TARDOR

Sempre he pensat que la tardor no és una estació de l´any, és un estat d´ ànim. La ciutat adquirix el color dels nostres sentiments ;els jardins adopten una atmòsfera de nostàlgia plujosa i el cel canvia, de vegades adquirix un to blavós com un silenci i d´altres sembla com els colors de la terra, com les fulles dels arbres , o negre com la foscor.
 Ella és sempre la mateixa: indiferent o acollidora, integradora o prepotent, que ens dóna suport o ens rebutja indiferent, a la que odiem o estimem sense raons establertes.
Admetre que estem a la tardor és adoptar,estacionalment també, uns hàbits allunyats de dies anteriors.Ens posem reptes per aconseguir als mesos veniders, ens instal.lem a unes rutines d´horaris i activitats, de gent, d´actituds i d´aptituds, com si el rellotge del temps marcara que això ha de ser així. Ens mimetitzem amb l´entorn, i tots pasem a convertir-nos en actors d´unes escenes de pel.licula en colors grisos i negres.
Al carrer tots anem vestits igual, caminem amb les mateixes presses, fugim dels llocs perquè no ens pille la foscor de la nit -que a la tardor s´ha convertit, misteriosament, en un moment aterrador i ple de perills que no tenia un mes abans-. Canviem d´aspecte i d´humor.Tots pareixem tenir sempre fred i por de mullar-nos amb la pluja que apareix de sobte. Ens tornem temerosos, desconfiats, i les nostres cares semblen perdre la llum de quinze dies enrere. Però estem equivocats…
La tardor no és, com deia abans, una estació de l´any, és una manera d´afrontar els reptes de la vida, l´actitud davant els obstacles i les satisfaccions que ens envolten.Hi ha qui viu instal.lat a la tardor sempre, faci fred o calor, vinga el vent de cara o neve intensament. La vida continua, egoístamente, donant-nos i llevant-nos allò que vol, i nosaltres li seguim el joc adoptant les formes i colors de la llum que ens mostra o amaga.Ella va fent…Som nosaltres qui li donem el gest d´un amant rebujat.

ON VIUEN ELS COLORS?

El cortisol és una hormona que regula el nivell d´ansietat a les persones.El meu, que és molt llest, sap que el codi de circulació al meu cos no exixteix i, per tant,viatja a la velocitat de la llum, portant-me per camins i autopistes sense lllum,com una kamikace sempre al límit entre la perillossitat i la conciència. I és que, últimament, ell mana de mí i està convertint-me en una descontrolada inconscient.No sé cóm fer-li entendre que jo sols vull pintar el meu món amb pinzells de colors; mullar-me de pluja entre llençols o sorra,menjar cireres o maduixes i navegar per la mar de les mans que cada dia m´esperen sense pressa. No sé cóm fer-li entendre que no vull més que el silenci de dormir entre la suavitat de la llum del  capvespre ,on no hi ha andanes que marquen el temps, ni portes que es tanquen i deixen el buit de l´absència.No sé cóm dir-li perquè no tinc paraules sinò por. I la por paralitza tots els sentits , esclavitza, engantxa i et remou en una espiral de pous on no entra la llum ni l´enteniment.
Sols vull pintar el meu món amb pinzells de colors,i no sé cóm fer-ho.

´TANCA ELS ULLS I IMAGINA....

Sols hem de mirar i imaginar cap on va aquest camí.....

PROU

Hi ha dies que cal dir prou...

JA SAPS PER QUÈ

 

AVUÍ

Ens vam conèixer per dins abans que per fora, i per això hi ha certes coses que pense que mai et dic prou, que no caben en cap llista perquè estan surant en l'aire, en un equilibri impossible que no coneix ningú més que tu i jo. Per això hi ha vegades que prefereisc respirar i gaudir del plaer de sentir-me a casa en el teu silenci, dormir-me sobre el teu pit,deixar-me lligar tota amb els teus braços forts que tant i tant m´envolten com un lligam de petons .
M'agrada bussejar una mica i parar-me un moment en aquestos petits gestos que passen desapercebuts. Perquè no hi ha normes escrites des del mateix instant en què ens trobem, quan venim caminant sobre rails paral·lels, i ens creuem en el punt d'inflexió de dos vols sense motor a punt d'aterrar d'emergència.
 A partir de llavors ha anat creixent dins meu una vida que ja no ho és sense tu,en un tamany que de vegades no sé mesurar. I busque raons per als contes de llum que inventem, i pels de foscor que m´angoixen a esta casa morada on t´espere a cada segon. Perquè cada vegada que et mire pense que el temps es un tren entre les dues que baixa i puja com un rellotge, sempre comptant enrere i comptant avant; sempre desitjant que no compte.
Avuí vull oferir-te permanències, com  cargols de mar que ens serveixen de referència quan ens envolta la boira.
Si et sembla bé, em quedaré fins que s'apaguen totes les flames, fins que es refreden les cendres, i després si vols, un ratet més encara. Un gra de la teva sorra val més que tots els estels fugaços junts.

