,que donaria un poc d’ impressió obrir els ulls i trobar- me a mi allí de peu.

Diuen que als somnàmbuls no sel’s ha de despertar brúscament,però jo entenc que alguna vegada que altra ma mare no reaccionara tot lo suau que deuria, si atenem a que hi havia nits que m’ alçava dormida varies vegades i la maniobra de portar- me al llit era repetida.

No se quan de temps va durar aquesta condició de ser somnàmbula,crec que fins els vuit anys o així.Una vegada quasi hi hagué perill perquè vaig aconseguir baixar,anar a la cuina,agafar un ou,obrir la despensa,agafar una paella i quasi encendre el foc.Sort que el soroll va despertar a ma mare que baixà a temps de parar la desfeta i pujar- me cap amunt ràpidament.

També vull reconéixer ara que,en aquells anys m’ agradava dormir al llit dels meus pares,com crec que els passa a la majoria dels xiquets, i alguna que altra nit ,aprofitant la meua condició de somnàmbula ,em féia la dormida i em gitava dins el llit d’ ells,com qui no vol la cosa,i allí calenteta,en quedava fins el matí.

La cosa de parlar em durà prou més anys,fins els vint i pico.De sobte començava a parlar sobre un tema i si em preguntaven contestava i seguia la conversa amb normalitat. No sé si açò té alguna explicació neurocientífica perquè estàs en una fase determinada de la son o no,però el cas és que si el que dius són disbarats no passa res,però si dius alguna cosa d’ àmbit personal i t’ escolta qui no deuria pot ser prou incòmode.

En fí,ara ja no sóc sonmàmbula ni parle dormint i,he de reconéixer,que eren dues condicions prou divertides i peculiars.La meua germana Clara també parlava dormida quan era menuda; parlava de fútbol,de jocs,de coses de xiquets.A vegades cridava i ma uela sempre estava “ xisssst va,prou,a dormir”, igualeta que ma mare.

LA CASA DE LA IAIA CARMEN

 LA CASA DE LA IAIA CARMEN

Sempre tornava botant des de les escoles velles fins arribar a la casa de la iaia Carmen.Tindria set o vuit anys i recorde anar per la vorera del canyís de l’hort que hi havia enfront de les escoles,al costat de l’ església,fins arribar a la casa de la iaia.Ma mare i la iaia Maria anaven a collir taronja en la quadrilla del iaio Paco així que jo em quedava ,cada dia,a dinar amb els iaios Carmen i Andreu.Era una d’ eixes cases valencianes de poble amb una porta gran que ,en obrir-se, deixava passar el carro i les aques que es guardaven al final de la casa, en una mena d’estable,on també es deixaven les eines del camp,el menjar dels animals,la llenya per a la llar,les garrofes,el carbó,i on hi havia un xicotet quartet,que anomenaven “comú”,i que era el lloc on les persones feien les seues necessitats.En aquella casa no hi havia aigua corrent així que en el comú ma uela sempre tenia un poal amb aigua del pou per si féia falta.

Com deia abans ,en entrar a la casa ,trobaves dos grans cortinons de tela groixuda que no deixaven veure què hi havia darrere.Però quan passaves podies admirar una casa que ,encara que humil, per a mi, era grandíssima,amb aquell sòl de taulellets de formes geomètriques i les parets alicatades des del terra un metre i mig o així d’ un color blavós i blanc i després pintades fins el sostre de color verd claret.Sembla ara que estiguera mirant-les.

A la dreta de l’ entrada hi havia una porta molt alta i fosca que donava a una habitació que sempre estava tancada amb clau.Alguna vegada,de més major, quan vaig poder entrar, vaig vore que hi havia un llit alt i fosc ,com la porta,acompanyat de dues tauletes ,també altes i fosques, amb les tapes de marbre blanc i cobertes per uns tapets de ganxet ,i un aparador amb espill i molts calaixos que mai em vaig atrevir a obrir,ni tan sols quan la casa hagué d’enderrocar-se molts anys després.No sé de quí hauria sigut alguna vegada aquella habitació però semblava que s’havia quedat detinguda en algun moment del passat.

A l’ esquerra de l’ entrada hi havia una estància que alguna vegada deguè ser un despatx de pà; encara estava el mostrador i les prestatgeries.No sé molt bé la història però crec que la iaia Carmen,quan vivia a Sueca,o quan vingué al Mareny, ja despatxava pà i li posaren el malnom de “la Panerota”( o igual era el malnom de sa mare,això ja no ho sé). Si vivira mon pare segur que ho aclariria de seguida,perquè totes estes històries se les sabia “al dedillo”.

Doncs,quan jo arribava del cole botant, al menjador de la casa de la iaia Carmen quasi sempre hi havia ,damunt de la taula, un perol d’arrós fet del caldo de putxero, o arrós caldós amb costella i pato de la “tia Sunsión” una amiga d’ ella que, pel que vaig saber anys després,criava gallines i patos. En aquell temps ella encara s’apanyava prou bé,no havia perdut tanta mobilitat ni visió i era prou pragmàtica: féia un putxero o un caldo i d’ allí anava tirant per a tota la setmana,uns dies arrós,altres fideus o altres arrós passejat,que li deia ella a l’arrós al forn perquè el iaio Andreu el portava al forn de la plaça a coure’l.

