CONTAR / COMPTAR ENRERE

Contar enrere no és el mateix que comptar enrere.O potser sí, perquè hi ha una regressió de fets,i es posa en moviment una sèrie de mecanismes al pensament per tal d´ordenar les paraules, inversament proporcional a la correcta succesió.
Contar i comptar, dues paraules que fonèticament es confonen molt si no hi estem atents. Contem cada dia i comptem cada dia també( en el sentit real i metafòric).Contem històries de veres o imaginàries, del present i del passat; inventem històries de futur, relats de fets anònims o propis que adornem literàriament quan ens convé o simplifiquem si ens afecta massa o ens dol.Contem allò que volem o ens interesa als amics, als companys de feina, a la familia, a la dona de la pastisseria, al mecànic, a la metgessa, a qui ens truca per telèfon etc.Contem coses nostres i dels qui coneixem.Hi ha qui ho conta tot i hi ha qui no conta res; està el que conta veritats malgrat les reaccions dels oients ,i qui conta mentides per aliviar una vida que li és insatisfactòria. Hi ha qui conta el que pensa i sent ,i hi ha qui conta el que li agradaria pensar i sentir.Hi ha qui sempre conta contes i el que conta la vida( o és el mateix una cosa que l´altra?)En fí, que hi ha de tot.
Després està el fet de comptar.Ens passem la vida comptant també. Comptem els diners abans de pagar el café del bar, fem comptes per veure com paguem les despesses de la casa a final de mes; comptem les fulles dels llibres que llegim, llistats de productes a la factura de la compra setmanal, els seients del bus si hi ha pocs llocs buits.Comptem quan caminem sense adonar-nos, comptem fotocòpies a la feina, els coberts abans d´agafar-los per parar la taula, comptem els dies que ens queden per fer vacances, per celebrar alguna cosa, per rebre un paquet.Comptem els punts que tenim del mòbil, les camises que hem de planxar.Comptem dies,dates ,nombres ,persones…Ho comptem quasi tot.
Lligant els conceptes de contar i comptar he de dir que quan contem enrere sovint al explicar un fet del passat també comptem enrere els anys que fa d´això.Contem les històries mirant al darrere i comptem enrere sabent, inconscientment, que queda menys temps perquè arribe un moment concret de la vida.Als xiquets en l´escola els ensenyem a comptar enrere i també juguem a contar enrere històries. A comptar els costa molt perquè la ment utilitza uns mecanismos lògics que de vegades no tenen adquirits;es boten números, es perden.Contar una història enrere, en canvi, els divertix perquè la història es convertix en el contrari de l´original, els personatges tenen una nova oportunitat de re-fer el que han fet abans a la història, ells tenen l´opció de re-inventar-la.
Comptar enrere té la finalitat dual d´acabar-se algo exitent(per exemple el temps, la vida…)per arribar a un principi. Contar enrere és com tirar enrere la pròpia vida per poder-la fer de nou, és algo màgic( no sé si de vegades estaria bé poder-ho fer realment)Possiblement per això els dos termes no estan, en el fons, tan separats del tot, sols fonèticament per un sò que sovint no s´aprecia.De vegades cal estar atent per fixar-s´hi,no fos cas que ens equivoquem en la comprenssió i ho emboliquem tot; d´altres vegades, realment,és millor perdre el fonema pel camí i interpretar el que més ens convinga.