ONES

Alguns diuen que la mar només és un conjunt d'ones successives, igual que la vida es compon de dies i hores, que flueixen una darrere d'una altra. Sembla una divisió molt senzilla, però aquesta operació, incorporada a la ment, ha salvat del naufragi a molts mariners i ha ajudat a superar en terra moltes tragèdies humanes.
Recorde haver-ho llegit, tal vegada, en alguna novel·la, que enmig d'un gran temporal, el navegant pensa que el mar crespat forma un tot absolut, l'ànim esglaiat per la grandesa de l'adversitat lliurarà molt ràpid les seves forces a l'abisme.
 En canvi, si oblida que el mar és un monstre insondable i concentra el seu pensament en l'ona que s'apropa i dedica tot l'esforç a esquivar la seva urpada i realitza sobre ell una victòria singular, arribarà el moment en què el mar es calmarà ,i el vaixell tornarà a navegar tranquil.
Com les ones de la mar, els dies i les hores remouen el nostre esperit portant dins un dolor o un plaer determinat que sempre acaba per passar de llarg.
Quan érem menuts i jugavem nuets a la platja no teníem consciència de la mar sinó de l'onatge que envaïa la sorra i contra ell s'establia el desafiament. Cada ona era un combat.
Hi havia ones que  mullaven els nostres peus i altres ,més altes, que feien surar el nostre cos.Algunes arribaven a inundar-nos per complet.
Però, de sobte, a mitja distància del nostre dèbil horitzó marí apareixia una ona molt gran, adornada amb una furiosa cresta d'escuma, que era rebuda amb crits summament excitats.
Els xiquets i xiquetes ens preparàvem per afrontar-la: els més audaços preferien travessar-la clavant-se en ella de cap, uns altres aconseguien pujar-la ,i els qui veien en ella un perill insalvable quedaven abatuts i atropellats.Amb quant plaer dormia  aquelles nits amb els llavis salats i el cos cansat, torrada pel sol però no vençuda.La pràctica d'aquells banys innocents a la vora de la mar és la millor filosofia per sobreviure a les adversitats.
 L'infinit no existeix, l'abisme només és un concepte. Les xicotetes tragèdies de cada dia es componen d'ones que baten el costat del nostre vaixell. L'única saviesa consisteix a dividir la vida en dies i hores per extreure de cadascuna d'elles una victòria concreta sobre el dolor i una culminació del goig que et regale.
 Una sola ona és la que et fa naufragar... D'aquesta cal salvar-se.

DE SOBTE...