En eixe menjador hi havia una ximeneia i dues vitrines de paret,una a cada costat, on jo no arribava a obrir,però podía veure les tassetes de café que després es traurien per al dinar de Nadal,alguna botella de conyac ,plats ,gots,el porró per al vi,la caixa metal.lica on el iaio guardaba papers…

El iaio parava la taula i dinàvem els tres; quasi sempre era la iaia la que parlava de coses del poble,el iaio escoltava en silenci entre cullerada i cullerada d’arrós.Era de poques paraules el iaio Andreu.En acabar ell treia tres pomes d’ un sac ,o taronges ,i així cada dia.Però hi havia una costum que a mi em cridava molt l’atenció i és que sempre,després de menjar,agafava un got de vi negre,un ou cru i una cullerada de sucre,ho mesclava tot i s’ho bevia de seguit.Deia que “això era aliment”.Jo pense que haurien passat tantes penúries a la guerra que,probablement,en aquell temps igual haveren d’alimentar-se deixa beguda moltes vegades.

A la cuina de la casa passaves des del pati on trovabes,sense més artificis, una pica de pedra, un pou amb una peça de ferro on havies de manxar perquè eixira l’aigua,un fogueret de gas i una tauleta.

I després estava ,com deia abans,el corral o pati on jo podía jugar fins que tornava a l’escola després de dinar.Allí sempre féia solet i la iaia Carmen seia en una cadira baixeta de bova i em preguntava sobre uns o altres o em deia frases com “ la meua xica és la més guapa de totes” i altres coses per l’ estil.Era molt exagerada per a tot la iaia Carmen.

A un costat del menjador estava l’habitació dels iaios i també una escala que portava a la cambra.A mi m’ encantava pujar perquè sempre hi trobava,en aquell espai diàfan, coses,per a mi sorprenents: pallorfes de dacsa, tires de cacaus assecant-se, arrós escampat encara amb corfa,melons de tot l’ any,creïlles…El iaio Andreu,com a bon llaurador,guardava i organitzava allí les collites per a l’ hivern.Jo ho mirava tot des de la porta,perquè no podia xafar res i després baixava a poc a poc aquella escala que no tenia barana.

Vaig estar algun any més anant a dinar a casa dels iaios; però els dies importants en aquella casa éren els dies de Nadal,quan ens juntàvem tota eixa rama de la família ,quan encara no havia passat res i encara érem una família.

Entre les ties i ma mare montaven una taula llarga que anava des de la porta del carrer fins a la porta del corral.De cap de taula es posaven els iaios i després anàvem col.locant-nos tota la resta de fills,gendres i nets fins arribar a vint i tants.La veritat és que no sé d’on eixien tantes cadires.La iaia Carmen sempre féia putxero amb pilotes,en un perol roig de porcellana on posava de tot: carn,verdures,moniato i blanquets.Eixe dia els menuts podiem beure sarsa,que era una beguda dolça pareguda a l’ actual Cocacola, i que portava mon tio Candi,que sempre ho trovaba tot.I els majors ,després de dinar es feien algun barrejat,o algun sol i sombra,que per això era día de Nadal.A l’ hora del café venia el moment que els menuts estàvem esperant: les estrenes,eixa tradició valenciana tan bonica que va passant per les generacions mantenint la il.lusió en la xicalla del regal esperat però no per això menys desitjat. Ens posàvem en filera,de més majors a més menuts,davant dels iaios,en un ritual que s’anomenava “besar les mans” perquè ens “ estrenaren” amb algún bitlletet.Jo sempre em posava nerviosa.I ahí estàven,al final d’ aquella taula llarga ,eixe home prim ,d’ ulls menuts i inquiets que només es treia la gorra per a menjar i dormir,el iaio Andreu,i aquella dona de cabell sempre negre,encara que passaren per ella els anys,la iaia Carmen,que s’havia tret del sostenidor un mocador on guardaba les estrenes,esperant-nos. Recorde eixos dies de nadal feliç,rient amb els meus cosins Candi i Ramón,que tenien aquella cara de pillos i eren tan guapos,i recorde com mirava a la meua cosina Lolin,uns anys major que jo,tan morena i tan guapa sempre.Tota la vida ha sigut guapíssima.A la resta no els recorde molt.Serà perquè la meua memòria ha sabut borrar,saviament,tot record de persones que després han sigut incòmodes o doloroses.

Passaren els anys,els iaios es van fer majors i la vida va anar canviant. D’aquella casa que estava al Carrer l’Església fa temps que ja no queda res.Es mantingué en alt uns anys després de morir els iaios ,fins i tot anàrem allí a tirar ,des de la balconada,els caramels del bateig de la meua germana Clara.Després vinguéren els problemes estructurals i l’ havérem de tirar avall. Vingueren els anys de pleits familiares, de judicis, de pérdues i un llarg núvol negre va envoltar tot el que havia suposat aquella casa i part d’aquella família.Al final la vida ho va anar col.locant tot al seu lloc i no queda quasi res del que va ser aquell temps.Queden, això sí els records bonics de la infància i la innocència viscuts en aquella casa tan llarga on sempre féia olor a arrós caldós i on sempre podies trobar-te la clau posada en la porta.

UN SUEÑO REPETIDO

Esta mañana, mientras abría la ventana de la habitación aún en penumbra, he visto cómo salía volando ,por encima de las tejas del patio interior, un pájaro azul al que he seguido con la mirada hasta que ha desaparecido. Misteriosamente después, mientras notaba el frio suelo en mis pies descalzos, noté que el ave seguía volando dentro de mi cabeza. Revoloteaba por dentro de mi cuerpo como si estuviera encerrada dentro de un espejo. Desde aquel momento todo ha desembocado en unos hechos de una calidad alucinante.

El agua de la ducha era azul y gris; las baldosas de la pared del baño repetían una melodía constante, como un eco, que envolvía todo. Cuando me he mirado en el espejo de espirales cuadradas he observado que yo misma estaba dentro de mi cuerpo lavándome la cara, cepillándome los dientes, peinándome...

Durante todo el día he tenido la sensación de moverme por el interior de mi cuerpo y de que ,inexplicablemente, todos los objetos estaban dentro de mí, como un sueño repetido.

Recordaba fragmentos de uno de mis libros preferidos donde otra Alicia intentaba explicarse cuándo estaba dentro o fuera de algún lugar, cuándo entraba y salía de determinados recipientes, cómo crecía y disminuía en cuestión de segundos.. He leído ese libro tantas veces que, aún hoy, continúo pensando que la diferencia entre la realidad del exterior y la de los sueños no está demasiado clara, y que muchas veces vivimos la vida de dentro, y no la de afuera...O al revés.

He estado todo el día dentro en mí misma. Y dentro estaban también las calles, los semáforos, los árboles con sus hojas de otoño verdes y ocres que a veces se volvían azules. Estaban dentro las casas de los demás, sus voces, sus caras ; gente que corría refugiándose de una lluvia que llovía dentro de mí como un aguacero.

Viajaban por mis venas los papeles de la mesa de trabajo, los números de teléfono, las horas, la tela de los vestidos que se rozaban conmigo en el metro. Deambulaban por mis órganos los recuerdos, el silbido de la cafetera, el olor a albahaca de la cocina de mi madre que no está conmigo desde hace tantos años, las sábanas de las camas de los hoteles visitados, las fuentes de las ciudades vividas.

Estaban dentro los amigos, los amantes pasajeros, las cartas, las fotos, las trampas, el colegio, los años que pasé sin vivir mi vida y los que vivo ahora cuando no estoy.

Pasaban solas las hojas de los libros, con sus letras azules, y se repetían los versos que escribí y ya no guardo .

Sonaba la música de los que cantaban en la radio, los sonidos de los coches que no encontraban las calles y frenaban de golpe girando sobre sí mismos ,y seguían después el camino que marcaban las señales de tráfico, que también estaban dentro de mi cabeza y señalaban continuamente el camino que me llevaba de vuelta a casa.

Yo me observaba desde fuera, y a la vez estaba dentro de mi cuerpo buscando el camino que me llevara a la salida. No entendía cómo podía estar allí dentro y verme al mismo tiempo. Caminaba despacio como una ciega dentro de mí misma ,vagando por una realidad que giraba dentro de la espiral del espejo de Alicia.

De repente el repiqueteo de la lluvia en la ventana me despertó y advertí que había tenido otra vez el mismo sueño que las noches anteriores Noté un extraño desasosiego y al mismo tiempo una inquietante sensación de realidad desdibujada entre colores azules y grises. Una mañana más me levantaba confusa. Noche tras noche luchaba por querer escapar del espejo donde vivía una Alicia que soy yo, y que también es la otra.

EL MEU NOM

Sempre va ser tasca inútil conèixer el motiu del per què del meu nom.No hi ha ningú en la meva família anterior que es digua  aixi, tampoc ningú dels qui venen després.Ma mare va morir jove i mai m'ho va explicar.Només recorde que, quan s'enfadava , deixava anar un Maria Alicia contundent,com volent reafirmar aquesta oficialitat i costum de l'època de col·locar el Maria davant de qualsevol nom femení.El meu pare em va dir una vegada sobre el nom: " Això va ser cosa de la teva mare", i aquí es va resoldre el tema.I la meva àvia va dir desconèixer-ho sempre.Així que vaig créixer amb el dubte i això em va permetre fabular amb els motius que em convenien,inventar raons de fantasies maternals i assumir que aquest origen desconegut em va reafirmar sempre com una persona única en la meva família; algú que no homenatjava ni recordava a ningú.Els professors i monges de l'escola em cridaven Alicia,i els amics i coneguts m'han cridat sempre Ali

Vaig investigar que, etimològicament, Alicia te un origen germànic, que significa " de noble grandesa" ,i un origen grec,provinent de aléthia i que significa verdad.No deixa de ser irònic aquest últim significat quan la veritat del meu propi nom m'és desconeguda...

Amb qui sí que em vaig identificar des de petita ,i ho continue fent, és amb el personatge d'Alicia al país de les Meravelles,aquella xiqueta del conte que entrava i eixia d' espais distints,que es trobava amb personatges estranys i que passava de viure en móns externs o interns amb la facilitat que permeten els somnis.

I ací vaig decidir caminar sempre,convivint amb una polièdrica personalitat plena de portes amb la qual em sent bé.

Però aquí no acaba la cosa.Quan em vaig casar vaig haver d'anar al registre civil per a una partida de naixement,i quina va ser la meva sorpresa en trobar que en el document original figurava com María Licia,sense l'A. No donava crèdit,els DNI sempre havien estat expedits com María Alicia,i el meu pare ho va justificar atribuint l'errada al registrador,"coses de l'època",va dir,i es va quedar tan ample.De veritat que durant trenta i tants anys ningú va qüestionar ni va voler corregir aquest error tipogràfic per desídia?

