L´ALTRA PART DEL MIRALL

Passes amb mi a

 l´altra part ?

ALMUDENA

 "El cor gelat",així m'he quedat al conéixer que ha faltat Almudena Grandes.Des de Las edades de Lulú a la seua última obra tot ha sigut admirable,en la literatura i en la vida.Gràcies per tot,Almudena.Ja tire a faltar tot allò que no escriurà.

UNA, DUES O TRES?

Per un moment l´havia confós amb mi mateixa.Però no era jo,era un altra, i ben diferent.La prova d´allò era que si jo tancava l´ull dret ella tancava l´esquerrà;si jo alçava el braç esquerre ella em sal.ludava amb el dret. Vaig intentar un diàleg però va resultar inútil. No era una qüestió de ser una primera i segona persones com jo havia pensat al principi. Es tractava d´una tercera persona estranya, i no m´entenia.Aleshores es posà molt seria. Hauria escoltat els meus pensaments?Poc a poc totes les diferències que m´havien semblat tan evidents anaven resultant-me desconegudes.
Ningú m´havia obligat però allí estava jo, repetint cadascun dels seus moviments, com si ella no tinguera voluntad pròpia. Si ella treia la llengua, jo l´imitava;si arquejava les celles jo feia el mateix: si alçava els muscles jo repetia el gest amb igual indiferència. Així hem estat una bona estona fins que s´ha cansat i ha marxat del bany. Aleshores jo he fet el mateix.

ENYORANÇA

 Com Pilar no pot anar sovint a "la terreta" se l'ha portat a casa.L'enyorança és el que té..

SEMPRE ET TIRARÉ A FALTAR

 

NINGUNEIG

El ninguneig és la forma més miserable dels desprecis

PILAR

Sempre hi ha coses que mai es diuen prou, que no caben en cap llista perquè viuen surant en l'aire en un equilibri impossible que no coneix ningú més que tu i jo. Sovint respire i gaudisc del plaer de sentir-me a casa abrigada en el teu silenci. Perquè no hi ha normes escrites des del mateix instant en què ens trobem, si caminem sobre rails paral·lels, o ens creuem en el punt divergent de dos vols sense motor a punt d'aterrar d'emergència.

Sense fer soroll ha anat creixent dins meu una vida que ja no ho és sense tu. I busque raons per als contes de llum que inventem, i pels relats de foscor que m´angoixen a este sostre de vidre on t´espere a cada segon. El temps camina com un rellotge, comptant enrere i avant, sempre desitjant que no compte.

Avuí vull oferir-te permanències, com cargols de mar que ens són refugi quan ens envolta la boira.

Si et sembla bé, em quedaré fins que s'apaguen totes les flames, fins que es refreden les cendres.I després ,si vols, un ratet més encara. Un gra de la teva sorra abriga més desitjos i vides que tots els estels fugaços junts.

PLUJA

Em desperta el so lleuger i reiterat de les gotes de pluja damunt les teules del terrat, lluentes i envellides, que miren cap amunt alimentant-se d´una frescor que desitjaven des de féia molt de temps. El cel pareix un sol gran, tènue i grogenc, preservant a les butxaques l´aigua dolça que ha estat acumulant per a nosaltres durant molts dies. Allí s´han refugiat també tots els desitjos i els laments, les llàgrimes de desesperació, les amargues, les llàgrimes silencioses, les agraides, les resignades. Totes juntes, anònimes i barrejades, es vessen ara suaus damunt els terrats que, tranquilament, dormen arrecerant les vides de milions d´éssers ignorants que vivim refugiant-nos ,inexplicablement, de les nostres pròpies vides. Ploure és sempre algo misteriós que s´acull de mil formes diferents.De vegades ens alegra, d´altres ens interrompix les accions quotidianed.En ocasions transtorna els nostres plans, en altres és la recompensa de les súpliques dels qui la necessiten. Però sempre parlem de la pluja amb tendresa si l´escoltem en silenci, arrupits dins els llençols, mentre ella cau lentament al damunt dels carrers, acarona les finestres de les cambres adormides, mulla la roba estesa que oblidem recollir de les cordes, enlluerna els cotxes, els espais de foscor. I ens reconforta més a l´amagatall on esperem, perquè pareix voler fer-nos bressol als nostres somnis. A mi la pluja sempre em recorda l´infància, quan em sorprenia jugant a les dunes que hi havia darrere de la casa de la platja, i m´obligava a tornar corrent mentre em mullava els cabells, la roba, les il.lusions. Eixa casa, on passàvem els estius, va ser sinònim de llibertat infinita, d´aventures inenarrables, d´olors que, si tanque els ulls, venen perfectament a la memòria. Ma mare cuinaba peix a les nits mentre, baix el canyís que cobria el pati, voletejaven infinitat d´insectes diminuts com puntets, que féien remolí al voltat de la llum; i les flors grogues, i blanques dels dondiegos s´obrien o es tancaven acompanyades pel sol o la lluna. De vegades, si la pluja era forta, anavem a buscar caragols entre les canyes i l´herba dels camps propers; hores després,enganyats en aigua templada i sal,acabaven al perol de ferro negre envoltats d´un sofregit de tomaca, ceba, pernil i un polcet d´alfàbega mentre els més menuts esperàvem, entusiasmats, a que l´olor ens omplira la boca, l´estòmag i fins i tot l´ànima. Després de dinar em gitava disposada a llegir,ja llavors m´agradava molt, però la veritat és que els dies de pluja llegia poc, a les dos o tres línies tancava el llibre perquè qualsevol soroll o moviment em distréia. Mirava les gotes que quedaven engantxades a la reixa,o les fulles de les plantes que es movien, o esperava el tró contant els segons després d´haver vist el llamp.Aquells dies són el més paregut que he conegut a la felicitat. La pluja també és nostàlgia, una nostàlgia d´històries, de camins, de cafés compartits amb amics estimats.Costa fer-se a la idea de que el passat llunyà d´un mateix pot ser ara un present que viuen altres. Però la pluja,com la vida, no és d´un temps ni d´un lloc, i sempre ens queda el dubte de si continuarà o pararà de sobte, si anirà a més o es calmarà poc a poc. Res es pot donar per suposat, ni tan sols el proper minut de la nostra existència, o d´aquesta aigua que m´ajuda a dormir, que s´escolta dolça des d´ací, que porta records i pensaments, paraules mai escrites que no s´escriuran, que em recorda la meva impaciència per despullar-me d´alguns fantasmes, d´algunes emocions o descobriments. La pluja, com la vida, ens cala fins les entranyes.