La vida és un mirall ple de trobades furtives, de vegades fugaces i de vegades perennes; un viatge de punts suspesos en la corda fluixa del temps o una lletania de rutines que desgasta i manipula la concepció que originàriament tenim de les coses i la gent. Creure-la nostra és el que ens fa prepotents i ingenus.
De vegades, en algun punt inesperat d'aquest viatge, les coordenades astrals o els designis divins, ens fan confluir amb una altra ànima que anhela, o vaga, tan perduda com la nostra. Sorgeix alguna cosa que ens commou i ens esgarrapa per dins, ens desperta de la letargia per fer que aflorin als llavis les paraules, els petons anhelats, el desig, el dubte, la llàgrima. És una trobada fortuïta que ens captiva per la fascinació que
produeixen en nosaltres les coincidències.
I en aquest instant de vertigen no existeix el temps ni l'espai, i el silenci es converteix en una algaravia de sensacions que es barregen amb avidesa per retenir la màgia de l'indescriptible.A partir d'aquest moment tot adquireix una dimensió completament diferent: les olors són més intenses, els sabors més penetrants. Existeix la necessitat imperiosa de compartir la bellesa d'allò més petit i quotidià, la felicitat d'esglaiar-nos per un gest, el frec d'uns dits o el contacte tebi d'uns llavis que murmuren sense parlar.I ens convertim en còmplices d'una història que no se sap explicar, en protagonistes d'un amor que només flueix per les venes del mar i de la lluna, i que recorre camins de somnis on res dificulta la confusió de les ànimes i els cossos.
De vegades la vida permet que gaudim de l'amor amb calma, en instants robats als compromisos, o sota l´abric d'excuses lleugeres.
I és llavors quan el blau del mar torna a reflectir-se en els ulls que amb tendresa ens observen i analitzen, intentant calar en una ànima que coneixen de memòria a força d´intents i sobresalts.
Hi ha amors que cauen com gotes de pluja sobre les voreres i colpegen amb força les finestres ,deixant darrere un rastre efímer.Hi ha amors que es dilueixen com la sal en aigua tèbia. Hi ha amors que s'amaguen o es disfressen, que es perden, que es moren o es maten.Hi ha històries d'amor mil vegades escrites, conegudes, admirades, eternes en els llibres o en les vides dels qui les van viure. Hi ha amors de terra fèrtil, d'aiguamolls, amors de vent suau que acaricien i embaladeixen. Hi ha amors intensos que esclaten i desapareixen, pausats, solemnes, o pacients com corredors de fons.
De vegades l'amor apareix amb l'ímpetu d'una tempesta passatgera, i ens atrapa en un remolí de pluja que deslliga els nostres instints primaris per deixar-nos després amb la calma tibant de les vesprades plujoses d'estiu.Sempre captius ens deixem mullar; ignorants de les promeses i atrevits com els infants caien en la trampa i passem a l´altra part del mirall furtiu on tots estem atrapats.

MAMÀ

Avuí ,que fa 26 anys que no hi ets volem dir-te que estem molt orgullosos de ser fills teus.

Tenim el temps que tenim i prou. I aquest temps i aquest espai ens han permès estimar-nos amb un amor fort i suau, fidel i lliure, generós, compromès, serè, incondicional.

Hem aprés a viure’t en els mots pronunciats, en el gust dels guisats, en les cançons entonades, en el gest repetit, en els records rememorats, en els objectes i en els somnis.

Però sobretot et viurem en l’empremta de les vivències i en els valors que ens has transmès amb el teu exemple, amb tot el que hem après de tu, amb la capacitat d’estimar, de donar i de donar-te. Amb la profunda sensibilitat i humanitat de tota la teva persona. I amb la capacitat de fer front a les adversitats més doloroses.

Vint-i-sis anys sense la teua presència. Vint-i-sis anys amb el teu somriure perpetu en la memòria. Gràcies per tot mamà.

T'estimem sempre"

⚘⚘⚘

 

FRIDA I KAHLO

Aquestos són Frida i Kahlo.Frida és filla de la gata d´una coneguda i vingué a casa als dos mesos de nàixer.Abans de tenir-la sabia el nom que li posaria. Al gat el vaig trobar al carrer després que l´havera atropellat un cotxe.Ràpidament vam anar al veterinari per salvar-li la vida i quan vam omplir la fitxa me´l vaig mirar i de seguida vaig decidir que s´anomenaria Kahlo. Frida i Kahlo, un joc curiós de paraules ejn record de la pintora famosa.Dormen junts, mengen junts, juguen,s´estimen. Avuí he decidit posar aquesta foto ací en homenatge a la pintora mexicana.Avuí havera fet 106 anys Frida Kahlo.Dona coratge en la lluita contra la terrible malaltia que la va condemnar a viure el patiment i el dolor més horrorós, i dona coratge que es va enfrontar a tothom per defensar la seva manera d´estimar lliure i salvatge. Vaig conéixer la seva biografia en un moment important de la meva vida, i des d´aleshores ha estat acompanyant-me sovint.Qui em coneix sabrà de què parle. Un record sentit per moltes coses especials.

ACOMIADAMENT

https://www.kizoa.com/Movie-Maker/d330748185k2210857o1/acomiadament 

A quest és el video d´acomiadament que vaig fer a l´alumnat de 6é al final el curs 2019.-20. Després d´un curs marcat per la pandèmia i tots els canvis que esdevingueren s´obria un futur incert, però , igual que la nostra relació havia estat especial, l´acomiadament ho havia de ser.

( cliqueu a l`enllaç i podreu veure el video. Si vos costa seguir el text també es pot anar parant ...)