Evidentment vaig haver de demostrar amb dos testimonis i diversos contractes,factures i títols acadèmics l'ús habitual i continuat del meu nom com Alicia per a aconseguir aquesta modificació.El funcionari em va brindar l'oportunitat de llevar el nom Maria, però en aquell moment vaig pensar en ma mare ,que així s'anomenava,i vaig sentir que jo sí que volia mantenir-lo per homenatjar-la. Que ella sí que va ser veritat en tot allò que va fer i va sentir,que va voler fer-se present en mi a través del seu nom,i que ,encara que mai sabré per què va triar el meu,això em va donar la llibertat de crear històries sobre el seu origen,de fabular mons dins i fora de mi sense obstacles i de creure en els somnis com la meravellosa Alicia del conte.

 

INNOCÈNCIA

 Es por tindre enyorança de la mar, dels curatalls, de les panderoles redonetes i negres que agafàvem als muntanyàs per fer carreres o de les petxines per fer-nos penjolls?Si tanque els ulls recorde agafar caragols els dies de pluja o l'olor a llises torrades amb allioli a l'estiu; recorde les nits a la porta de casa a la fresca,el veïnat que ja no està com tampoc estic jo ,escolte a ma mare canturrejant mentre cosia a màquina, l'aire movent les cortines i la sensació de net   a la casa acabada de fregar.Puc veure aquell comerciet on compràvem botons,el fil de cotó o les vetes, la salmorra que venia la uela Rosa enfront del bar del Cuco o el berenar amb Tulicrem de barra que ens posaven al supermercat de la Palasona.Recorde el cine amb seients i el piso de fusta que teniem al poble,al costat del casino,i on veiem a Errol Flynn en una de pirates,a John Wayne o a Humphrey Bogart, l'olor a Heno de Právia i calcetins de ganxet els diumenges al matí quan ens enviaven a misa en aquella costum de famílies que només anaven si hi havia alguna celebració.Recorde també baixar amb ma uela al llavaor per rentar els llençols en una aigua que corria clareta mentre escoltava a les dones cantant "la Lirio tiene una pena,tiene una pena la lirio.." I puc escoltar nítidament a Andreu tocant les campanes a rebato quan prossessaven a la Mare de Déu.Veig al final del poble a Pedro,que venia llet de les seues vaques,a mon tio Juan ,el Fabat, perxant a la séquia; escolte el soroll dels motocarros carregats de melons,veig la morera de les parres,la paret de les escoles velles ,la farola de la placeta que caigué una vegada damunt de Sergio.Escolte a la tia Pura rient quan passava a per ma uela per anar a jugar al parxis,mire els diaris del quiosc de Conchin que per nadal portava Nancis i Scalextric que guardava al garatge de la uela Concha.Puc veure els vestits de mànigues de farolet o les genolleres dels pantalons que ens arreglava Maruja.Recorde els balls dels dies de festa on sempre sonava Islas Canarias o Ansiedad, i venia l'orquestra de Cullera del germà d'Amparo i les serpentines i el confeti omplint les taules de marbre mentre Lenin i Pepiqueta donaven la volta al casino o els mantons de Manila lluien en el ball del segon dia de Pasqua.Si tanque els ulls escolte a la banda de música de El Palmar tocant a l'entaulat o veig a Batiste el municipal,amb aquella mitja coixera,encapçalant a la banda de cornetes i tambors que montà i on estaven molts xicons del poble.Veig al tio Nàsio i la seua bicicleta,a Don Jesús ,el mestre, camí de les escoles, a la tia María Signes ,aquella dona que arreplegava els xiquets perquè les mares pugueren anar a collir taronja,a ma tia Carmen en la pesquera i la seua destreça agafant les anguiles del mornell,el taller de Luciano, els merenderos de Bolcacarros i de mon tio Daniel  on la gent anava a fer-se una ampolla de cervesa fresqueta els dies d'estiu,l'ultramarinos de L'olier i la tia Maria darrere del taullell, aquell dispensari del metge on havies de pujar una escala llarga i esperar rato perquè et feren les receptes.Érem xiquets i xiquetes que anàvem solts pel poble mentres la vida omplia els carrers i els pares i mares trevallaven de sol a sol en els camps de rastolls,quan no hi havia plàstic, i ens educaven com podien.

Si tanque els ulls veig a ma uela Carmen,que es quedà cegueta pel sucre, o a ma uelo Andreu jugant al truc al casino,a la uela Cuca agranant la porta del bar,a Pedro que va ser tants anys alcalde, al tio Vicent Melero fent broma de tot.Veig als homes que venien a cobrar el jornal que els pagaba ma uelo Paco,que era corredor de taronja; m'arriva l'olor de la fusteria de Pascual, els berenars a la Casa Rosari,les banderetes que es penjaven per festes, l'airet de la mar a les vesprades o l'alegria d'uns xiquets i xiquetes que viviem feliços.

Començava preguntant si es pot tindre enyorança de la mar i m'ha vingut a la memòria part de la meua infància.I no,no és enyorança de la infància, crec que ho és de la innocència i la felicitat d'aquell temps que ja hem perdut.

GRIS

 El dia gris em convenç. Em te guanyat el cel quan es posa opac, quan el Blau és més cendrós i el sol es cola entre els núvols.M'agraden els dies en què el sol s'amaga i desapareix. I m'alegra quan apareix, sí. Però que aparega como sorpresa, no per costum. 

