PARLEM ANGLÉS?

Des de que les insígnies s´anomenen pins, els homosexuals gays, els menjars freds lunch, i els repartiments al cinema castings, aquest país no és el mateix:ara som molt més moderns. Abans els xiquets llegíen tebeos en lloc de comics, els estudiants engantxaven posters pensant que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business, i els obrers treien la fiambrera al migdia en lloc del tupper-ware. Jo, a l´escola, vaig fer aerobic moltes vegades, però, quina ingenuitat, creía que feia educació física.
 Ningú és realment modern si no diu cada dia cent paraules en anglés.Les coses,en altre idioma,ens sonen molt millor. Evidentment, no és el mateix dir bacon que cansalada, encara que tinga el mateix greix,ni vestíbul que hall,ni inconvenient que handicap... Des d´eixe punt de vista som moderníssims. Ja no diguem bescuit, sinó plum-cake,ni tenin sentiments,sinó feelings.
 Al cinema o al teatre entrem amb tickets,comprem compacs,mengem sandwiches,anem al pub,practiquem el rappel i el raffting. En lloc de fer acampada fem camping,i amb el fred ja no fem servir mocadors,sinó kleenex. Aquestos canvis de llenguatge han canviat els nostres costums i han millorat molt el nostre aspecte. Les dones ja no usem calces, sinó panties ,i els homes no usen calçotets, sinó slips, i després d´afaitar-se s´hi posen after-shave, que deixa la cara molt més fresca que el tònic, on va a parar!
 Com que som tan moderns ja no anem a córrer perquè córrer és de covards, però fem footing; no estudiem, però fem masters, i mai aconseguim aparcar però sempre trobem un parking. El mercat ara és el marketing; l´auto-servei, el self-service; l´organigrama, el ranking i el representant, el manager. Les persones importants són vips, els auriculars walkman; les parades, stands, els executius, yuppies; les cuidadores baby-sitters, o nannies si el modern és ja un pijo absolut! A l´oficina el cap està sempre en meetings o brain storms, quasi sempre amb la/el public-relations, mentre la/el assistant envia mailings i organitza trainings; després aniran al gimnàs a fer spinning, i potser es troben amb companys que venen de fer-se liftings, són fidels al yoghurt light i el body-fitness.
 L´arcaic aperitiu ha deixat pas als cocktails, on es beu gin-fizz i es menja roast-beef que,encara que semble el mateix, engreixa molt menys que la carn Els periodistes treballen en un magazine, no en un programa. A la tele, quan el/la presentador/a diu prou vegades la paraula O.K. i balla com una baldufa per l´escenari la cosa s´anomena show, ben diferent, com ja sabeu de l´antiquat espectacle.
 Si el show és heavy llavors vol dir que és sucós i si és reality ja pareix el difunt diari El Caso, però en modern. Entre els programes, per suposat, ja no es posen anuncis, sinó spots que, apart de ser millors, et permeten fer zapping. Aquestes coses enriquixen molt. Per a ser moderns del tot, i llevar-nos el complexe tercermundista de dècades enrere, sols ens queda dir aquestes paraules anteriorment citades, amb accent sud-americà( com algú que no vull ni recordar i que ens va afalagar la oïda en tornar a aquest pais després de posar els peus damunt d´una taula amb el Bush...uff, se´m posa la pell de gallina sols pensar-ho)
 Bé, podriem seguir escrivint d´aquest tema i no parariem mai.. Jo, he de confesar, que abans de llegir i escriure açò no sabía si tenía stress o es que estava fins els ovaris!!

CAMINO

Desde la orilla sólo se escuchaba el suave sonido del agua acariciando la arena.Era un mar plateado y tranquilo, triste, adormecido aún en esa hora en que se desperezan las nubes y abren los ojos las gaviotas.Nadie más que yo paseando la  playa larga; nadie más que yo buscando el silencio que no existe nunca en mi cabeza. Unos minutos interminables sin saber hacia dónde  dirigir mis pasos mientras las olas seguían su ritmo pausado y cadencioso.
¿Un café?, no , mejor la espero...Pero, ¿dónde?
No había nadie a mi alrededor, ninguna referencia para decidir el encuentro...Al poco me dí cuenta que ya era miércoles, habían pasado diecieciocho años, y no íba a llegar...Seguí caminando mientras la espuma acariciaba mis tobillos.Seguíamos estando solos, el mar y yo.

TANCAR ELS ULLS

 Tancar els ulls i escoltar, res més.

EREM MILLORS PER CARTA

Pedro Salinas va defensar sempre l´escriptura de cartes. Ell en va escriure moltes, i algunes foren tan íntimes que no es pogueren publicar fins molt després de la seva mort. Aquella defensa de Salinas és el mateix que ara senten/sentim alguns quan les cartes i els bolígrafs es rendeixen davall el poder espectacular del correu electrònic. La batalla, no obstant, crec que està perduda. Altre escriptor ,que ara no recorde ,va dir una vegada a un dels seus llibres que “erem millors per carta”. Potser ténia raó; les cartes reflexen un estat anímic i una intencionalitat que no es pot imitar amb la veu ni amb altre cap objecte vehicular. No es pot trobar als renglons de la misteriosa tinta virtual allò que trobariem a la cal.ligrafia epistolar dels amics, o dels amants,on cada lletra té una història i una contrasenya que es desconeix però s´endevina, que es reconeix però es deixa desxifrar. No es pot trobar el titubeig que saps que tenen les persones que t´escriuen per acomiadar-se o per estimar-te, ni el moment místic d´enfrontar-se a un espai físic i blanc on pareix que ja està escrit el que encara estem pensant. A l´escriptura de cartes hi havia una relació de confidencialitat entre la mà i el paper que dies després es traslladava de lloc amb la mà del rebedor. Estava el ritual d´escriure, de doblegar el full, de segellar el sobre, d´anar a la bústia, d´esperar… I estava el ritual invers d´esperar mirant la bústia casera, el sobresalt de rebre la carta, d´obrir-la, l´olor, reconèixer la lletra, llegir…. Sentir. Els correus electrònics tenen una finalitat, i el prestigi que li dóna la possibilitat d´explicació; és a dir, t´escric i t´explique. Els whatsap ,per contra , tenen un altra finalitat: t´ho dic i punt. Abans hi havia el temps d´espera entre escriure i rebre el missatge per carta.Podia ser una espera il.lusionada, poregosa, desitjada… Ara l´espera ja quasi no existeix: la carícia o el cop són quasi sobtats, arriben a l´instant efímer d´acabar-se d´escriure. Emitim i rebem a una velocitat de vertígen i les emocions i sensacions viatgen a un ritme dessenfrenat. Ara l´espera s´anomena ansietat Salinas deia que a les cartes hi habia l´explicació i el titubeig. Jo crec que hi havia molt més que trigaria dies i dies en explicar a través d´aquest post, i no crec que ho aconseguira per diversos motius. La màgia i moltes sensacions no entenen de paraules , això s´hauria de fer per carta…Segur que sabeu de què parle.