DEDICADA A TOTS ELS MISERABLES QUE NO VOLEN QUE EXHUMEN FRANCO

Jo vaig estar a este concert l,any 93 a Madrid.Ja,llavors,es reclamava l,exhumació.Aquesta cançó(que originàriament era d'amor) es va convertir en un himne que demanava que del dictador no quedara res,ni el record..Avuí la rescate i vos còpie la lletra.

Encara m'aborrone a l'escoltar-la.

OJALÁ

"Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo

Cuando caigan para que no las puedas convertir en cristal.

Ojalá que la lluvia deje de ser milagro que

baja por tu cuerpo.

Ojalá que la luna pueda salir sin ti

Ojalá que la tierra no te bese los pasos.

Ojalá se te acabe la mirada constante

La palabra precisa, la sonrisa perfecta

Ojalá pase algo que te borre de pronto

Una luz cegadora, un disparo de nieve

Ojalá por lo menos que te lleve la muerte

Para no verte tanto, para no verte siempre

En todos los segundos en todas las visiones

Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.

Ojalá que la aurora no dé gritos que caigan

En mi espalda

Ojalá que tu nombre se le olvide a esa voz

Ojalá las paredes no retengan tu ruido de

camino cansado

Ojalá que el deseo se vaya tras de ti

A tu viejo gobierno de difuntos y flores

Ojalá se te acabe la mirada constante...."

 

DES-CONTROL

05:40: Escolte lluny el so d´un mòbil que no deixa d´emetre una melodia repetitiva.Enmig dels malsons em desperte i veig que és el meu, el nou, que està sonant i movent-se com un boig damunt de la taula.És la primera vegada que em truquen a aquest telèfon i , per tant,no reconeixia el so. Una veu desconeguda a l´altra part em pregunta si he dormit bé. -Si tenim en compte que m´has despertat podria dir-te que estava dormint bé.
Però si, en cavi, et dic que estava tenint un malson tota la nit hauria de dir-te que m´alegre d´aquesta trucada perquè m´ha alliberat. La veu, desconeguda encara, em tranquilitza i diu que a les properes trucades no cal respondre, sols he d´agafar i penjar; un instant que simbolitza la perfecta localització.
-I si no estic on deuria d´estar? – li conteste-, I si no estic fent el que hauria d´estar fent?, I si ja he fet allò que tinc prohibit?
 -Tu mateix- contests dolçament- Ja saps el motiu d´aquesta trucada No cal parlar-ne més.Té raó. Dins la crua realitat em venen a la ment escenes de pel.licula en blanc i negre: integrants de la Resistència francesa donant missatges secrets: ”Sols ho diré una vegada…”
.O com a La Vida de los Otros, on l´oficial de la Stasi de l´antiga República Democràtica Alemana, Gerd Wiesler tenia com a feina escoltar totes les converses de dos escriptors i espiava els seus moviments vint i quatre hores al dia. Delinqüents en tercer grau, víctimes de violencia de gènere, malalts mentals són controlats/ades per aquest mitjà de trucades a un telèfon especial.
Seré jo també una integrant d´aquestos grups de risc i no ho sabia? O és que m´he convertit de forma eventual en un element perillós a controlar? O ho he sommiat i no ha sonat el telèfon ni he parlat amb ningú?
 Són les 05:50 i potser encara estic mig dormint.. En aquest instant matiner,on les ganes de dormir han desaparegut per complet, mire la taula i veig el meu Nokia de sempre amb la foto reconeguda al salvapantalles. Uff, m´havia espantat... De sobte veig al gat jugant amb un objecte diminut al terra: és un telèfon gris...

CASTA DIVA

 Un dia de pluja escoltant-la al silló de la finestra és un dels plaers més indescriptibles

ESCRIURE I VIURE

Mai he sabut molt bé perquè escric.De vegades ha estat per rebel.lar-me contra les pròpies pors; d´altres per organitzar el pensament,per obrir el sentiment i llançar al vent les idees que m´ofegaven, per no patir, per aclarir embolics interns….