La sensació de calma és poderosa i em contagia. Pense millor,la meva mar interior es posa en pausa, tinc ganes d'escriure, de caminar, de parlar amb amics, de legir. Tot això Passa quan el cel està gris. 

Entenc que quan un viu en zonas grises i de constants dies de pluges es cansen,es deprimisquen. Bé. 

Però jo només venia ací a dir que en dies com avuí em senc capaç de volar.

SI...

Te reconozco entre las líneas de los versos
que arropan mi sueño diario,
en las voces que quedaron grabadas
en mi memoria,
en el segundo sostenido donde sólo se escucha
el latido del amor que me acompaña.

A veces me invade tu presencia y mi gesto
se vuelve abierto,
empapado del mar que eternamente nos sostiene...

ESPERANT-TE

 
 
 
 
 
 
 
 
 

El capvespre rellisca sota els vidres,
i tremola suau, amagant-se captiu dins
un cel grisós de pluja anunciada i silenciosa.
Res més que tú, minvant en aquest rellotge
que fa un camí lent i angoixant d´espera
que sempre tarda massa i sempre fuig.
Contes que vens, que veniu, que anirem,
Parles i dius que ja hi ets…
però sols puc deixar que l´aigua mulle els meus ulls,
les meves mans,els cabells,els llavis,
esperant veure´t entrar
salada com l´escuma de la mar que més estime

CONTAR / COMPTAR ENRERE

Contar enrere no és el mateix que comptar enrere.O potser sí, perquè hi ha una regressió de fets,i es posa en moviment una sèrie de mecanismes al pensament per tal d´ordenar les paraules, inversament proporcional a la correcta succesió.
Contar i comptar, dues paraules que fonèticament es confonen molt si no hi estem atents. Contem cada dia i comptem cada dia també( en el sentit real i metafòric).Contem històries de veres o imaginàries, del present i del passat; inventem històries de futur, relats de fets anònims o propis que adornem literàriament quan ens convé o simplifiquem si ens afecta massa o ens dol.Contem allò que volem o ens interesa als amics, als companys de feina, a la familia, a la dona de la pastisseria, al mecànic, a la metgessa, a qui ens truca per telèfon etc.Contem coses nostres i dels qui coneixem.Hi ha qui ho conta tot i hi ha qui no conta res; està el que conta veritats malgrat les reaccions dels oients ,i qui conta mentides per aliviar una vida que li és insatisfactòria. Hi ha qui conta el que pensa i sent ,i hi ha qui conta el que li agradaria pensar i sentir.Hi ha qui sempre conta contes i el que conta la vida( o és el mateix una cosa que l´altra?)En fí, que hi ha de tot.
Després està el fet de comptar.Ens passem la vida comptant també. Comptem els diners abans de pagar el café del bar, fem comptes per veure com paguem les despesses de la casa a final de mes; comptem les fulles dels llibres que llegim, llistats de productes a la factura de la compra setmanal, els seients del bus si hi ha pocs llocs buits.Comptem quan caminem sense adonar-nos, comptem fotocòpies a la feina, els coberts abans d´agafar-los per parar la taula, comptem els dies que ens queden per fer vacances, per celebrar alguna cosa, per rebre un paquet.Comptem els punts que tenim del mòbil, les camises que hem de planxar.Comptem dies,dates ,nombres ,persones…Ho comptem quasi tot.
Lligant els conceptes de contar i comptar he de dir que quan contem enrere sovint al explicar un fet del passat també comptem enrere els anys que fa d´això.Contem les històries mirant al darrere i comptem enrere sabent, inconscientment, que queda menys temps perquè arribe un moment concret de la vida.Als xiquets en l´escola els ensenyem a comptar enrere i també juguem a contar enrere històries. A comptar els costa molt perquè la ment utilitza uns mecanismos lògics que de vegades no tenen adquirits;es boten números, es perden.Contar una història enrere, en canvi, els divertix perquè la història es convertix en el contrari de l´original, els personatges tenen una nova oportunitat de re-fer el que han fet abans a la història, ells tenen l´opció de re-inventar-la.
Comptar enrere té la finalitat dual d´acabar-se algo exitent(per exemple el temps, la vida…)per arribar a un principi. Contar enrere és com tirar enrere la pròpia vida per poder-la fer de nou, és algo màgic( no sé si de vegades estaria bé poder-ho fer realment)Possiblement per això els dos termes no estan, en el fons, tan separats del tot, sols fonèticament per un sò que sovint no s´aprecia.De vegades cal estar atent per fixar-s´hi,no fos cas que ens equivoquem en la comprenssió i ho emboliquem tot; d´altres vegades, realment,és millor perdre el fonema pel camí i interpretar el que més ens convinga.