FELIÇ 4T ANIVERSARI

Fa quatre anys l,aniversari de Pilar va estar emboirat per un núvol negre que ha marcat,des de llavors, les nostres vides d,una u altra forma.De la malaltia vam aprendre a valorar les coses petites,a estimar-nos més i millor,a pensar que no val la pena enfadar-se per quasi res perquè tot és relatiu i transitori, i es pot arreglar.Vam aprendre que la gent que estimem és el més important;aprenguerem a dir no quan algo no ens va bé o no ens abellix,sense més excuses diplomàtiques.

Aprenguerem a valorar el temps ,els detalls,la llum,el silenci.Aprenguerm a valorar el present i la vida.

Estos dies Pilar ha fet anys,51 al dni i 4 en el nostre aniversari més profund i sentit.Cumplir anys després d'un càncer és viure la vida d'altra manera..I jo vull passar tots els segons,minuts,dies i nits d'este present amb ella.

EL MILLOR REGAL

 El millor del regal de Quim no és sols el dibuix , és l'explicació tan bonica : "Tia,les ratlles que veus són els fils invisibles que unixen a les persones que ens estimem,que encara que no ens veiem tant ens unixen sempre "

PENSAMENT DE SAL

Som viatgers i nàufrags
que tornen sempre a la mateixa vorera,
farcits d´estels i de pluja
i de caragoles que conten històries de somnis
somiats a fosques.
I malgrat el mareig que ens porta lluny
sempre hi ha un punt màgic
on s´aturen els instints i les veritats,
on tots els colors de la mar són un
i on vull tornar-hi quan em perd.

EL PLOR DE LA MEDITADORA

Hi ha imatges que ho diuen tot

MAGNETISME

 

DESMEMORIADES

 Problema en el pati:

S'acosta,enfadada, una xiqueta de primer.

-M'ha dit Daniella que tinc memòria de peix. Millor dit ,que tinc memòria de Nemo!

-No és veritat! - diu Daniella- Li he dit que té memòria de Dori!!

- És el mateix,no? - dic jo convençuda

- Nooooo,no és el mateix!- contesta la primera xiqueta

-Tens raó,on va a parar??? -conteste jo derrotada per no apreciar la diferència.

Ah! El problema venia per unes rosquilletes...

(...Hi ha coses de la ment dels xiquets que se,ns escapen sempre )

NINA SIMONE

 

Anàrem a veure a Nina Simone a la plaça de bous de València una nit d´estiu. Des de la part més alta de la plaça( en aquells anys no teniem diners per a més) escoltàvem la veu poderosa i, de vegades trencada per

 l´alcohol, d´aquella dona asseguda al piano. De la seua biografia en sabiem poc; era el misteri i el magnetisme de la seua veu la que ens empenyava a escoltar-la . Anys després, llegint la seua biografia em vaig asabentar de la vida difícil i pertorbadora que tingué.Pocs sabran que patia trastorn maniac-depressiu i bipolar, d´ahí el seu caràcter volcànic i indomable, fins arribar al punt de disparar a dos fans al jardí de sa casa.Va ser una dona maltractada personal i profesionalment. Des de menuda hagué de patir el racisme a la seua pròpia família i ,quan ja tenia una carrera musical destacada, es va convertir en defensora dels drets humans i de la lluita contra la discriminació racial. El seu món va ser una constant lluita contra el món professional, personal però, sobretot, contra ella mateixa.

Per a nosaltres Nina Simone sempre serà Barraca, aquells Sant Roc a la caseta de Pasqual, les nits de converses interminables a la porta de la tasca  o la música que posàvem a l´inici  dels partits de basket al pàrquing de Bunquer.Serà després les nits de fum i billar al Jimmy Glass, el cremaet a la barra del

 De pas, l´insolència rebel entrant als primers garitos del Carme, les sobretaules dels dinars entre partides de truc o la reivindicació feminista a totes les manis del 8 de març.

Per a mí referent personal de la lluita feminista i dels drets civils. No em canse mai d´escoltar-la  perquè sempre em porta records i m´ acarona l´ànima. Gràcies per tot Senyora Simone.

HELENA (I)

Misteriosament tots els objectes que mirava al meu voltant en l´habitació on em trobava conservaven la mateixa plenitud i intensitat dels primers encontres amb Helena. Estaven intactes els llibres a les prestatgeries,damunt la cadira de braços corcats, en el racó al costat de la finestra.Les cortines, mig obertes,deixant poc espai perquè la llum del carrer entrara, estaven en la mateixa inmobilitat des de que algú havia decidit, temps enrere, que així estigueren. Sobre l´armari descansaven caixes col.locades en un ordre quasi perfecte, fins i tot delicat, que convidaven a descobrir un contingut que s´intuia i que amagava envoltat de fulles de diari vell, com si la natura estiguera detinguda en un temps i un espai que no tenien ja res a veure amb allò que els meus ulls observaven amb melangiosa malenconia.

La taula estava plena de quaderns, de fulles groguenques barrejades formant menudes muntanyes reorganitzades moltes vegades, com es podia endevinar per les anotacions i fletxes dibuixades a llapis que, difuminadament, s´apreciaven encara als marges del paper. Fins els últims dies de la seva vida Helena havia estat escrivint, segurament en un últim intent per sobreviure, a la seva manera,com havia fet sempre.
Feia deu anys que sabia d´ella,majoritàriament, per la seva filla Júlia, de qui he de dir que tingué l´amabilitat i la gratitut de fer-me arribar tots els seus missatges, malgrat de vegades en què la dificultat de la comunicació retardara l´encontre o la paraula escrita.
Però la complicitat del missatge intrínsec es mantingué sempre viva, removent les entranyes amb les emocions callades, acompanyada per una saviesa pausada, com poregosa de mostrar-se fins i tot entre els qui la coneixiem bé i sabiem dels avatars de la seva vida.
La primera vegada que vaig escoltar a aquella dona menuda, de rostre fràfil i mirada fugissera,vaig tenir la impressió de que la seva veu s´assemblava a eixa pluja silenciosa que algunes vesprades d´hivern rellisca suaument pel nostre cabell calant amb una humitat inapreciablement tranquil.la.
Parlava com repenjant-se en els punts,llanguint entre els parèntesi d´un contingut que quasi perdia importància davant la màgia de la seva veu…
Dia a dia anava a escoltar-la com en un ritual al què el meu subconscient em demanava assistir amb manifesta fidelitat. I així, lentament,vaig anar coneixent a la increible dona que s´amagava sota aquell parlar pausat que tantes vegades, durant tots aquestos anys, ha aconsseguit suavitzar el dolor de les meves ferides i calmar els meus incontrolats estats d´ànim.
Cada matí, al vestíbul de l´antiga universitat, la veia passar amb un abric marró, sola, sostenint amb una mà el diari matiner que hores després esmicolaria per fer-nos arribar la vida a tastets, mitjançant les notícies i reflexions que l´actualitat de llavors imposava al món; un món que bategava i que ella ens descobria amb una inefable sensatesa, desgranant cada detall,cada motiu, i provocant en nosaltres l´ànsia de seguir aprenent de la seva mà...

