Sempre hi ha coses que mai es diuen prou, que no caben en cap llista perquè viuen surant en l'aire en un equilibri impossible que no coneix ningú més que tu i jo. Sovint respire i gaudisc del plaer de sentir-me a casa abrigada en el teu silenci. Perquè no hi ha normes escrites des del mateix instant en què ens trobem, si caminem sobre rails paral·lels, o ens creuem en el punt divergent de dos vols sense motor a punt d'aterrar d'emergència.
Sense fer soroll ha anat creixent dins meu una vida que ja no ho és sense tu. I busque raons per als contes de llum que inventem, i pels relats de foscor que m´angoixen a este sostre de vidre on t´espere a cada segon. El temps camina com un rellotge, comptant enrere i avant, sempre desitjant que no compte.
Avuí vull oferir-te permanències, com cargols de mar que ens són refugi quan ens envolta la boira.
Si et sembla bé, em quedaré fins que s'apaguen totes les flames, fins que es refreden les cendres.I després ,si vols, un ratet més encara. Un gra de la teva sorra abriga més desitjos i vides que tots els estels fugaços junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada