Recorde haver-ho llegit, tal vegada, en alguna novel·la, que enmig d'un gran temporal, el navegant pensa que el mar crespat forma un tot absolut, l'ànim esglaiat per la grandesa de l'adversitat lliurarà molt ràpid les seves forces a l'abisme.
En canvi, si oblida que el mar és un monstre insondable i concentra el seu pensament en l'ona que s'apropa i dedica tot l'esforç a esquivar la seva urpada i realitza sobre ell una victòria singular, arribarà el moment en què el mar es calmarà ,i el vaixell tornarà a navegar tranquil.
Com les ones de la mar, els dies i les hores remouen el nostre esperit portant dins un dolor o un plaer determinat que sempre acaba per passar de llarg.
Quan érem menuts i jugavem nuets a la platja no teníem consciència de la mar sinó de l'onatge que envaïa la sorra i contra ell s'establia el desafiament. Cada ona era un combat.
Hi havia ones que mullaven els nostres peus i altres ,més altes, que feien surar el nostre cos.Algunes arribaven a inundar-nos per complet.
Però, de sobte, a mitja distància del nostre dèbil horitzó marí apareixia una ona molt gran, adornada amb una furiosa cresta d'escuma, que era rebuda amb crits summament excitats.
Els xiquets i xiquetes ens preparàvem per afrontar-la: els més audaços preferien travessar-la clavant-se en ella de cap, uns altres aconseguien pujar-la ,i els qui veien en ella un perill insalvable quedaven abatuts i atropellats.Amb quant plaer dormia aquelles nits amb els llavis salats i el cos cansat, torrada pel sol però no vençuda.La pràctica d'aquells banys innocents a la vora de la mar és la millor filosofia per sobreviure a les adversitats.
L'infinit no existeix, l'abisme només és un concepte. Les xicotetes tragèdies de cada dia es componen d'ones que baten el costat del nostre vaixell. L'única saviesa consisteix a dividir la vida en dies i hores per extreure de cadascuna d'elles una victòria concreta sobre el dolor i una culminació del goig que et regale.
Una sola ona és la que et fa naufragar... D'aquesta cal salvar-se.