HELENA (II)

El nostre no va ser un encontre casual, ni molt menys, però sí una coincidència que he d´agrair eternament.Una conversa senzilla a la biblioteca sobre la difícil recerca d´informació i la documentació sobre alguns afers històrics derivà, dies després,en una extensa i conmovedora dissertació sobre la vida a la qual vaig assistir junt a altres companys amb gust i admiració.

Helena era una dona a qui la vida no va saber tractar com, sens dubte, es mereixia. Filla d´un militant comunista va veure passar l´adolescència en un Madrid de conteses bèliques, fam i dessarrelament que, com a tants altres, va deixar òrfana d´inocència i plena de ressentiment. Molt jove aprengué que la vida és com un mocador d´alegries i pèrdues on es mullen els laments i, rarament,hi ha res que sobreviu més enllà de les coses efímeres.
I justament ahí, en la fragilitat de lo efímer és on instal.là l´actitut davant els aconteiximents que al llarg de la vida van anar apareguent al seu camí.
Quan jo la vaig conèixer la seva filla Julia devia tenir aproximadament la meua edat. Vivien soles en aquesta casa que visite ara després de tants anys d´absència, i que, com he dit abans, encara manté intacta en tots i cadascun dels racons, la seva presència inalterable.Les primeres vegades que vaig entrar, encara en qualitat d´alumna inquieta i un poc contestatària, em vaig sorprendre de què no existira cap referència al pare de Júlia. No hi havia fotografies, ni objectes quotidians que delataren una presència paterna; tampoc elles dues no parlàven mai del tema a les seves converses. Temps després vaig saber que ell havia desaparegut de les seves vides sense cap explicació, sense avís ni excuses posteriors.Com deia Helena “simplement se´n va anar”.
Potser per això ella parlava de l´amor com una estació transitòria que va i ve com les ones de la mar, que t´ompli i t´absorbeix, o t´abandona amb despreci, o t´acompanya silenciosament tota la vida.
Helena estimava la vida en tota l´extensió de la paraula, i la disfrutava assaborint-la, estirant el temps per fer permanents els segons, transmetent eixa inquietut amb tranquilitat i parsimònia, com si tinguera por de trencar l´encant del moment o desaprofitar el plaer de la felicitat instantània.
Va acompanyar la meva vida com a consellera i confident en amors i desencants, i ningú com ella va saber passejar lliurement dins els meus amagatalls i secrets, i mostrar-me la claredat d´unes idees que de vegades enfosquien la realitat de les meves accions.
S´havia instal.lat a la meva vida amb paciència, sense estridències ni discursos convencionals; o millor dit crec que vaig ser jo qui la vaig buscar,atreta per una personalitat fascinant i la necessitat permanent de trobar un espill on reflectir els meus dubtes o projectar les meves il.lusions...

HELENA (III)

Vaig canviar de residència algunes vegades i ella sempre aconsseguia estar-hi, disposta a escoltar els meus innumerables intents per estabilitzar-me laboral i emocionalment. Les dues coses es van resoldre relativament aviat, això sí amb resultats diferents, encara que supose que les meves aspiracions tampoc van ser en tots dos casos igual.

La paraula assossegada i tranquilitzadora de qui considerem algú important sempre s´enyora en instants concrets. Hi ha moments en els quals sols necessitem l´abraçada, la carícia, la mirada de suport. De vegades la paraula escrita substitueix la inmediatesa del contacte quotidià i resta afabilitat al contingut de les converses.Amb Helena, al contrari del que em passa amb la majoria de gent, eixa afabilitat augmentava.
La mestria amb la qual motlurava el discurs escrit feia permanèixer intacta la complicitat i que es poguera obrir l´ànima a sensacions que sols es podien percebre enmig de les línies i els paràgrafs.
Durant molts anys la nostra existència va ser una constant fuïdessa de cartes i missatges que, sovint per correu ordinari, i després mitjançant Júlia,el treball de la qual la vida s´havia encarregat de fer coincidir a prop del meu, ens feien saber que, malgrat el pas dels anys, no havia canviat res entre nosaltres.
L´última vegada que ens vam veure va ser al naiximent de la meva filla. Encara que els metges desaconsellaven el viatge pel seu delicat estat de salut, ella va voler estar allà amb mi, com tantes vegades, per parlar-me de la vida, de l´amor.
Recorde perfecta i nítidament cadascuna de les seves paraules, amb eixa veu fràgil que, amb el temps havia anat debilitant-se fins convertir-se en un delicat fil que ella teixia encara amb decisió.
Si tanque els ulls puc veure el seu rostre amb claredat, asseguda en aquest silló que tantes vegades utilitzava per repenjar-se, amb els ulls també tancats, com si fos absent; les mans inquietes jugant amb algun objecte diminut, dissimulant una timidessa que sovint sorprenia.
Se´n ha anat en silenci, amb la tranquilitat que la va acompanyar sempre, sense estridències ni reclams. A la meva mà guarde el sobre tancat que m´ha donat Júlia, portadora fidel del seu últim missatge, però no tinc forces per obrir-lo. Les llàgrimes ofeguen la meva ànima amb la força desmesurada del dolor més intens i,en canvi, no puc plorar. Ncessitaria vessar totes les llàgrimes del món, desfogar tota la ràbia.
Helena ha volgut acomiadar-se de mi amb la generositat d´oferir-me les seves últimes paraules, però em resistisc a llegir-les perquè sé que després ja mai podré tornar a fer-ho i serà la prova més evidente de què ha marxat per sempre.
No he estat capaç d´anar al tanatori. ni d´assistir al dolor compartit de tots els qui l´apreciaren o l´estimaren. He volgut vindre ací a esperar-la, com vaig fer tantes vegades, perquè estic segura de què vindrà a buscar-me.
El seu millor regal va ser, sens dubte, la seua presència a la meva vida.I així li ho vaig dir quan va nàixer la meva filla, qui, com ella, també es diu Helena.
Hi ha vides que mereixen viure´s encara que sols siga per el plaer d´haver-les compartit amb algú, per les emprentes que algunes persones ens deixen a l´ànima.
Hi ha persones que viuen sempre en nosaltres mentre les continuem sentint, mentre le continuem estimant.