UFF!!...PASSO

Avuí , com que tenia un dia desficiós – i tots sabeu que en aquestos dies es fan coses inexplicables-, m´he parat a pensar en les acepcions del verb passar.”Poca feina”, direu. Doncs ha estat un acte reflexe mentre pensava en una simple frase que em van dir fa uns dies.La frase era “uf!..paso”. Sense fer cas als precedents de la frase en qüestió (els punts de vista de vegades són d´impossible confluència) i sense pensar en la personalitat de qui l´ha dit, m´ha interessat moltíssim més la riquesa del llenguatge que buscar-li peus a un gat que ja no viu a prop de ma casa. Recordant l´etimologia i la gramàtica de la paraula m´he adonat que es tracta d´un verb que pot ser transitiu(portar d´un lloc a un altre, creuar un riu, superar una prova, estar durant un temps a un lloc etc) intransitiu ( canviar d´una situació a un altra,canviar de propietari, no actuar o no interessar-se per algú etc)i fins i tot pronominal(no adonar-se´n d´alguna cosa..). Un verb així , com era d´esperar, té moltes acepcions en funció del contexte, de la finalitat, de la preposició que l´acompanya, de l´intencionalitat etc.Podriem parlar-ne molta estona; proposar, fins i tot, una tesi doctoral de lexicologia avançada…No ho faré. Com que avuí és una nit d´aquestes que PASSE EN BLANC no vull PASSAR L´OPORTUNITAT de poder PASSAR L´ESTONA fent jocs de paraules. PASSAR EL TEMPS d´aquesta manera no és mai desaprofitat perquè , mentre pense,PASSE A NET inconscientment les idees que durant un temps he anat esborrant al bloc dels projectes i les tasques a fer. Havera pogut PASSAR DE LLARG sobre la frase que ha motivat aquest post (“uf!..passo) i no fer cas de les seves connotacions.Havera pogut PASSAR PER ALT el comentari i NO HAVERA PASSAT RES, donat que les paraules tenen l´importància i l´intencionalitat que nosaltres volem donar.També havera pogut PASSAR A L´ATAC i demanar disculpes, explicacions o aclaracions de perquè la frase en qüestió…Ni cal ni vull fer-ho, que ja és molt tard i no vull PASSAR-ME DE LLESTA ni PASSAR PER L´ARO. Podria, també, dedicar la nit aquesta de desfici a PASSAR FOTOS O CDSa l´ordinador, que porte molta tasca endarrerida i els meus calaixos agrairien aclarir el desordre que hi tenen. Podria PASSAR PARAULA i deixar que tant el mail com la frase en qüestió PASSAREN A MILLOR VIDA , restant-li importància al contingut i al continent(tots sabem que hi ha coses sobre les quals hem de PASSAR DE PUNTETES sinò volem que ens facin PASSAR LES DE CAIN …) Però jo, que he de confessar-vos ( i a més no sabia com introduïr aquestes locucions en el post…)que no he PASSAT LA PIGOTA, ni he PASSAT FAM( podeu entendre açò com estimeu oportú…)ni tampoc he PASSAT PER LA VICARIA, no sóc habitualment de PASSAR-ME A L´ENEMIG ni en sentit figurat ni en real)sinò és per assuptes de vital importància. Així que evitaré que ens PASSEM TRES POBLES amb interferències i comentaris recriminatoris,..Sempre és millor intentar PASSAR-HO BÉ. No se si serà aquesta una bona opció, no obstant, perquè de vegades és necessari deixar que PASSE LA TEMPESTA que no PASSAR UN VIA CRUCIS de letanies sense finalitat ni condescendència manifesta. És millor PASSAR PÀGINA de comentaris desafortunats i/o decarregats des del mirador d´una prestatgeria on potser fa temps que no s´ha PASSAT EL DRAP( la pols que acumulem durant anys és increible), que assumir l´exclamació desganada com el fet real que s´ha dit per no expressar clarament que es PASSA LITERALMENT D´ALGÚ. No intentaré esbrinar l´orígen de la frase, ni l´intencionalitat oculta i/o evident que amaga, ni perquè si ni perquè no s´ha dit ara o abans(uf!..passo) Aquest post no PASSARÀ A L´HISTÒRIA per fabulós literària ni creativament.És més , crec que PASSARÀ SENSE PENA NI GLÒRIA entre altres escrits i altres fets més interessants, més importants i més enriquidors a la vida. Millor serà que acabe d´escriure aquest post perquè és massa tard i ja no tinc desfici sinò son.Millor serà, dic,que vaja escrivint perquè no se m´oblide res, al bloc quadriculat que porte a la bossa, la llista de coses que he de fer demà i els dies veniders, com per exemple PASSAR DOCUMENTS de la feina de l´ordinador , PASSAR la Roomba, PASSAR-LI material a l´obrer i PASSAR del comentari que ha provocat aquest post, el qual, s´ha de dir, que ha sigut el resum de la companya que ho ha dit per no assumir que PASSA DE TOT.

