EL MILLOR REGAL

 El millor del regal de Quim no és sols el dibuix , és l'explicació tan bonica : "Tia,les ratlles que veus són els fils invisibles que unixen a les persones que ens estimem,que encara que no ens veiem tant ens unixen sempre "

PENSAMENT DE SAL

Som viatgers i nàufrags
que tornen sempre a la mateixa vorera,
farcits d´estels i de pluja
i de caragoles que conten històries de somnis
somiats a fosques.
I malgrat el mareig que ens porta lluny
sempre hi ha un punt màgic
on s´aturen els instints i les veritats,
on tots els colors de la mar són un
i on vull tornar-hi quan em perd.

EL PLOR DE LA MEDITADORA

Hi ha imatges que ho diuen tot

MAGNETISME

 

DESMEMORIADES

 Problema en el pati:

S'acosta,enfadada, una xiqueta de primer.

-M'ha dit Daniella que tinc memòria de peix. Millor dit ,que tinc memòria de Nemo!

-No és veritat! - diu Daniella- Li he dit que té memòria de Dori!!

- És el mateix,no? - dic jo convençuda

- Nooooo,no és el mateix!- contesta la primera xiqueta

-Tens raó,on va a parar??? -conteste jo derrotada per no apreciar la diferència.

Ah! El problema venia per unes rosquilletes...

(...Hi ha coses de la ment dels xiquets que se,ns escapen sempre )

NINA SIMONE

 

Anàrem a veure a Nina Simone a la plaça de bous de València una nit d´estiu. Des de la part més alta de la plaça( en aquells anys no teniem diners per a més) escoltàvem la veu poderosa i, de vegades trencada per

 l´alcohol, d´aquella dona asseguda al piano. De la seua biografia en sabiem poc; era el misteri i el magnetisme de la seua veu la que ens empenyava a escoltar-la . Anys després, llegint la seua biografia em vaig asabentar de la vida difícil i pertorbadora que tingué.Pocs sabran que patia trastorn maniac-depressiu i bipolar, d´ahí el seu caràcter volcànic i indomable, fins arribar al punt de disparar a dos fans al jardí de sa casa.Va ser una dona maltractada personal i profesionalment. Des de menuda hagué de patir el racisme a la seua pròpia família i ,quan ja tenia una carrera musical destacada, es va convertir en defensora dels drets humans i de la lluita contra la discriminació racial. El seu món va ser una constant lluita contra el món professional, personal però, sobretot, contra ella mateixa.

Per a nosaltres Nina Simone sempre serà Barraca, aquells Sant Roc a la caseta de Pasqual, les nits de converses interminables a la porta de la tasca  o la música que posàvem a l´inici  dels partits de basket al pàrquing de Bunquer.Serà després les nits de fum i billar al Jimmy Glass, el cremaet a la barra del

 De pas, l´insolència rebel entrant als primers garitos del Carme, les sobretaules dels dinars entre partides de truc o la reivindicació feminista a totes les manis del 8 de març.

Per a mí referent personal de la lluita feminista i dels drets civils. No em canse mai d´escoltar-la  perquè sempre em porta records i m´ acarona l´ànima. Gràcies per tot Senyora Simone.

HELENA (I)

Misteriosament tots els objectes que mirava al meu voltant en l´habitació on em trobava conservaven la mateixa plenitud i intensitat dels primers encontres amb Helena. Estaven intactes els llibres a les prestatgeries,damunt la cadira de braços corcats, en el racó al costat de la finestra.Les cortines, mig obertes,deixant poc espai perquè la llum del carrer entrara, estaven en la mateixa inmobilitat des de que algú havia decidit, temps enrere, que així estigueren. Sobre l´armari descansaven caixes col.locades en un ordre quasi perfecte, fins i tot delicat, que convidaven a descobrir un contingut que s´intuia i que amagava envoltat de fulles de diari vell, com si la natura estiguera detinguda en un temps i un espai que no tenien ja res a veure amb allò que els meus ulls observaven amb melangiosa malenconia.