POR LA CÁNDIDA ADOLESCENCIA

 

COMENÇA EL CURS

 Aquest és el quadern docent que m'he fet enguany pel seguiment de l'alumnat .

No hi ha més!

AL.LUCINACIÓ

Aquest matí quan he obert la finestra ha sortit volant, per damunt de les teules, un pardalet blau al qui he seguit amb la mirada fins que ha desaparegut. Inmediatament després, de forma misteriosa, m´he adonat que l´au seguia volant dins el meu cap; fugia dins meu com si fugira per dins d´un espill. Des d´aquell moment la realitat ha esdevingut en uns fets d´una qualitat al.lucinant.L´aigua de la dutxa era blava i gris, els dibuixos dels taulells del bany repetien la mateixa melodia constantment,com un ressò. Jo mateixa formava part d´eixe ressò. Quan m´he mirat a l´espill d´espirals quadrades he comprés que jo estava dins de mi rentant-me la cara, raspallant-me els dents, els cabells. Tota la resta del dia tenia la sensació de moure´m per l´interior del meu cos perquè, inexplicablement, tot es trobava dins, com un somni repentí. Recordava fragments d´un dels meus llibres favorits on un altra Alícia intentava explicar-se quan estava dins o fora d´algun lloc, entrava i sortia de determinats recipients, creixia i minvaba en qüestió de segons. He llegit aquest llibre tantes vegades que, encara avuí, continue pensant que la diferència entre la realitat de l´exterior i el que tenim dins no està gens clara, i que moltes vegades la vida es viu dins i no fora,o al contrari. He estat tot el dia dins de mi. I dins estaven també els carrers, i els semàfors, i els arbres amb les fulles verdes que de vegades es tornaven blaves. Estaven dins les cases dels demés, i les seves veus, les seves cares; gent que corria refugiant-se d´una pluja que plovia dins meu com un aiguat. Sonava la música dels qui cantaven, els sons dels cotxes que no trobaven els carrers i frenaven de cop, girant-se sobre ells mateixos i seguien després el camí que marcaven les senyals, que també estaven dins el meu cap i em portaven igualment a ma casa... Jo m´observava des de fora i a la vegada estava dins el meu cos buscant un camí que em portara a la sortida. Com una cega dis de mi mateix,vagant per una realitat que es capgira dins l´espill d´Alícia. Eixa Alícia que sóc jo i que també és l´altra.

MONS

No hi ha res que m´atraga més que la gent que crea mons...

LO DE MENOS

Lo de menos son todos los secretos que intuyo ,huelo y toco, y siempre te respeto .
Lo de menos es que jamás me sobres ,que tu amor me enriquezca haciéndome más pobre .
Lo de menos es que tus sentimientos no marquen las ausencias.
Lo de menos es larga soledad,lo que menos importa es mi razón ,lo de menos incluso es tu "jamás"...
mientras mi voz intente atrapar las palabras que digan todo lo demás
Mis manos te besarán la vida allá donde más sola estés,o donde más querida.
Donde quiera que saltes o que gires habrá un segundo mío para que no suspires triste.
 Desde el mar te cuento mi vida...

ENNIO MORRICONE

 Sabia que es moria i va escriure una carta:

"Yo, Ennio Morricone, he muerto. Lo anuncio así a todos los amigos que siempre me fueron cercanos y también a esos un poco lejanos que despido con gran afecto..."

S'acomiadà també de la seva dona:"A ella renuevo el amor extraordinario que nos ha mantenido juntos y que lamento abandonar. A ella es mi más doloroso adiós"

Diuen que era un heterodoxe i que caminava sempre xiulant...

Bon viatge a l'eternitat Senyor Morricone i gràcies per la música de Cinema Paradiso,Los intocables de Elliot Ness,Érase una vez en América,Novecento,La Misión,El bueno,el feo y el malo...i així fins a 500 meravelles més.

I LOVE BOWIE

 

PARLEM ANGLÉS?

Des de que les insígnies s´anomenen pins, els homosexuals gays, els menjars freds lunch, i els repartiments al cinema castings, aquest país no és el mateix:ara som molt més moderns. Abans els xiquets llegíen tebeos en lloc de comics, els estudiants engantxaven posters pensant que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business, i els obrers treien la fiambrera al migdia en lloc del tupper-ware. Jo, a l´escola, vaig fer aerobic moltes vegades, però, quina ingenuitat, creía que feia educació física.
 Ningú és realment modern si no diu cada dia cent paraules en anglés.Les coses,en altre idioma,ens sonen molt millor. Evidentment, no és el mateix dir bacon que cansalada, encara que tinga el mateix greix,ni vestíbul que hall,ni inconvenient que handicap... Des d´eixe punt de vista som moderníssims. Ja no diguem bescuit, sinó plum-cake,ni tenin sentiments,sinó feelings.
 Al cinema o al teatre entrem amb tickets,comprem compacs,mengem sandwiches,anem al pub,practiquem el rappel i el raffting. En lloc de fer acampada fem camping,i amb el fred ja no fem servir mocadors,sinó kleenex. Aquestos canvis de llenguatge han canviat els nostres costums i han millorat molt el nostre aspecte. Les dones ja no usem calces, sinó panties ,i els homes no usen calçotets, sinó slips, i després d´afaitar-se s´hi posen after-shave, que deixa la cara molt més fresca que el tònic, on va a parar!
 Com que som tan moderns ja no anem a córrer perquè córrer és de covards, però fem footing; no estudiem, però fem masters, i mai aconseguim aparcar però sempre trobem un parking. El mercat ara és el marketing; l´auto-servei, el self-service; l´organigrama, el ranking i el representant, el manager. Les persones importants són vips, els auriculars walkman; les parades, stands, els executius, yuppies; les cuidadores baby-sitters, o nannies si el modern és ja un pijo absolut! A l´oficina el cap està sempre en meetings o brain storms, quasi sempre amb la/el public-relations, mentre la/el assistant envia mailings i organitza trainings; després aniran al gimnàs a fer spinning, i potser es troben amb companys que venen de fer-se liftings, són fidels al yoghurt light i el body-fitness.
 L´arcaic aperitiu ha deixat pas als cocktails, on es beu gin-fizz i es menja roast-beef que,encara que semble el mateix, engreixa molt menys que la carn Els periodistes treballen en un magazine, no en un programa. A la tele, quan el/la presentador/a diu prou vegades la paraula O.K. i balla com una baldufa per l´escenari la cosa s´anomena show, ben diferent, com ja sabeu de l´antiquat espectacle.
 Si el show és heavy llavors vol dir que és sucós i si és reality ja pareix el difunt diari El Caso, però en modern. Entre els programes, per suposat, ja no es posen anuncis, sinó spots que, apart de ser millors, et permeten fer zapping. Aquestes coses enriquixen molt. Per a ser moderns del tot, i llevar-nos el complexe tercermundista de dècades enrere, sols ens queda dir aquestes paraules anteriorment citades, amb accent sud-americà( com algú que no vull ni recordar i que ens va afalagar la oïda en tornar a aquest pais després de posar els peus damunt d´una taula amb el Bush...uff, se´m posa la pell de gallina sols pensar-ho)
 Bé, podriem seguir escrivint d´aquest tema i no parariem mai.. Jo, he de confesar, que abans de llegir i escriure açò no sabía si tenía stress o es que estava fins els ovaris!!