VIATGE EN TREN

M´agrada molt viatjar en tren .I m´agraden els viatges llargs perquè,en el fons, no vull arribar realment a cap destinació. El plaer és el viatge, veure passar camps, colors, llums que s´apropen i passen fugint, com jo mateix. De vegades el tren s´atura en un lloc on no hi ha res, i aleshores pense què passaria si no es posara en marxa un altre cop; què hi fariem tots els viatgers anònims que, de tant en tant, ens mirem de reüll amb curiositat, fins i tot amb insistència. És un moment on la ment dessenvolupa tota una sèrie de sensacions contradictòries: de supervivència, d´enyorança, de resignació, d´angoixa, de por. El cos reacciona amb moviments rutinaris. Els ulls, àvids de saber, busquen més enllà de l´àmbit normal de visió una resposta satisfactòria. Uns deixen el llibre que llegien al damunt del seient, altres miren per les finestres o parlen amb el viatger que tenen davant argumentat possibilitats del motiu de l´atur, i es queixen del retard, que quasi sempre sembla més del que és realment. La sensació de tots és, en el fons, la de desemparament.
 I, quan ja comença el desfici col.lectiu, després d´uns minuts, de nou, suaument, notem un balanceig que poc a poc va a més i el tren torna a circular amb la normalitat que estavem desitjant. És curiós veure la gent que viatja al tren, imaginar les seves vides, les possibles destinacions, el treball que fan, perquè van sols o qui són aquells que els acompanyen.
 Podem construir un món per cada persona que veiem. Som lliures per triar-li el treball, fer estereotips segons el vestuari que porta, o inventar-li vides paralel.les més o menys controvertides i fascinants, o rutinàries ,o simples. Podem establir relacions de parella amb qui va assegut, imaginar les seves converses telefòniques, que també poden ser amb qui nosaltres desitgem segons la història que anem construint. Podem endivinar el seu passat, els motius de cada moviment que fa, el que pensa, el que desitjaria fer.
Ens convertim en manipuladors anònims de les vides i els anhels de la gent desconeguda que ens envolta, amb el poder absolut de controlar fins i tot els sentiments a voluntat nostra. I quan els propis pensaments ens tornen a la realitat veiem que, afortunadament, quasi res és com haviem imaginat.I tornem a la invissibilitat comunitària que formem els qui hem coincidit al mateix viatge, entenent que, de tant en tant, també nosaltres hem estat vulnerables a les ments dels altres, i hem tingut momentàniament un altra vida, un altra parella, un altre passat, un altre treball, uns altres sentiments. Des de la finestra del tren passen els objectes sense quasi poder analitzar-los, de pressa. Veiem passar les ciutats, les fàbriques, els rius de color verd i castany amb reflexos de sol i d´ombra, els ullals que es formen enmig dels camps, les vores de pedra i terra que canvien de tonalitat.
De vegades passa la mar i aleshores ens perdem lluny, dins l´ànima, deixant-nos envair per una melangiosa tristor, mullant-nos fins els talons d´aigua salada mentre somniem en alguna cosa que ens acarona i passa fugint. O ens sentim engolits per la foscor desconcertant de trobar-nos enmig d´una muntanya, al fons d´una incertessa pròpia que ens angoixa, esperant ràpidament la sortida; com si el túnel de pedra fos un camí insalvable que ens porta inevitablement cap a un destí dubtós.
 Cada paisatge és nou i vell a l´instant.I ens va deixant suaus emprentes que desapareixen als ulls, al pensament. El camí va fent-se i, com la vida, anem aturant-nos en estacions on entren i surten persones que de vegades ens miren als ulls , ens pregunten coses, ens sonriuren. I tornem a inventar vides, a construir històries, a manipular emocions sense remordiment ni intencionalitat manifesta. Inmòbils des del seient juguem a un joc perillós mentre som conscients que també formem part d´aquest a la ment dels qui ens envolten
 Tot pareig fugir atrapat per la intransigència del temps. Però en realitat som nosaltres els viatgers, els nàufrags aturats dins la pròpia memòria indulgent que ens permet ser lliures o esclaus dels pensaments, dels sentiments, de les emocions. Vençuts per la ignorància ens deixem portar dolçament pel balanceig, resignats o incrèduls, sols i aïllats enmig del no res...

RES MÉS

 Sempre busque el silenci en la groguenca llum del capvespre,i escolte el soroll dels pensaments que venen i van com els cotxes que pasen a prop de la finestra.

Res és nou en les paraules que escric i que es balancegen com en un columpi de ferro vell.

Bateguen dolços els estels i jo em quede dormida contant enrere sabent que sempre estàs ahí mentre el silenci s'ompli d'ocells quan et mire.

Escolte ploure i el silenci sona com una cançó de bressol si les teves mans m'acaronen.

Un día més i avuí és ahir,demà i sempre...