La taula estava plena de quaderns, de fulles groguenques barrejades formant menudes muntanyes reorganitzades moltes vegades, com es podia endevinar per les anotacions i fletxes dibuixades a llapis que, difuminadament, s´apreciaven encara als marges del paper. Fins els últims dies de la seva vida Helena havia estat escrivint, segurament en un últim intent per sobreviure, a la seva manera,com havia fet sempre.
Feia deu anys que sabia d´ella,majoritàriament, per la seva filla Júlia, de qui he de dir que tingué l´amabilitat i la gratitut de fer-me arribar tots els seus missatges, malgrat de vegades en què la dificultat de la comunicació retardara l´encontre o la paraula escrita.
Però la complicitat del missatge intrínsec es mantingué sempre viva, removent les entranyes amb les emocions callades, acompanyada per una saviesa pausada, com poregosa de mostrar-se fins i tot entre els qui la coneixiem bé i sabiem dels avatars de la seva vida.
La primera vegada que vaig escoltar a aquella dona menuda, de rostre fràfil i mirada fugissera,vaig tenir la impressió de que la seva veu s´assemblava a eixa pluja silenciosa que algunes vesprades d´hivern rellisca suaument pel nostre cabell calant amb una humitat inapreciablement tranquil.la.
Parlava com repenjant-se en els punts,llanguint entre els parèntesi d´un contingut que quasi perdia importància davant la màgia de la seva veu…
Dia a dia anava a escoltar-la com en un ritual al què el meu subconscient em demanava assistir amb manifesta fidelitat. I així, lentament,vaig anar coneixent a la increible dona que s´amagava sota aquell parlar pausat que tantes vegades, durant tots aquestos anys, ha aconsseguit suavitzar el dolor de les meves ferides i calmar els meus incontrolats estats d´ànim.
Cada matí, al vestíbul de l´antiga universitat, la veia passar amb un abric marró, sola, sostenint amb una mà el diari matiner que hores després esmicolaria per fer-nos arribar la vida a tastets, mitjançant les notícies i reflexions que l´actualitat de llavors imposava al món; un món que bategava i que ella ens descobria amb una inefable sensatesa, desgranant cada detall,cada motiu, i provocant en nosaltres l´ànsia de seguir aprenent de la seva mà...

HELENA (II)

El nostre no va ser un encontre casual, ni molt menys, però sí una coincidència que he d´agrair eternament.Una conversa senzilla a la biblioteca sobre la difícil recerca d´informació i la documentació sobre alguns afers històrics derivà, dies després,en una extensa i conmovedora dissertació sobre la vida a la qual vaig assistir junt a altres companys amb gust i admiració.

Helena era una dona a qui la vida no va saber tractar com, sens dubte, es mereixia. Filla d´un militant comunista va veure passar l´adolescència en un Madrid de conteses bèliques, fam i dessarrelament que, com a tants altres, va deixar òrfana d´inocència i plena de ressentiment. Molt jove aprengué que la vida és com un mocador d´alegries i pèrdues on es mullen els laments i, rarament,hi ha res que sobreviu més enllà de les coses efímeres.
I justament ahí, en la fragilitat de lo efímer és on instal.là l´actitut davant els aconteiximents que al llarg de la vida van anar apareguent al seu camí.
Quan jo la vaig conèixer la seva filla Julia devia tenir aproximadament la meua edat. Vivien soles en aquesta casa que visite ara després de tants anys d´absència, i que, com he dit abans, encara manté intacta en tots i cadascun dels racons, la seva presència inalterable.Les primeres vegades que vaig entrar, encara en qualitat d´alumna inquieta i un poc contestatària, em vaig sorprendre de què no existira cap referència al pare de Júlia. No hi havia fotografies, ni objectes quotidians que delataren una presència paterna; tampoc elles dues no parlàven mai del tema a les seves converses. Temps després vaig saber que ell havia desaparegut de les seves vides sense cap explicació, sense avís ni excuses posteriors.Com deia Helena “simplement se´n va anar”.
Potser per això ella parlava de l´amor com una estació transitòria que va i ve com les ones de la mar, que t´ompli i t´absorbeix, o t´abandona amb despreci, o t´acompanya silenciosament tota la vida.
Helena estimava la vida en tota l´extensió de la paraula, i la disfrutava assaborint-la, estirant el temps per fer permanents els segons, transmetent eixa inquietut amb tranquilitat i parsimònia, com si tinguera por de trencar l´encant del moment o desaprofitar el plaer de la felicitat instantània.
Va acompanyar la meva vida com a consellera i confident en amors i desencants, i ningú com ella va saber passejar lliurement dins els meus amagatalls i secrets, i mostrar-me la claredat d´unes idees que de vegades enfosquien la realitat de les meves accions.
S´havia instal.lat a la meva vida amb paciència, sense estridències ni discursos convencionals; o millor dit crec que vaig ser jo qui la vaig buscar,atreta per una personalitat fascinant i la necessitat permanent de trobar un espill on reflectir els meus dubtes o projectar les meves il.lusions...