CAMINO

Desde la orilla sólo se escuchaba el suave sonido del agua acariciando la arena.Era un mar plateado y tranquilo, triste, adormecido aún en esa hora en que se desperezan las nubes y abren los ojos las gaviotas.Nadie más que yo paseando la  playa larga; nadie más que yo buscando el silencio que no existe nunca en mi cabeza. Unos minutos interminables sin saber hacia dónde  dirigir mis pasos mientras las olas seguían su ritmo pausado y cadencioso.
¿Un café?, no , mejor la espero...Pero, ¿dónde?
No había nadie a mi alrededor, ninguna referencia para decidir el encuentro...Al poco me dí cuenta que ya era miércoles, habían pasado diecieciocho años, y no íba a llegar...Seguí caminando mientras la espuma acariciaba mis tobillos.Seguíamos estando solos, el mar y yo.

TANCAR ELS ULLS

 Tancar els ulls i escoltar, res més.

EREM MILLORS PER CARTA

Pedro Salinas va defensar sempre l´escriptura de cartes. Ell en va escriure moltes, i algunes foren tan íntimes que no es pogueren publicar fins molt després de la seva mort. Aquella defensa de Salinas és el mateix que ara senten/sentim alguns quan les cartes i els bolígrafs es rendeixen davall el poder espectacular del correu electrònic. La batalla, no obstant, crec que està perduda. Altre escriptor ,que ara no recorde ,va dir una vegada a un dels seus llibres que “erem millors per carta”. Potser ténia raó; les cartes reflexen un estat anímic i una intencionalitat que no es pot imitar amb la veu ni amb altre cap objecte vehicular. No es pot trobar als renglons de la misteriosa tinta virtual allò que trobariem a la cal.ligrafia epistolar dels amics, o dels amants,on cada lletra té una història i una contrasenya que es desconeix però s´endevina, que es reconeix però es deixa desxifrar. No es pot trobar el titubeig que saps que tenen les persones que t´escriuen per acomiadar-se o per estimar-te, ni el moment místic d´enfrontar-se a un espai físic i blanc on pareix que ja està escrit el que encara estem pensant. A l´escriptura de cartes hi havia una relació de confidencialitat entre la mà i el paper que dies després es traslladava de lloc amb la mà del rebedor. Estava el ritual d´escriure, de doblegar el full, de segellar el sobre, d´anar a la bústia, d´esperar… I estava el ritual invers d´esperar mirant la bústia casera, el sobresalt de rebre la carta, d´obrir-la, l´olor, reconèixer la lletra, llegir…. Sentir. Els correus electrònics tenen una finalitat, i el prestigi que li dóna la possibilitat d´explicació; és a dir, t´escric i t´explique. Els whatsap ,per contra , tenen un altra finalitat: t´ho dic i punt. Abans hi havia el temps d´espera entre escriure i rebre el missatge per carta.Podia ser una espera il.lusionada, poregosa, desitjada… Ara l´espera ja quasi no existeix: la carícia o el cop són quasi sobtats, arriben a l´instant efímer d´acabar-se d´escriure. Emitim i rebem a una velocitat de vertígen i les emocions i sensacions viatgen a un ritme dessenfrenat. Ara l´espera s´anomena ansietat Salinas deia que a les cartes hi habia l´explicació i el titubeig. Jo crec que hi havia molt més que trigaria dies i dies en explicar a través d´aquest post, i no crec que ho aconseguira per diversos motius. La màgia i moltes sensacions no entenen de paraules , això s´hauria de fer per carta…Segur que sabeu de què parle.

EMERGÈNCIA HUMANITÀRIA

 EMERGÈNCIA HUMANITÀRIA

El bebé te 2 mesos,és marroquí, i el guàrdia civil que l'ha salvat es diu Juanfran...Quina desesperàció tindran eixes persones per llançar-se a la mar (fins i tot als xiquets) perquè puguen arribar a un lloc on viure dignament? Jo la solució al problema migratori no la sé,però que les persones es juguen la vida d'aquesta terrible manera igual hauria de sacsejar-nos les conciències a tots.

JÚLIA

 

                                                         I

                                                     Florència, 2 de desembre de 2019
                            
Estimada amiga:

             Aquesta, com la d´Alexis, serà una carta molt llarga. Malgrat el temps que ha passat i les circumstàncies de les nostres vides, sempre he tingut  la sensació de què algun dia t´escriuria  una carta com aquesta. Encara que mai havera imaginat que el rellotge de sorra que marca el nostre temps acceleraria el seu ritme de cadència per obligar-me a tindre ,tan aviat ,aquesta cita amb tu.
Inevitablement la distància i la resignació davant allò que no podem controlar crea en nosaltres una natural predisposició a les confessions i als descobrimients; per això és ara, que ja sé que la carrera arriba al final , quan he d´escriure´t.

           Sabem que hi ha coses que al passar els anys deixen de ser nostres, suspeses en la fràgil corda del temps, abandonades al seu destí o relegades al fons d´una memòria selectiva, per dolorida o passatgera.
         Les llums que un dia envairen els nostres sentits desapareixen, deixant pas a  llums noves;les cares, de sobte, són altres i els llavis que ens besaren ja no tenen el mateix  sabor .No es repetix l´instant, ni la fragància; els ulls no són aquells que ens miraren, ni és la mateixa intenció, ni el desig.