UFF!!...PASSO

Avuí , com que tenia un dia desficiós – i tots sabeu que en aquestos dies es fan coses inexplicables-, m´he parat a pensar en les acepcions del verb passar.”Poca feina”, direu. Doncs ha estat un acte reflexe mentre pensava en una simple frase que em van dir fa uns dies.La frase era “uf!..paso”. Sense fer cas als precedents de la frase en qüestió (els punts de vista de vegades són d´impossible confluència) i sense pensar en la personalitat de qui l´ha dit, m´ha interessat moltíssim més la riquesa del llenguatge que buscar-li peus a un gat que ja no viu a prop de ma casa. Recordant l´etimologia i la gramàtica de la paraula m´he adonat que es tracta d´un verb que pot ser transitiu(portar d´un lloc a un altre, creuar un riu, superar una prova, estar durant un temps a un lloc etc) intransitiu ( canviar d´una situació a un altra,canviar de propietari, no actuar o no interessar-se per algú etc)i fins i tot pronominal(no adonar-se´n d´alguna cosa..). Un verb així , com era d´esperar, té moltes acepcions en funció del contexte, de la finalitat, de la preposició que l´acompanya, de l´intencionalitat etc.Podriem parlar-ne molta estona; proposar, fins i tot, una tesi doctoral de lexicologia avançada…No ho faré. Com que avuí és una nit d´aquestes que PASSE EN BLANC no vull PASSAR L´OPORTUNITAT de poder PASSAR L´ESTONA fent jocs de paraules. PASSAR EL TEMPS d´aquesta manera no és mai desaprofitat perquè , mentre pense,PASSE A NET inconscientment les idees que durant un temps he anat esborrant al bloc dels projectes i les tasques a fer. Havera pogut PASSAR DE LLARG sobre la frase que ha motivat aquest post (“uf!..passo) i no fer cas de les seves connotacions.Havera pogut PASSAR PER ALT el comentari i NO HAVERA PASSAT RES, donat que les paraules tenen l´importància i l´intencionalitat que nosaltres volem donar.També havera pogut PASSAR A L´ATAC i demanar disculpes, explicacions o aclaracions de perquè la frase en qüestió…Ni cal ni vull fer-ho, que ja és molt tard i no vull PASSAR-ME DE LLESTA ni PASSAR PER L´ARO. Podria, també, dedicar la nit aquesta de desfici a PASSAR FOTOS O CDSa l´ordinador, que porte molta tasca endarrerida i els meus calaixos agrairien aclarir el desordre que hi tenen. Podria PASSAR PARAULA i deixar que tant el mail com la frase en qüestió PASSAREN A MILLOR VIDA , restant-li importància al contingut i al continent(tots sabem que hi ha coses sobre les quals hem de PASSAR DE PUNTETES sinò volem que ens facin PASSAR LES DE CAIN …) Però jo, que he de confessar-vos ( i a més no sabia com introduïr aquestes locucions en el post…)que no he PASSAT LA PIGOTA, ni he PASSAT FAM( podeu entendre açò com estimeu oportú…)ni tampoc he PASSAT PER LA VICARIA, no sóc habitualment de PASSAR-ME A L´ENEMIG ni en sentit figurat ni en real)sinò és per assuptes de vital importància. Així que evitaré que ens PASSEM TRES POBLES amb interferències i comentaris recriminatoris,..Sempre és millor intentar PASSAR-HO BÉ. No se si serà aquesta una bona opció, no obstant, perquè de vegades és necessari deixar que PASSE LA TEMPESTA que no PASSAR UN VIA CRUCIS de letanies sense finalitat ni condescendència manifesta. És millor PASSAR PÀGINA de comentaris desafortunats i/o decarregats des del mirador d´una prestatgeria on potser fa temps que no s´ha PASSAT EL DRAP( la pols que acumulem durant anys és increible), que assumir l´exclamació desganada com el fet real que s´ha dit per no expressar clarament que es PASSA LITERALMENT D´ALGÚ. No intentaré esbrinar l´orígen de la frase, ni l´intencionalitat oculta i/o evident que amaga, ni perquè si ni perquè no s´ha dit ara o abans(uf!..passo) Aquest post no PASSARÀ A L´HISTÒRIA per fabulós literària ni creativament.És més , crec que PASSARÀ SENSE PENA NI GLÒRIA entre altres escrits i altres fets més interessants, més importants i més enriquidors a la vida. Millor serà que acabe d´escriure aquest post perquè és massa tard i ja no tinc desfici sinò son.Millor serà, dic,que vaja escrivint perquè no se m´oblide res, al bloc quadriculat que porte a la bossa, la llista de coses que he de fer demà i els dies veniders, com per exemple PASSAR DOCUMENTS de la feina de l´ordinador , PASSAR la Roomba, PASSAR-LI material a l´obrer i PASSAR del comentari que ha provocat aquest post, el qual, s´ha de dir, que ha sigut el resum de la companya que ho ha dit per no assumir que PASSA DE TOT.