En les voreres dels punts suspensius, en l´abisme d´una oració, en l´espai i el buit dels silencis ens lliguem uns als altres i despengem l´ànima en equilibri sota el gest indomable d´una sil.laba desconcertada.
Mai he deixat d´escriure perque la vida són les paraules que escrivim inconscientment a un full en blanc,en el marge d´un periòdic, a la llum d´una làmpara de taula, en una nit de desfici, en un capvespre de tardor o un migdia d´estiu.
Les paraules són els somnis que sentim amb els ulls tancats, són el suport on ens repengem sovint intentant deslligar-nos de la realitat.
El paper és molt sentit; suporta la nostra ràbia, la incertesa,els pensaments més dolents,els més estranys.El paper és com un sostre on rellisquem esperant que canvie allò que ens lleva la son, sense saber que les coses canvien més o menys ràpid independentment de què ens queixem.
Les paraules tenen ànima però no sé si tenen voluntat.
Crec que escric perque la memòria és molt insegura i també subjectiva. Té un codi propi per triar allò que vol recordar i allò que vol oblidar.De vegades pense que és millor que siga així, però d´altres enyore records…(- i direu: com es poden enyorar els records?..doncs es pot, ja ho crec que si.)
Escriure és una manera de no oblidar.Les paraules no tenen mesura de temps ni d´espai.
Crec que escric perquè vull,però també perquè ho he de fer, perquè ho necessite, perquè no ho puc evitar.
Un dia, de sobte, note que tinc la necessitat de dir alguna cosa; és com una olla a pressió a la qual li has de deixar anar el vapor.Aleshores escric com un riu desguassant fins que em quede buida.
Escric contra els convencionalismes, contra el dolor, les repressions morals i físiques,contra la por. Escric per fer menys evidents les diferències,per deixar constància del temps en què estic vivint; escric per allunyar les males idees, per apropar les inquietuds
Escric per estimar més i millor, per aclarir tot el que pense i/o senc i no sé com canalitzar.Escric encara que passe el temps, encara que potser no serveix de molt.
Escric per a mi i, crec, per a unes quantes persones del meu entorn.Escric i guarde les paraules, o les faig evidents, com ací, per si algú vol llegir-les.
De vegades passen els dies i no escric res.I de vegades escric atropelladament, atabalada per la meva pròpia fuïdessa.
Escric i pense, i senc....I escric de nou…
Però com deia al principi, no sé el motiu concret de l´impuls que em motiva ni tampoc perquè ho faig...
Potser serà millor deixar de pensar i d´intentar esbrinar tants dubtes i motius ,tancar aquest escrit i, com sempre,viure i... continuar escrivint la vida.

Últimament estic envoltada de paraules repetides, sinònims, converses simultànies que parlen del mateix tema, opinions convergents i divergents, frases fetes, eslògans reivindicatius escoltats i repetits per altra gent que està com jo. El temps s´ha convertit en assemblees informatives, manifestos que parlen de drets el.liminats, de decrets antagònics a les opinions majoritàries, de protestes i queixes a organismes que ni escolten ni volen saber el que penses i dius.La ment passeja entre reunions, advertències, consells, discursos, explicacions, reivindicacions, actituds contradictòries de gent que m´envolta, dubtes...
Tot tremola en un soroll estrepitós que remou els ciments d´aquesta vida meva que , lentament, vol ser més tranquila.
No sé per on aniran els camins, ni quin destí tindran els dols, els retalls, els manifestos.No sé si aquest desfici serà més gran i la piràmide sorgirà sencera de la mar remorosa que cada dia sona més fort.
 Però he pres la decisió ferma de no deixar que marxe la  il.lusió pel que faig, la il.lusió de creure que he de seguir lluitant i fent el que més estime...Somiar és gratis. Pensar és passejar-se lliurement per l´infinit...
I això és el que vull fer.

ES BUSQUEN VOLUNTARIS

 

ESPERANT-TE

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
El capvespre rellisca sota els vidres,
i tremola suau, amagant-se captiu dins
un cel grisós de pluja anunciada i silenciosa.
Res més que tú, minvant en aquest rellotge
que fa un camí lent i angoixant d´espera
que sempre tarda massa i sempre fuig.
Contes que vens, que veniu, que anirem,
Parles i dius que ja hi ets…
però sols puc deixar que l´aigua mulle els meus ulls,
les meves mans,els cabells,els llavis,
esperant veure´t entrar
salada com l´escuma de la mar que més estime

ESTAT D´ALARMA

 

VERSOS ENYORATS (II )

Vaig deixant paraules i fum a les nits ,
i et faig dibuix a la claror
de fugides ferides amagades a l´ombra.
Aleshores envaeix el cos
un anhel de llavis en cada presagi.
Desapareixes més enllà de l´espai
lliure de l´escriptura,
sota el gest àvid del vers mai escrit
que encapçala sempre el teu poema.
Escriuré que no estàs.