                Queden perennes els silencis  i eternament tornen a la memoria.Recordem les passejades, les ciutats visitades i sentim les veus d´aquells que ens acompanyaren però nosaltres no som ja els mateixos viatgers. Veiem passar les veritats i les mentides a través de les finestretes d´un tren que, inevitablement, ja no té parada en algunes estacions. Tot va i ve com un huracà que ens tambaleja.La nostra conciència es torna lenta i la inmediatesa del present ens apropa sempre al canvi.No podem evitar perdre allo què quasi no va ser ni nostre…

 

                           II                                                                              

                                                                       Florència, 20 de Gener de 2020

             Començaré per dir-te que ja fa cinc anys que visc a Florència,en un pis antic en Vía dei ´Velluti, molt a prop de la Piazza Santo Spirito. És un barri tranquil, prou menys adulterat que el centre, i on últimament s´han instal.lat molts estudiants. Des de la finestra de la meva habitació encara es poden veure algunes de les tendes que s´asomen a l´Arno sobre el Ponte Vechio.

           És un autèntic plaer passejar tranquil.lament per aquesta part de la ciutat i pels carrers estrets que quasi sempre acaben en racons i places amagades alienes al bullici ,sota la mirada atenta de les gàrgoles que, en el seu desvel perpetu, asomen baix les teulades d´infinitat d´esglésies i palaus.I gaudir dels capvespres blaus i malva en aquesta ciutat cantada pels poetes i els amants , on els edificis hans sobreviscut a penúries i a baralles sense deixar-se enfosquir ni derrotar.Els carrers empedrats porten escrites llegendes de mercaders i artistes que van viure o arribaren ací, com jo mateixa, seguint el rastre d´un amor que es tornà fum i aspre amb el temps, com el color terrós i càlid de la terracota.

                 Em vaig instal.lar en aquesta ciutat deixant enrere un matrimoni fracassat, una relació impossible i un prolongat letargi acadèmic com a professora universitària al qual, després de molt cansament i successives baixes per depressió, vaig decidir posar punt i final amb una excedència , no sense rebre els preceptius consells d'alguns companys intentant fer-me reflexionar sobre el meu futur  - ironies del destí -, algunes bregues familiars , però sobretot moltes nits sense dormir fent balanç sobre la meva vida.

               Retrospectivament resulta molt fàcil dotar els nostres actes d'una falsa innocència, fer trampes amb les dates i els motius. M'agradaria pensar que els contes de Boccaccio o la lírica amorosa de Dante van provocar el meu apropament i posterior assentament a aquesta bella ciutat, però no és veritat.
              En realitat, i això només ho se jo, vaig tornar a Florència, quasi trenta anys després, per escriure't aquesta carta i per dir-te el que mai em vaig atrevir a dir abans.Després d´acò ja no quedarà res.

                                         III            

                                 Florència, 22 de Gener de 2020

                 No em va resultar difícil trobar aquesta casa. Em vaig enamorar immediatament de l'edifici, del mirador i dels sostres alts de les habitacions i, malgrat l´aspecte deteriorat ,el meu cor es va abandonar per complet, deixant-se seduir pel misteri de les parets escrostonades i la curiositat per saber quines vides havien viscut entre elles.
               Els primers mesos vaig haver de fer molts arranjaments fins aconseguir que tot estiguera en condicions, però el temps que vaig dedicar a reconstruir envans, canviar els rajols o envernissar les portes va ser també una reestructuració interior de la meva pròpia vida ,i em va donar certa calma per pendre  decisions importants.

              Quan un canvia de residència al principi es troba desorientat, com un estrany abandonat en un lloc recòndit. Les parets tenen un aspecte recelós, un aroma propi, encara no s'han abandonat als nostres capritxos ni olors. Davant els ulls s'obrin paisatges nous des de les finestres, i les mesures espacials han d´aprendre on ubicar els nostres objectes, el nostre esperit. Hi ha un procés de transició, o millor dit d'acoblament, entre la casa i nosaltres mateixos.

             A mi em va passar una cosa molt curiosa el primer cop que vaig travessar el llindar de la porta del carrer.Segons anava pujant els cruixents graons de fusta semblava que m'acostava a un lloc visitat amb anterioritat.       

           Tenia la sensació que en algun moment de la meva vida havia estat entre aquestes quatre parets. Percebia fins i tot una olor familiar, barreja de calç recent pintada i de menjar cuinat a foc lent, que treia el cap des d'algunes de les portes que anava deixant enrere segons pujava.La meva infància apareixia, diluïda, a través d'aquestos aromes reconeguts.

             En creuar la porta del pis totes les olors que intentava endevinar sense èxit van desaparèixer i, com un toc d'alerta sec, em va embolicar de seguida la bafarada amarga de pols i humitat que presenten totes les estances deshabitades durant molt de temps. La casa s'oferia a mi nua però alhora plena de la seva pròpia essència.
             Vaig anar recorrent totes i cadascuna de les estades en silenci, com si tingués por de vulnerar una intimitat que no em pertanyia. Sabia que hauria de dedicar moltes hores a remodelar-la i acondicionar-la, però no tenia res millor a fer, tampoc.
            Moltes vegades després he tingut la sensació que aquesta casa és com un compendi de tota la meva vida, un punt d'unió entre el passat i el present.Sovint pense en això i n´estic completament segura.

                                   IV

                                                                     Florència, 23 de Gener de 2020

               Recorde quasi a la perfecció el dia què ens vam conèixer: tu tenies vint-i-dos anys i jo divuit .Abans d´eixe moment haviem parlat poc,tu tenies altres amics i jo era una adolescent introvertida i vergonyosa que llegia a Goytisolo les vesprades d´estiu a la vora de la mar i a qui li costava un poc sociabilitzar.No recorde el perquè de la nostra primera conversa, només que eren festes al poble i que la calor, la música de la verbena de Sant Joan i els efluvis de l´alcohol van fer que ens mesclarem uns i altres de  les diferents edats amb una efusivitat manifesta.Ballàvem a la sorra ,ens abraçàvem i ens embolicàvem sense control com en un ritual màgic..El que si recorde , i mai he oblidat, és el color verd dels teus ulls, que en un moment d´aquella nit em miraren per primera vegada diferent i em semblaren com si totes les ones de la mar haveren vingut a veure´m.