VIATGE EN TREN

M´agrada molt viatjar en tren .I m´agraden els viatges llargs perquè,en el fons, no vull arribar realment a cap destinació. El plaer és el viatge, veure passar camps, colors, llums que s´apropen i passen fugint, com jo mateix. De vegades el tren s´atura en un lloc on no hi ha res, i aleshores pense què passaria si no es posara en marxa un altre cop; què hi fariem tots els viatgers anònims que, de tant en tant, ens mirem de reüll amb curiositat, fins i tot amb insistència. És un moment on la ment dessenvolupa tota una sèrie de sensacions contradictòries: de supervivència, d´enyorança, de resignació, d´angoixa, de por. El cos reacciona amb moviments rutinaris. Els ulls, àvids de saber, busquen més enllà de l´àmbit normal de visió una resposta satisfactòria. Uns deixen el llibre que llegien al damunt del seient, altres miren per les finestres o parlen amb el viatger que tenen davant argumentat possibilitats del motiu de l´atur, i es queixen del retard, que quasi sempre sembla més del que és realment. La sensació de tots és, en el fons, la de desemparament.
 I, quan ja comença el desfici col.lectiu, després d´uns minuts, de nou, suaument, notem un balanceig que poc a poc va a més i el tren torna a circular amb la normalitat que estavem desitjant. És curiós veure la gent que viatja al tren, imaginar les seves vides, les possibles destinacions, el treball que fan, perquè van sols o qui són aquells que els acompanyen.
 Podem construir un món per cada persona que veiem. Som lliures per triar-li el treball, fer estereotips segons el vestuari que porta, o inventar-li vides paralel.les més o menys controvertides i fascinants, o rutinàries ,o simples. Podem establir relacions de parella amb qui va assegut, imaginar les seves converses telefòniques, que també poden ser amb qui nosaltres desitgem segons la història que anem construint. Podem endivinar el seu passat, els motius de cada moviment que fa, el que pensa, el que desitjaria fer.
Ens convertim en manipuladors anònims de les vides i els anhels de la gent desconeguda que ens envolta, amb el poder absolut de controlar fins i tot els sentiments a voluntat nostra. I quan els propis pensaments ens tornen a la realitat veiem que, afortunadament, quasi res és com haviem imaginat.I tornem a la invissibilitat comunitària que formem els qui hem coincidit al mateix viatge, entenent que, de tant en tant, també nosaltres hem estat vulnerables a les ments dels altres, i hem tingut momentàniament un altra vida, un altra parella, un altre passat, un altre treball, uns altres sentiments. Des de la finestra del tren passen els objectes sense quasi poder analitzar-los, de pressa. Veiem passar les ciutats, les fàbriques, els rius de color verd i castany amb reflexos de sol i d´ombra, els ullals que es formen enmig dels camps, les vores de pedra i terra que canvien de tonalitat.
De vegades passa la mar i aleshores ens perdem lluny, dins l´ànima, deixant-nos envair per una melangiosa tristor, mullant-nos fins els talons d´aigua salada mentre somniem en alguna cosa que ens acarona i passa fugint. O ens sentim engolits per la foscor desconcertant de trobar-nos enmig d´una muntanya, al fons d´una incertessa pròpia que ens angoixa, esperant ràpidament la sortida; com si el túnel de pedra fos un camí insalvable que ens porta inevitablement cap a un destí dubtós.
 Cada paisatge és nou i vell a l´instant.I ens va deixant suaus emprentes que desapareixen als ulls, al pensament. El camí va fent-se i, com la vida, anem aturant-nos en estacions on entren i surten persones que de vegades ens miren als ulls , ens pregunten coses, ens sonriuren. I tornem a inventar vides, a construir històries, a manipular emocions sense remordiment ni intencionalitat manifesta. Inmòbils des del seient juguem a un joc perillós mentre som conscients que també formem part d´aquest a la ment dels qui ens envolten
 Tot pareig fugir atrapat per la intransigència del temps. Però en realitat som nosaltres els viatgers, els nàufrags aturats dins la pròpia memòria indulgent que ens permet ser lliures o esclaus dels pensaments, dels sentiments, de les emocions. Vençuts per la ignorància ens deixem portar dolçament pel balanceig, resignats o incrèduls, sols i aïllats enmig del no res...

RES MÉS

 Sempre busque el silenci en la groguenca llum del capvespre,i escolte el soroll dels pensaments que venen i van com els cotxes que pasen a prop de la finestra.

Res és nou en les paraules que escric i que es balancegen com en un columpi de ferro vell.

Bateguen dolços els estels i jo em quede dormida contant enrere sabent que sempre estàs ahí mentre el silenci s'ompli d'ocells quan et mire.

Escolte ploure i el silenci sona com una cançó de bressol si les teves mans m'acaronen.

Un día més i avuí és ahir,demà i sempre...