MINA MAZZINI

PLUJA

Em desperta el so lleuger i reiterat de les gotes de pluja damunt les teules del terrat, lluentes i envellides, que miren cap amunt alimentant-se d´una frescor que desitjaven des de féia molt de temps. El cel pareix un sol gran, tènue i grogenc, preservant a les butxaques l´aigua dolça que ha estat acumulant per a nosaltres durant molts dies. Allí s´han refugiat també tots els desitjos i els laments, les llàgrimes de desesperació, les amargues, les llàgrimes silencioses, les agraides, les resignades. Totes juntes, anònimes i barrejades, es vessen ara suaus damunt els terrats que, tranquilament, dormen arrecerant les vides de milions d´éssers ignorants que vivim refugiant-nos ,inexplicablement, de les nostres pròpies vides. Ploure és sempre algo misteriós que s´acull de mil formes diferents.De vegades ens alegra, d´altres ens interrompix les accions quotidianed.En ocasions transtorna els nostres plans, en altres és la recompensa de les súpliques dels qui la necessiten. Però sempre parlem de la pluja amb tendresa si l´escoltem en silenci, arrupits dins els llençols, mentre ella cau lentament al damunt dels carrers, acarona les finestres de les cambres adormides, mulla la roba estesa que oblidem recollir de les cordes, enlluerna els cotxes, els espais de foscor. I ens reconforta més a l´amagatall on esperem, perquè pareix voler fer-nos bressol als nostres somnis. A mi la pluja sempre em recorda l´infància, quan em sorprenia jugant a les dunes que hi havia darrere de la casa de la platja, i m´obligava a tornar corrent mentre em mullava els cabells, la roba, les il.lusions. Eixa casa, on passàvem els estius, va ser sinònim de llibertat infinita, d´aventures inenarrables, d´olors que, si tanque els ulls, venen perfectament a la memòria. Ma mare cuinaba peix a les nits mentre, baix el canyís que cobria el pati, voletejaven infinitat d´insectes diminuts com puntets, que féien remolí al voltat de la llum; i les flors grogues, i blanques dels dondiegos s´obrien o es tancaven acompanyades pel sol o la lluna. De vegades, si la pluja era forta, anavem a buscar caragols entre les canyes i l´herba dels camps propers; hores després,enganyats en aigua templada i sal,acabaven al perol de ferro negre envoltats d´un sofregit de tomaca, ceba, pernil i un polcet d´alfàbega mentre els més menuts esperàvem, entusiasmats, a que l´olor ens omplira la boca, l´estòmag i fins i tot l´ànima. Després de dinar em gitava disposada a llegir,ja llavors m´agradava molt, però la veritat és que els dies de pluja llegia poc, a les dos o tres línies tancava el llibre perquè qualsevol soroll o moviment em distréia. Mirava les gotes que quedaven engantxades a la reixa,o les fulles de les plantes que es movien, o esperava el tró contant els segons després d´haver vist el llamp.Aquells dies són el més paregut que he conegut a la felicitat. La pluja també és nostàlgia, una nostàlgia d´històries, de camins, de cafés compartits amb amics estimats.Costa fer-se a la idea de que el passat llunyà d´un mateix pot ser ara un present que viuen altres. Però la pluja,com la vida, no és d´un temps ni d´un lloc, i sempre ens queda el dubte de si continuarà o pararà de sobte, si anirà a més o es calmarà poc a poc. Res es pot donar per suposat, ni tan sols el proper minut de la nostra existència, o d´aquesta aigua que m´ajuda a dormir, que s´escolta dolça des d´ací, que porta records i pensaments, paraules mai escrites que no s´escriuran, que em recorda la meva impaciència per despullar-me d´alguns fantasmes, d´algunes emocions o descobriments. La pluja, com la vida, ens cala fins les entranyes.

PERDÓ

Ja hem discutit, ja ens hem dit el que pensàvem, ja hem estat una setmana sense parlar-nos, i ja hem fet les paus, amiga...Doncs ja està. Continue estimant-te.

T'ESPERE

 T'espere en les voreres dels punts suspensius, 

en l'abisme d´una oració, en l´espai i el buit dels silencis on ens lliguem uns als altres i despengem l´ànima en equilibri sota el gest indomable d´una sil.laba desconcertada.

T'espere sota els nussos de vidre de les ones,entre les lletres dels mots no dits un capv estre de tardor,a la llum de la lluna d'hivern on capgira el desordre del teu nom.

 Les paraules duren el que es mantenen en l'aire. No tenen més importància. Les bones s'esfumen, perden el valor i el sabor de qui les va dir. Les paraules males aguanten més; tenen cert pes que també acaba marxant.

El pes de la paraula és sutil, fràgil i efímer. Un t'estime, un adéu o un necesite veure't ,què duren?Quina és la data de caducitat de una paraula bonica fins a l'altra ? 

El pes de la paraula te un valor dèbil. Paraula dita, paraula gastada, volada i evaporada. 

El pes de la paraula està en la repetició, en la constància. En un t'estime amb eco, en un t'enyore, en un ens veiem , en un t'espere avuí, t'espere demà. 

El pes de la paraula, de cada paraula és així.  

La paraula no te memòria, com el dolor. La recordes, pero ja no te aquell valor,el valor de l'inici.

Repetim-les. Insistim en elles.

BANDA SONORA

 Avuí,de casualitat,he hagut d'agafar un taxi i en compte de trobar-me la soniqueta de la Cope,ha començat a sonar aquesta cançò.He mirat el conductor(tindria més o menys la meua edat),s'ha girat i ha fet un somriure."Hay canciones que nunca se olvidan,verdad?"..De sobte han tornat els 20 anys,la terrassa del Xulla,imatges ,la insolència d'aquells/es que ens creiem inmortals,els amics eterns..