               Aquell temps d´adolescent va lligat a un diari que escrivia compulsivament. Eren pàgines i pàgines plenes dels laments i il.lusions que recorrien la meva vida com un tren que no venia mai, que no anava a vindre mai,  i que accelerava de sobte o es detenia en estacions abandonades mentres jo mirava el seu recorregut.Allí escrivia sobre la meva guerra particular, que sempre estava feta de conflictes personals, enfrontaments familiares, controvèrsies místiques i alguna que altra reivindicació solidària.

              Escrivia contra un món que em semblava injust, escrivia sobre l´amor , sobre la mort,sobre els inconformismes ; desgranava els meus sentiments, dibuixava els  somnis i imaginava la vida que no tenia i veía tan lluny.

               I ho feia sempre pensant que t´escrivia a tu ,estimant-te ja en silenci, esperant-te en silenci, encara que aleshores tu no ho sabies. No eren temps infeliços,malgrat tot. Tenía molts  anys menys que ara  i la vida, com un rierol que no para, anava destapant la caixa de Pandora.Encara estaven per arribar molts naufragis, i el temps aniria alternant-se en amors i desamors. Vaig ser una adolescent rebel, he sigut una dona rebel, i això ha marcat el meu camí.

                Moltes vegades en aquell temps em semblava que els xics i xiques de la meva edat viatjaven en un tren diferent al meu,on les vies de tots  coincidien en un mateix punt generacional però que divergien en diferents estacions . I tanmateix, tots estàvem impregnats per les mateixes cançons, ens captivaven les mateixes emocions, ens rebel.laven les mateixes prohibicions. Tots haviem d´aprendre-ho encara tot de la vida, i alguns, entre els qui em trobe, hem navegat després per mars interminables, seguint uns mapes cartogràfics que, de vegades no vam saber, o no vam voler ,desxifrar i que ens traslladaren a ports que mai haviem imaginat abans .
                Per poder sobreviure a les meves pors m´amagava en les pàgines d´aquell diari que sempre obria els braços resignat; l´última cosa que volia aleshores era suportar les burles o les preguntes dels qui anomenaven rareses a les pretensions diferents.
              Però les pors estaven a tots els llocs, i l´ànsia per voler ser lliure m´oprimia l´estómac al haver d´enfrontar-me també amb mi mateixa.
            Amb els anys els dubtes han estat altres, i pensant ara en aquells dissorts em pregunte si no serien pretextos per no mirar l´espill de la meva vida amb la claredat necessària per assumir certes decisions amb coherència…                                                                                    

 

                          V

                                                                              Florència ,25 de Gener 2020

               Sovint s´ha dit que a la vida hi ha tres coses imprescindibles a fer: plantar un arbre, escriure un llibre i tindre un fill.Hi hagué un temps en què deixavem testimoni dels projectes en les pàgines quadriculades del bloc escolar. Amb la societat d´aleshores era més sensat refugiar-se entre les línies i els dibuixos que feiem amagats ,i deixar que tot el que hi havia fora relliscara, fulls avall ,fins arribar a terra ,que llançar-se a l´aventura,amb el que allò suposava .
              L´arbre que vaig plantar amb companys de l´institut haurà anat creixent, imagine, en el paratge de la Ruta de l´Aigua; el llibre, tantes vegades escrit al meu cap, es va convertir en una tesi doctoral sobre La Divina Comèdia que suposà el meu trasllat a Madrid per exercir com a professora en la Universitat . El fill ,en el meu cas filla, és l´única cosa realment important que he fet a la vida, el motor que m´ha alimentat sempre i per qui no m´he atrevit abans a abandonar cap lluita..

              Alguns que un día m´acompanyaren quedaren oblidats pel camí; altres han escrit , sense escriure del tot, el llibre que portaven dins. Bastants més han aconseguit plantar molts arbres o tindre molts fills..Jo me´he perdut entre misèries i desenganys i mai he acabat res.

           Després de tants anys em resulta dur creure en la sensació de culpabilitat que he sentit per tots els meus fracasos sentimentals i personals.       Però sentir-se culpable ha estat també una manera de no pensar en els motius reals que donaren lloc a cada trencament.
         Ara ja he comprés que el motiu sempre vaig ser jo mateixa i la meva falta de coratge per enfrontar-me a l´egoisme de voler tenir-ho tot.

 

                                 VI   

                                                                               Florència ,26 de Gener 2020

               Tinc quaranta-set anys, l'edat perfecta per a ser una dona independent i,com et deia abans, una filla, Júlia, que estudia Art a la Universitat.No t'estranyes, sempre vaig dir que si algun dia tenia una filla li posaria el teu nom…Hi ha coses en la vida que només poden ser d'una manera.

               Del seu pare no sé res des de que ella tenia tres mesos.Un amor incert sense projecte de futur, discussions, mala vida i molta angoixa que sacsejà els ciments del meu interior. El vaig estimar més que ell a mi,però l´amor no es pot segrestar, ni forçar, ni aguantar a costa de pagar qualsevol peatge. I un dia no vaig poder més i li vaig dir que marxara. I va marxar.Res més.

               No sé si em vaig sentir alliberada, però des d´aquell instant, la meva vida començà a navegar per moments de por, d´incertesa, de lluita, de ràbia.El repte de criar una filla  sola i voler compaginar-ho tot, ser lliure, viure altres amors i posar en ordre el meu món interior no va ser fácil. De vegades ho vaig aconseguir i d´altres vaig aprendre a viure en un caòtic estat d´ansietat i d´insensatesa,amb persones que entraven i eixien de casa, festes, amants i despropòsits.Un dia em cansava de tot i de tots i intentava recuperar el camí i la calma amb un èxit relatiu.I així anaven passant els dies, els mesos, els anys.

              Fins que un dia que no oblidaré mai aparegué el núvol negre a quedar-se a viure amb mi i res tornà a ser com abans.En eixe precís instant, mentre escoltava a la doctora en aquella consulta asèptica diguent-me el diagnòstic certer d´aquesta maleïda enfermetat,vaig saber que començava el compte enrere i també un viatge incert amb un destí previsible. De sobte, de viatgera havia passat a convertir-me en nàufraga.I, el pitjor de tot, és que no podía fer més que surar enmig d´aquesta mar que sempre viu en mi.