MINA MAZZINI

PLUJA

Em desperta el so lleuger i reiterat de les gotes de pluja damunt les teules del terrat, lluentes i envellides, que miren cap amunt alimentant-se d´una frescor que desitjaven des de féia molt de temps. El cel pareix un sol gran, tènue i grogenc, preservant a les butxaques l´aigua dolça que ha estat acumulant per a nosaltres durant molts dies. Allí s´han refugiat també tots els desitjos i els laments, les llàgrimes de desesperació, les amargues, les llàgrimes silencioses, les agraides, les resignades. Totes juntes, anònimes i barrejades, es vessen ara suaus damunt els terrats que, tranquilament, dormen arrecerant les vides de milions d´éssers ignorants que vivim refugiant-nos ,inexplicablement, de les nostres pròpies vides. Ploure és sempre algo misteriós que s´acull de mil formes diferents.De vegades ens alegra, d´altres ens interrompix les accions quotidianed.En ocasions transtorna els nostres plans, en altres és la recompensa de les súpliques dels qui la necessiten. Però sempre parlem de la pluja amb tendresa si l´escoltem en silenci, arrupits dins els llençols, mentre ella cau lentament al damunt dels carrers, acarona les finestres de les cambres adormides, mulla la roba estesa que oblidem recollir de les cordes, enlluerna els cotxes, els espais de foscor. I ens reconforta més a l´amagatall on esperem, perquè pareix voler fer-nos bressol als nostres somnis. A mi la pluja sempre em recorda l´infància, quan em sorprenia jugant a les dunes que hi havia darrere de la casa de la platja, i m´obligava a tornar corrent mentre em mullava els cabells, la roba, les il.lusions. Eixa casa, on passàvem els estius, va ser sinònim de llibertat infinita, d´aventures inenarrables, d´olors que, si tanque els ulls, venen perfectament a la memòria. Ma mare cuinaba peix a les nits mentre, baix el canyís que cobria el pati, voletejaven infinitat d´insectes diminuts com puntets, que féien remolí al voltat de la llum; i les flors grogues, i blanques dels dondiegos s´obrien o es tancaven acompanyades pel sol o la lluna. De vegades, si la pluja era forta, anavem a buscar caragols entre les canyes i l´herba dels camps propers; hores després,enganyats en aigua templada i sal,acabaven al perol de ferro negre envoltats d´un sofregit de tomaca, ceba, pernil i un polcet d´alfàbega mentre els més menuts esperàvem, entusiasmats, a que l´olor ens omplira la boca, l´estòmag i fins i tot l´ànima. Després de dinar em gitava disposada a llegir,ja llavors m´agradava molt, però la veritat és que els dies de pluja llegia poc, a les dos o tres línies tancava el llibre perquè qualsevol soroll o moviment em distréia. Mirava les gotes que quedaven engantxades a la reixa,o les fulles de les plantes que es movien, o esperava el tró contant els segons després d´haver vist el llamp.Aquells dies són el més paregut que he conegut a la felicitat. La pluja també és nostàlgia, una nostàlgia d´històries, de camins, de cafés compartits amb amics estimats.Costa fer-se a la idea de que el passat llunyà d´un mateix pot ser ara un present que viuen altres. Però la pluja,com la vida, no és d´un temps ni d´un lloc, i sempre ens queda el dubte de si continuarà o pararà de sobte, si anirà a més o es calmarà poc a poc. Res es pot donar per suposat, ni tan sols el proper minut de la nostra existència, o d´aquesta aigua que m´ajuda a dormir, que s´escolta dolça des d´ací, que porta records i pensaments, paraules mai escrites que no s´escriuran, que em recorda la meva impaciència per despullar-me d´alguns fantasmes, d´algunes emocions o descobriments. La pluja, com la vida, ens cala fins les entranyes.

PERDÓ

Ja hem discutit, ja ens hem dit el que pensàvem, ja hem estat una setmana sense parlar-nos, i ja hem fet les paus, amiga...Doncs ja està. Continue estimant-te.

T'ESPERE

 T'espere en les voreres dels punts suspensius, 

en l'abisme d´una oració, en l´espai i el buit dels silencis on ens lliguem uns als altres i despengem l´ànima en equilibri sota el gest indomable d´una sil.laba desconcertada.

T'espere sota els nussos de vidre de les ones,entre les lletres dels mots no dits un capv estre de tardor,a la llum de la lluna d'hivern on capgira el desordre del teu nom.

 Les paraules duren el que es mantenen en l'aire. No tenen més importància. Les bones s'esfumen, perden el valor i el sabor de qui les va dir. Les paraules males aguanten més; tenen cert pes que també acaba marxant.

El pes de la paraula és sutil, fràgil i efímer. Un t'estime, un adéu o un necesite veure't ,què duren?Quina és la data de caducitat de una paraula bonica fins a l'altra ? 

El pes de la paraula te un valor dèbil. Paraula dita, paraula gastada, volada i evaporada. 

El pes de la paraula està en la repetició, en la constància. En un t'estime amb eco, en un t'enyore, en un ens veiem , en un t'espere avuí, t'espere demà. 

El pes de la paraula, de cada paraula és així.  

La paraula no te memòria, com el dolor. La recordes, pero ja no te aquell valor,el valor de l'inici.

Repetim-les. Insistim en elles.

BANDA SONORA

 Avuí,de casualitat,he hagut d'agafar un taxi i en compte de trobar-me la soniqueta de la Cope,ha començat a sonar aquesta cançò.He mirat el conductor(tindria més o menys la meua edat),s'ha girat i ha fet un somriure."Hay canciones que nunca se olvidan,verdad?"..De sobte han tornat els 20 anys,la terrassa del Xulla,imatges ,la insolència d'aquells/es que ens creiem inmortals,els amics eterns..

Ja en casa he pensat:"gràcies que la nostra banda sonora va ser aquella música i no els Maluma,Tangana i el reggeton"

BARCELONA, ANYS 40

Quan vaig veure aquesta imatge per primera vegada, remenant al calaix on ella guardava totes les fotos, i que jo,de tant en tant m'agradava mirar,vaig pensar que era una actriu d´alguna pel.licula clàssica en blanc i negre.La manera encisadora de mirar a la càmera, eixe somriure golós de qui espera l'arribada d'un enamorat.

Em recordava a actrius com Ava Gardner, Anita Ekberg, Ingrid Bergman... També podia ser una partisana d´algun grup civil organitzat de la resistència clandestina,fent-se pasar per una folclòrica i així atravesar un pas de frontera. O una cantant de copla en un descans d'una actuació a una taberna d'aquelles de fum i llum groguenca.

Em quedava embelesada mirant sempre esta foto i, sempre també, acabava preguntant-li a la meua àvia:" On et vas fer esta foto, iaia?"  Perque sí, era la meua àvia Maria quan tenia 19 anys i ja havia tingut a ma mare. " Un dia ,caminant per Barcelona, vam veure, la tia Isabel i jo, una casa de fotografia i entràrem a provar-nos sombreros i disfresses i ens vam fer unes fotos"

No era cap actriu de cine ni cap miliciana,ni cap folclòrica però ,per a mi, era la dona més guapa del món.