Ja en casa he pensat:"gràcies que la nostra banda sonora va ser aquella música i no els Maluma,Tangana i el reggeton"

BARCELONA, ANYS 40

Quan vaig veure aquesta imatge per primera vegada, remenant al calaix on ella guardava totes les fotos, i que jo,de tant en tant m'agradava mirar,vaig pensar que era una actriu d´alguna pel.licula clàssica en blanc i negre.La manera encisadora de mirar a la càmera, eixe somriure golós de qui espera l'arribada d'un enamorat.

Em recordava a actrius com Ava Gardner, Anita Ekberg, Ingrid Bergman... També podia ser una partisana d´algun grup civil organitzat de la resistència clandestina,fent-se pasar per una folclòrica i així atravesar un pas de frontera. O una cantant de copla en un descans d'una actuació a una taberna d'aquelles de fum i llum groguenca.

Em quedava embelesada mirant sempre esta foto i, sempre també, acabava preguntant-li a la meua àvia:" On et vas fer esta foto, iaia?"  Perque sí, era la meua àvia Maria quan tenia 19 anys i ja havia tingut a ma mare. " Un dia ,caminant per Barcelona, vam veure, la tia Isabel i jo, una casa de fotografia i entràrem a provar-nos sombreros i disfresses i ens vam fer unes fotos"

No era cap actriu de cine ni cap miliciana,ni cap folclòrica però ,per a mi, era la dona més guapa del món.

UN MÓN DE PORTES

Avui voldria parlar de portes.Hi ha moltes expressions i frases fetes que en parlen d´això:” tenir les portes obertes” “posar portes al camp” “tancar portes i obrir finestres”... Les portes són un objecte qüotidià que sempre m´ha fascinat.Hi ha de moltes formes, colors i materials. Hi ha portes pesades i portes que s´obrin soles, portes que cal empentar i portes que sempre s´obrin amb clau,portes de senzill mecanisme i d´altres d´una sofisticació espantosa,però totes tenen el misteri comú d´amagar-nos què tenen al darrere. Les portes són obstacles que posem els humans per no deixar entrar fàcilment res al lloc que guarda la mateixa porta.
A casa en tenim per preservar les habitacions de les corrents de l´aire, de les mirades dels intrusos, per deixar clar on comença i on acaba una estada i un altra.De vegades les posem per costums estètiques i altres vegades per pur pragmatisme. Al carrer hi ha portes per entrar i sortir de cada lloc. Portes a les botigues, als edificis oficials, als bancs, a les cases dels demés, a l´entrada dels parcs etc. Unes s´obrin fàcilment sols amb una petita empenta, altres amb clau, altres amb mecanismes electrònics; algunes tenen un/a porter/a que les obri en veure qui truca.
Cada porta preserva darrere un secret pel qui la travessa. De vegades ens descobrix un món gelat i asèptic encara que estiga ple de gent.De vedages ens obri un univers desconegut i fascinant inimaginable abans d´entrar-hi. Últimament vaig estar a una ciutat colonial preciosa, i un dels seus majors encants era que estava plena de portes, i cadascuna em va mostrar un misteri fabulós. Vaig descobrir fantàstics jardins amagats darrere de portes petites, increibles manifestacions arquitectòniques, remansos de quietud, gent amb les seves portes també obertes.
 A la vida estem sempre obrint i tancant portes, física i metafòricament.Unes costen més d´obrir que de tancar i altres costen molt de tancar, encara que s´hagin obert fàcilment.La força i la capacitat de decissió que tenim nosaltres en eixe moment és el que ens ajuda a triar l´opció. I, de la mateixa manera que hi ha portes que es veuen, també hi ha les que tenim a dintre nostre…Ahí hi ha un laberint com els dels contes!
Hi ha qui les deixa quasi sempre obertes o ens llança la clau per la finestra perquè entrem sense tornar a trucar. Hi ha qui les obri amb desconfianÇa i les tanca de seguida, no fos cas que descobrim allò que no vol que es conega . Hi ha també qui obri les portes de vegades sí i de vegades no, en funció del seu interés personal, social, emocional, místic, ètic, funcional, i ens deixa passar un ratet, o quedar-nos una estona llarga.Hi ha qui sempre les tanca amb clau, i qui mai n´ha tingut.Com a la vida, hi ha de tot.
Reconec que, a mi, que em fascinen les portes, també en tinc de moltes, i que de vegades les tanque o les obric,les deixe a mig tancar per si algú se li oblida alguna cosa i ha de tornar .De vegades les tanque amb pany i clau.Òbric unes sí i d´altres no,per pur egoisme emocional, o per pur instint de supervivència.
Altra cosa que també és fascinant és mirar per l´ull d´una porta tancada.Qui no ho ha fet?De menuts pense que tothom hem mirat pel pany d´una habitació a la qual teniem prohibit l´accés. I de grans, moltes vegades,asomem un poc l´ull al pany abans d´entrar perquè tenim por, perquè no sabem si hi haurà algu darrere que ens rebrà bé, perquè no estem massa convençuts de si volem o no passar. Tots hem travessat portes per entrar i per sortir,hem tancat portes i n´hem obert d´altres noves, ens han obert algunes suaument amb els braços i l´ànima desitjant que entrarem i d´altres ens les han tancat a la cara amb un soroll estrepitós que ha fet mal més a dintre del cor.
 Les portes, com he dit abans, amaguen sempre un enigma per descobrir.Som nosaltres qui hem de decidir si volem travessar-ne d´estranyes, obrir o tancar les nostres i si el preu a pagar per qualsevol decissió que prenem s´ho val. Sóm un món de portes. Jo, per si de cas encerte o m´equivoque en l´opció i entre per una que no havia d´haver entrat, porte sempre la clau de les meves al damunt per poder tornar a casa.