              Des de fa dos anys, la meva vida transcorre entre estades a l'hospital lluitant ferotgement contra una malaltia que tard o d'hora acabarà vencent-me i a la qual els metges ja han posat data ,amb tractaments fortíssims que frenen la seva evolució però que estan fent malbé el meu esperit, i amb períodes de lucidesa i estabilitat on gairebé em permet somiar amb projectes de futur…
             Però el càncer no sap de somnis somiats a les fosques ni de plantejaments vitals inacabats, ni d'obligacions professionals; no sap dels amics perduts, ni dels amors perennes, ni dels fills. Simplement s'instal.la en el nostre cos sense avisar, com un estrany que es cola d'amagat per la finestra, per demostrar-nos que pot fer amb nosaltres el que li vinga de gust .Ens te sota els seus peus com a una presa indefensa a qui se li marca una data per deixar escapar o per acabar amb ella. Manipula i destruix les nostres entranyes com un depredador que necessita vida per a seguir vivint, insaciable i esquiu.

             Necessitaria milers de fulls per descriure tots els estats d'ànim pels què diàriament es desfà la meva ànima. Necessitaria mil vides per recuperar tot el temps que em faltarà després d'aquesta.Mai ningú sabrà de l'angoixa ni de la desesperació que cada nit m'asalta quan només el silenci m´acompanya.Sé que al final tot es difuminarà entre una densa boira, fins i tot jo.
             Per això , i des de fa uns mesos, he decidit posar punt i final al tractament, no vaig a lluitar més. La vida durarà fin son ella voldrà, però jo he triat lliurement per una vegada a la vida i vaig a decidir com i quan posar final.     

             A Júlia encara no li he dit res. Primer he d´escriure aquesta carta i dir-te allò que mai et vaig dir, encara que tu ja ho saps des de fa tant de temps.I he vingut a Florència perquè és el millor lloc també per acomiadar-me de tot.

 

                                VII

                                         Florència, 29 de Gener 2020

                Avuí el dia està gris. A la ciutat la pluja olora diferent, es confon amb l'olor de l'asfalt que tira  l'aigua cap als desguassos i cap a les voreres, insolent i gris.La pluja em recorda a la meva infància, quan arribava en onades transparents contra les finestres de la casa de la platja.Corríem refugiant-nos sota els balcons de les cases més altes, els mitjons mullats, els cabells llisos que s´engantxaven a la cara en llargs fils, els bassals de fang que bombollejaven anunciant llargues pluges.La natura es mostrava en la seva faceta purificadora, i jo mirava embadalida els llampecs vestits de blau, de vermell, de groc, i m'amagava després sota els llençols, arraulida de fascinació i de por.Recorde l'olor de la pluja, de la terra mullada, de l'herba, de la sal del mar que feia borbolles d´escuma contra la sorra.

            Recorde la nit que vam estar a la romeria marinera i els teus cabells sota la pluja.Corriem entre la gent i em vas agafar per primera vegada la mà. Després marxàrem al concert i allí, a un racó de les escales de la casa del metge, vas buscar de nou els meus dits dins les butxaques de l´abric i em donares el primer bes. Aleshores pensava que ens mirava tothom però no era així, i tu escrivies paraules a la meva mà mentre a mi em tremolaven les cames. Era un amor invissible, misteriós i imposible a la vegada.

           Passaren uns dies i continuavem amb les nostres vides paralel.les,mentre jo intentava buscar explicacions al que hi havia entre nosaltres.Començarem a veuren´s quasi cada dia sempre acompanyades d´altra gent, ens miràvem de reüll, i seguiem fent com si no passara res. Però passava. De tant en tant una carícia furtiva, un comentari que només enteniem tu i jo, un llibre de regal, una trucada. Anava creixent un amor d´onades de mar blavós però nosaltres navegavem en vaixells i , sense encara saber-ho, destins diferents.

           Mai oblidaré la teva pell suau i dolça fregant la meva la nit que dormirem a casa de la teva àvia.Els llavis mullats amb sabor a cireres,les mans acaronant-me la cara, el desig, el dubte, la llàgrima.En aquell moment de vertígen es va detindre el temps i l´espai.I des d´aquell instant i durant uns mesos ens convertirem en cómplices i protagonistas d´un amor que fluia per les venes de la mar i de la lluna.

           Hi ha amors que cauen com gotes de pluja sobre les voreres i colpegen amb força les finestres ,deixant darrere un rastre efímer.Hi ha amors que es diluixen com la sal en aigua tèbia. Hi ha amors que s'amaguen o es disfressen, que es perden, que es moren o es maten.Hi ha històries d'amor mil vegades escrites, conegudes, admirades, eternes en els llibres o en les vides dels qui les van viure. Hi ha amors de terra fèrtil, d'aiguamolls, amors de vent suau que acaricien i embaladeixen. Hi ha amors intensos que esclaten i desapareixen, pausats, solemnes, o pacients com corredors de fons.
             El nostre aparegué amb l'ímpetu d'una tempesta passatgera, i ens atrapà en un remolí de pluja que deslligava els  instints primaris ,per deixar-nos després amb la calma tibant de les vesprades plujoses d'estiu.I així ens deixàvem mullar, atrevides com els infants, passant a l´altra part del mirall furtiu on ningú ens podía veure i ningú sospitava res.

            Vingué l´hivern, passaren uns mesos, i un dia et vaig veure parlant i tontejant amb un xic en les mateixes escales on aquell dia de concert m´acaronaves els dits.Una estranya sensació em digué  que alguna cosa havia canviat de colp. Cada dia que passava estaves més amb ell. A mi m´angoixaven els cels, però no hi podía fer res; al cap i a la fí nosaltres no erem res, no teniem cap relació, no hi havia cap compromís que ens lligara.El nostre era un amor que mai s´havia pronunciat, que mai havia existit als ulls de ningú.No podía retreure´t  res, malgrat tot, i no quedaba més que conformar-me i seguir camí.Però jo sabia que estaba començant a perdre´t, encara que mai t´havia tingut.

             Un dia haviem quedat per dinar i anar al cine. A la sortida em vas dir que estaves amb aquell xic.El capvespre relliscava sota els vidres del bar on preniem café.Les teves paraules sonaven estranyes, i mentre notava que t´allunyaves,el meu cos minvava i desitjava desfer-se.Llavors tot va esdevenir grisós, com el fum dels trens antics que deixen aquell rastre de boira amagant el paisatge.

          Deixàrem de veuren´s tan sovint, i la meva marxa a Madrid per seguir els estudis universitaris m´ajudà a perdre el lligam proper amb tu que  tant mal estava començant  a fer-me.Iniciava el camí d´acostumar-me al buit de la teva absència i, creu-me que no era gens fácil., Però cóm amagar el desig i l´ànsia de tindre el teu nom sota les emprentes dels meus dits…