HELENA (III)

Vaig canviar de residència algunes vegades i ella sempre aconsseguia estar-hi, disposta a escoltar els meus innumerables intents per estabilitzar-me laboral i emocionalment. Les dues coses es van resoldre relativament aviat, això sí amb resultats diferents, encara que supose que les meves aspiracions tampoc van ser en tots dos casos igual.

La paraula assossegada i tranquilitzadora de qui considerem algú important sempre s´enyora en instants concrets. Hi ha moments en els quals sols necessitem l´abraçada, la carícia, la mirada de suport. De vegades la paraula escrita substitueix la inmediatesa del contacte quotidià i resta afabilitat al contingut de les converses.Amb Helena, al contrari del que em passa amb la majoria de gent, eixa afabilitat augmentava.
La mestria amb la qual motlurava el discurs escrit feia permanèixer intacta la complicitat i que es poguera obrir l´ànima a sensacions que sols es podien percebre enmig de les línies i els paràgrafs.
Durant molts anys la nostra existència va ser una constant fuïdessa de cartes i missatges que, sovint per correu ordinari, i després mitjançant Júlia,el treball de la qual la vida s´havia encarregat de fer coincidir a prop del meu, ens feien saber que, malgrat el pas dels anys, no havia canviat res entre nosaltres.
L´última vegada que ens vam veure va ser al naiximent de la meva filla. Encara que els metges desaconsellaven el viatge pel seu delicat estat de salut, ella va voler estar allà amb mi, com tantes vegades, per parlar-me de la vida, de l´amor.
Recorde perfecta i nítidament cadascuna de les seves paraules, amb eixa veu fràgil que, amb el temps havia anat debilitant-se fins convertir-se en un delicat fil que ella teixia encara amb decisió.
Si tanque els ulls puc veure el seu rostre amb claredat, asseguda en aquest silló que tantes vegades utilitzava per repenjar-se, amb els ulls també tancats, com si fos absent; les mans inquietes jugant amb algun objecte diminut, dissimulant una timidessa que sovint sorprenia.
Se´n ha anat en silenci, amb la tranquilitat que la va acompanyar sempre, sense estridències ni reclams. A la meva mà guarde el sobre tancat que m´ha donat Júlia, portadora fidel del seu últim missatge, però no tinc forces per obrir-lo. Les llàgrimes ofeguen la meva ànima amb la força desmesurada del dolor més intens i,en canvi, no puc plorar. Ncessitaria vessar totes les llàgrimes del món, desfogar tota la ràbia.
Helena ha volgut acomiadar-se de mi amb la generositat d´oferir-me les seves últimes paraules, però em resistisc a llegir-les perquè sé que després ja mai podré tornar a fer-ho i serà la prova més evidente de què ha marxat per sempre.
No he estat capaç d´anar al tanatori. ni d´assistir al dolor compartit de tots els qui l´apreciaren o l´estimaren. He volgut vindre ací a esperar-la, com vaig fer tantes vegades, perquè estic segura de què vindrà a buscar-me.
El seu millor regal va ser, sens dubte, la seua presència a la meva vida.I així li ho vaig dir quan va nàixer la meva filla, qui, com ella, també es diu Helena.
Hi ha vides que mereixen viure´s encara que sols siga per el plaer d´haver-les compartit amb algú, per les emprentes que algunes persones ens deixen a l´ànima.
Hi ha persones que viuen sempre en nosaltres mentre les continuem sentint, mentre le continuem estimant.

POR LA CÁNDIDA ADOLESCENCIA

 

COMENÇA EL CURS

 Aquest és el quadern docent que m'he fet enguany pel seguiment de l'alumnat .

No hi ha més!