SABIDURIA POPULAR

 

Quan érem menuts a casa de ma uela hi havia dos gats com aquest.Es posàven a la reixa o al ventanal i,la veritat,és que feien goig.Ma uela,amb el seu pragmatisme,ideal per a posar noms i sense calfar-se molt el cap,els va posar "Zipi i Zape".🤦‍♀️

I ma uelo,que era de poc romanç, als dos els cridava igual: "Sape",així,sense distinció.

Ara  resulta que avuí he llegit un article que diu que existix una paraula de la sabiduria i tradició popular que als gats els resulta  fàcil d'entendre,tant per a cridar-los com per a espantar-los.

I quina diríeu que  és? : Sape!!.

Ale,vinga,ara ja no sé si era poc de romanç lo de ma uelo, sabiduria popular, o les dues coses.🥰

UNA, DUES O TRES?

Per un moment l´havia confós amb mi mateixa.Però no era jo,era un altra, i ben diferent.La prova d´allò era que si jo tancava l´ull dret ella tancava l´esquerrà;si jo alçava el braç esquerre ella em sal.ludava amb el dret. Vaig intentar un diàleg però va resultar inútil. No era una qüestió de ser una primera i segona persones com jo havia pensat al principi. Es tractava d´una tercera persona estranya, i no m´entenia.Aleshores es posà molt seria. Hauria escoltat els meus pensaments?Poc a poc totes les diferències que m´havien semblat tan evidents anaven resultant-me desconegudes.
Ningú m´havia obligat però allí estava jo, repetint cadascun dels seus moviments, com si ella no tinguera voluntad pròpia. Si ella treia la llengua, jo l´imitava;si arquejava les celles jo feia el mateix: si alçava els muscles jo repetia el gest amb igual indiferència. Així hem estat una bona estona fins que s´ha cansat i ha marxat del bany. Aleshores jo he fet el mateix.

ELLA I JO

 I si poguérem tancar els ulls i tornar,per un instant,a moments com aquest?

EL MILLOR REGAL

 El millor del regal de Quim no és sols el dibuix , és l'explicació tan bonica : "Tia,les ratlles que veus són els fils invisibles que unixen a les persones que ens estimem,que encara que no ens veiem tant ens unixen sempre "

NINA SIMONE

 

Anàrem a veure a Nina Simone a la plaça de bous de València una nit d´estiu. Des de la part més alta de la plaça( en aquells anys no teniem diners per a més) escoltàvem la veu poderosa i, de vegades trencada per

 l´alcohol, d´aquella dona asseguda al piano. De la seua biografia en sabiem poc; era el misteri i el magnetisme de la seua veu la que ens empenyava a escoltar-la . Anys després, llegint la seua biografia em vaig asabentar de la vida difícil i pertorbadora que tingué.Pocs sabran que patia trastorn maniac-depressiu i bipolar, d´ahí el seu caràcter volcànic i indomable, fins arribar al punt de disparar a dos fans al jardí de sa casa.Va ser una dona maltractada personal i profesionalment. Des de menuda hagué de patir el racisme a la seua pròpia família i ,quan ja tenia una carrera musical destacada, es va convertir en defensora dels drets humans i de la lluita contra la discriminació racial. El seu món va ser una constant lluita contra el món professional, personal però, sobretot, contra ella mateixa.

Per a nosaltres Nina Simone sempre serà Barraca, aquells Sant Roc a la caseta de Pasqual, les nits de converses interminables a la porta de la tasca  o la música que posàvem a l´inici  dels partits de basket al pàrquing de Bunquer.Serà després les nits de fum i billar al Jimmy Glass, el cremaet a la barra del

 De pas, l´insolència rebel entrant als primers garitos del Carme, les sobretaules dels dinars entre partides de truc o la reivindicació feminista a totes les manis del 8 de març.