VERSOS ENYORATS ( I part)

Buscaré el vent tebi de tardor desdibuixada.

Buscaré les paraules retallant la pluja,
mullant-me i fent-la meva
fins que el cos nu trenque el silenci.
Buscaré la mirada omplint el món
de capvespres i miralls,
retrobant el teu nom dins el ressò
de la fugacitat i l´absència.

Sense el gest del temps i l´espai,
només tú com una ona
que em troba i fuig al mareig del desig ,
i que s´amaga com un estel
sota la pell de paraules tremoroses.

I el temps que és nit i enyor
descobrint la teva pell de lluna i sorra,
i les imatges d´ombra
dels teus llavis transparents
que són de goig i silenci.

PROPÒSITS

Voldria deixar de teoritzar , de convèncer, voldria poder escoltar i no escoltar el meu cap.Voldria poder llegir, escriure millor i trencar escrits , desfer camins,aprendre més i creure menys promeses.Voldria comprovar com serien les coses d´altra manera.Voldria no desitjar matar els gats quan em fan malifetes grosses ,i deixar les pastilles per dormir.Voldria impressionar-me en veure un quadre o ,qualsevol cosa ben feta pels demés.Voldria poder dormir-me al sofà i despertar sense mals de cap. Voldria plorar a temps i a destemps, sense que l´angoixa dels motius em feren plorar pitjor.
Voldria divertir-me més i introvertir-me menys, estar més temps amb la família i deslligar-me de les responsabilitats familiars llunyanes que encara pesen tant.
Voldria inventar-me de nou(sé que és una reiteración però què hi farem..) trencar amb ideologies manides que ja no em convencen ,perdre el nord de tant en tant i obrir els ulls en un lloc desconegut. Voldria asomar-me a la finestra d´un desert, d´una mar blava, de teulades mullades a un poble on no viu quasi ningú.
Voldria perdre fets de la memòria que em fan mal i trobar-ne altres que ja no sé on estan ; o perdre fins i tot la memòria uns dies…Voldria demanar disculpes de paraules que no havia d´haver dit i ser capaç de dir-ne altres en veu alta.Voldria desfer manolls, espigues, rosers i fer rams de flors per portar-les a altre lloc que no siga on les porte ara. Voldria relliscar pel mirall a l´altra part sense calcular si el gel es pot trencar o si aguantarà els meus salts.
Voldria raonar bé sense perdre la raó i raonar mal sense perdre el seny.
Voldria pujar i baixar, i apagar la llum quan marxe de casa sense haver de tornar enrere.
Voldria sentir plaer en les trobades, en les rialles, en les sitiacions on estem tots i en les que estem les dues , sense que el pensament obstaculitze sempre el goig.
Voldria pensar que hi ha camins grocs que porten a Oz i que aviat marxaran els malsons, com diu sàviament la meva germana. Voldria no apagar-me ,i apagar millor els focs. Voldria desallotjar els fantasmes , desaiguar els rius i els ulls,llevar-me les sabates i caminar pel carrer.
Voldria enfadar-me menys, llevar-me la fel agra que puja per l´esòfag des d´aquesta hèrnia de hiat que últimament està condicionant-me tant.Posar sal i sucre a a allò que s´ho mereix.
Voldria resoldre els conflictes interns i continuar defensant amb ungles i dents els externs.
Voldria recuperar possibilitats, complicar-me menys la vida i la dels meus , beure vi sense que em sente mal, voldria perdre pes i no pensar cada dia que ho he de fer.
Voldria dir lletres i nombres pel gust d´escriure com ho feia abans .Voldria no estar desenganyada de tantes coses, ser menys escèptica de tot el que escrit ací…
Voldria tenir propòsits factibles …i deixar de dir tants despropòsits…

REFUGI DE SILENCI

Vaig deixant paraules i pètals
a les nits sobre l´arena
i et faig dibuix a la claror
de ferides fugides rere l´ombra.
I un anhel de llavis,
tatuatge de mots en cada presagi.
Inventaré el teu cos
amb nuvols de belles papallones,
sota un cel mai vençut per la ferida.
Com una ona de paraules,
tan breument,que la fugacitat serà eterna,
  estimada, inmòbil.
 Sempre teva dins el meu silenci absent