Per a mí referent personal de la lluita feminista i dels drets civils. No em canse mai d´escoltar-la  perquè sempre em porta records i m´ acarona l´ànima. Gràcies per tot Senyora Simone.

HELENA (I)

Misteriosament tots els objectes que mirava al meu voltant en l´habitació on em trobava conservaven la mateixa plenitud i intensitat dels primers encontres amb Helena. Estaven intactes els llibres a les prestatgeries,damunt la cadira de braços corcats, en el racó al costat de la finestra.Les cortines, mig obertes,deixant poc espai perquè la llum del carrer entrara, estaven en la mateixa inmobilitat des de que algú havia decidit, temps enrere, que així estigueren. Sobre l´armari descansaven caixes col.locades en un ordre quasi perfecte, fins i tot delicat, que convidaven a descobrir un contingut que s´intuia i que amagava envoltat de fulles de diari vell, com si la natura estiguera detinguda en un temps i un espai que no tenien ja res a veure amb allò que els meus ulls observaven amb melangiosa malenconia.

La taula estava plena de quaderns, de fulles groguenques barrejades formant menudes muntanyes reorganitzades moltes vegades, com es podia endevinar per les anotacions i fletxes dibuixades a llapis que, difuminadament, s´apreciaven encara als marges del paper. Fins els últims dies de la seva vida Helena havia estat escrivint, segurament en un últim intent per sobreviure, a la seva manera,com havia fet sempre.
Feia deu anys que sabia d´ella,majoritàriament, per la seva filla Júlia, de qui he de dir que tingué l´amabilitat i la gratitut de fer-me arribar tots els seus missatges, malgrat de vegades en què la dificultat de la comunicació retardara l´encontre o la paraula escrita.
Però la complicitat del missatge intrínsec es mantingué sempre viva, removent les entranyes amb les emocions callades, acompanyada per una saviesa pausada, com poregosa de mostrar-se fins i tot entre els qui la coneixiem bé i sabiem dels avatars de la seva vida.
La primera vegada que vaig escoltar a aquella dona menuda, de rostre fràfil i mirada fugissera,vaig tenir la impressió de que la seva veu s´assemblava a eixa pluja silenciosa que algunes vesprades d´hivern rellisca suaument pel nostre cabell calant amb una humitat inapreciablement tranquil.la.
Parlava com repenjant-se en els punts,llanguint entre els parèntesi d´un contingut que quasi perdia importància davant la màgia de la seva veu…
Dia a dia anava a escoltar-la com en un ritual al què el meu subconscient em demanava assistir amb manifesta fidelitat. I així, lentament,vaig anar coneixent a la increible dona que s´amagava sota aquell parlar pausat que tantes vegades, durant tots aquestos anys, ha aconsseguit suavitzar el dolor de les meves ferides i calmar els meus incontrolats estats d´ànim.
Cada matí, al vestíbul de l´antiga universitat, la veia passar amb un abric marró, sola, sostenint amb una mà el diari matiner que hores després esmicolaria per fer-nos arribar la vida a tastets, mitjançant les notícies i reflexions que l´actualitat de llavors imposava al món; un món que bategava i que ella ens descobria amb una inefable sensatesa, desgranant cada detall,cada motiu, i provocant en nosaltres l´ànsia de seguir aprenent de la seva mà...

HELENA (II)

El nostre no va ser un encontre casual, ni molt menys, però sí una coincidència que he d´agrair eternament.Una conversa senzilla a la biblioteca sobre la difícil recerca d´informació i la documentació sobre alguns afers històrics derivà, dies després,en una extensa i conmovedora dissertació sobre la vida a la qual vaig assistir junt a altres companys amb gust i admiració.

Helena era una dona a qui la vida no va saber tractar com, sens dubte, es mereixia. Filla d´un militant comunista va veure passar l´adolescència en un Madrid de conteses bèliques, fam i dessarrelament que, com a tants altres, va deixar òrfana d´inocència i plena de ressentiment. Molt jove aprengué que la vida és com un mocador d´alegries i pèrdues on es mullen els laments i, rarament,hi ha res que sobreviu més enllà de les coses efímeres.
I justament ahí, en la fragilitat de lo efímer és on instal.là l´actitut davant els aconteiximents que al llarg de la vida van anar apareguent al seu camí.
Quan jo la vaig conèixer la seva filla Julia devia tenir aproximadament la meua edat. Vivien soles en aquesta casa que visite ara després de tants anys d´absència, i que, com he dit abans, encara manté intacta en tots i cadascun dels racons, la seva presència inalterable.Les primeres vegades que vaig entrar, encara en qualitat d´alumna inquieta i un poc contestatària, em vaig sorprendre de què no existira cap referència al pare de Júlia. No hi havia fotografies, ni objectes quotidians que delataren una presència paterna; tampoc elles dues no parlàven mai del tema a les seves converses. Temps després vaig saber que ell havia desaparegut de les seves vides sense cap explicació, sense avís ni excuses posteriors.Com deia Helena “simplement se´n va anar”.
Potser per això ella parlava de l´amor com una estació transitòria que va i ve com les ones de la mar, que t´ompli i t´absorbeix, o t´abandona amb despreci, o t´acompanya silenciosament tota la vida.
Helena estimava la vida en tota l´extensió de la paraula, i la disfrutava assaborint-la, estirant el temps per fer permanents els segons, transmetent eixa inquietut amb tranquilitat i parsimònia, com si tinguera por de trencar l´encant del moment o desaprofitar el plaer de la felicitat instantània.
Va acompanyar la meva vida com a consellera i confident en amors i desencants, i ningú com ella va saber passejar lliurement dins els meus amagatalls i secrets, i mostrar-me la claredat d´unes idees que de vegades enfosquien la realitat de les meves accions.
S´havia instal.lat a la meva vida amb paciència, sense estridències ni discursos convencionals; o millor dit crec que vaig ser jo qui la vaig buscar,atreta per una personalitat fascinant i la necessitat permanent de trobar un espill on reflectir els meus dubtes o projectar les meves il.lusions...

HELENA (III)

Vaig canviar de residència algunes vegades i ella sempre aconsseguia estar-hi, disposta a escoltar els meus innumerables intents per estabilitzar-me laboral i emocionalment. Les dues coses es van resoldre relativament aviat, això sí amb resultats diferents, encara que supose que les meves aspiracions tampoc van ser en tots dos casos igual.

La paraula assossegada i tranquilitzadora de qui considerem algú important sempre s´enyora en instants concrets. Hi ha moments en els quals sols necessitem l´abraçada, la carícia, la mirada de suport. De vegades la paraula escrita substitueix la inmediatesa del contacte quotidià i resta afabilitat al contingut de les converses.Amb Helena, al contrari del que em passa amb la majoria de gent, eixa afabilitat augmentava.
La mestria amb la qual motlurava el discurs escrit feia permanèixer intacta la complicitat i que es poguera obrir l´ànima a sensacions que sols es podien percebre enmig de les línies i els paràgrafs.
Durant molts anys la nostra existència va ser una constant fuïdessa de cartes i missatges que, sovint per correu ordinari, i després mitjançant Júlia,el treball de la qual la vida s´havia encarregat de fer coincidir a prop del meu, ens feien saber que, malgrat el pas dels anys, no havia canviat res entre nosaltres.
L´última vegada que ens vam veure va ser al naiximent de la meva filla. Encara que els metges desaconsellaven el viatge pel seu delicat estat de salut, ella va voler estar allà amb mi, com tantes vegades, per parlar-me de la vida, de l´amor.
Recorde perfecta i nítidament cadascuna de les seves paraules, amb eixa veu fràgil que, amb el temps havia anat debilitant-se fins convertir-se en un delicat fil que ella teixia encara amb decisió.
Si tanque els ulls puc veure el seu rostre amb claredat, asseguda en aquest silló que tantes vegades utilitzava per repenjar-se, amb els ulls també tancats, com si fos absent; les mans inquietes jugant amb algun objecte diminut, dissimulant una timidessa que sovint sorprenia.
Se´n ha anat en silenci, amb la tranquilitat que la va acompanyar sempre, sense estridències ni reclams. A la meva mà guarde el sobre tancat que m´ha donat Júlia, portadora fidel del seu últim missatge, però no tinc forces per obrir-lo. Les llàgrimes ofeguen la meva ànima amb la força desmesurada del dolor més intens i,en canvi, no puc plorar. Ncessitaria vessar totes les llàgrimes del món, desfogar tota la ràbia.
Helena ha volgut acomiadar-se de mi amb la generositat d´oferir-me les seves últimes paraules, però em resistisc a llegir-les perquè sé que després ja mai podré tornar a fer-ho i serà la prova més evidente de què ha marxat per sempre.
No he estat capaç d´anar al tanatori. ni d´assistir al dolor compartit de tots els qui l´apreciaren o l´estimaren. He volgut vindre ací a esperar-la, com vaig fer tantes vegades, perquè estic segura de què vindrà a buscar-me.
El seu millor regal va ser, sens dubte, la seua presència a la meva vida.I així li ho vaig dir quan va nàixer la meva filla, qui, com ella, també es diu Helena.
Hi ha vides que mereixen viure´s encara que sols siga per el plaer d´haver-les compartit amb algú, per les emprentes que algunes persones ens deixen a l´ànima.
Hi ha persones que viuen sempre en nosaltres mentre les continuem sentint, mentre le continuem estimant.