RADIOACTIVA´ T

Anna tornava per primera vegada a l´escola des de l´intervenció.Havien estat tres setmanes des d´aquella nit on la música sonava a dintre seu i ella recordava totes les músiques dels moments importants de la vida.Estava fent la segona fasse de les sessions de radioteràpia, una cada dia durant cinc dies seguits, però havia decidit anar-hi a la feina perquè era insuportable seguir a casa on els pensaments sempre anàven al voltant de la mateixa paraula maleïda. Estava nerviosa, inquieta, més pels comentaris dels companys que per tornar a la rutina. No li agradava donar explicacions d´una cosa que li feia tant de mal; era com tornar a reviure-ho. Entenia, però, que la gent volguera conèixer del seu estat perque, també ho sabia, s´havien preocupat molt.
El matí transcorregué sense massa sobresalts: alumnes nous, papers que omplir, llistats que actualitzar En un moment donat, a l´hora de l´esbarjo, se li aproparen unes alumnes del grup de secundària demanant-li si voldria ajudar-les a planificar i posar en funcionament un programa de ràdio escolar, ja que sabien que ella, anys enrere,havia format part del grup de mestres que havien creat aquella radio i que ho hagué de deixar en caure malalta per primera vegada.Feia Quatre anys d´allò. Els va dir que no podia; no es trobava en forces encara, potser faltaria alguns dies a la feina, i el programa requeria un treball constant, coordinació, recerca de material etc. No li van insistir massa perquè comprenien l´estat de salut i d´ànim que potser estava passant encara l´Anna. Van passar alguns dies i Anna començà a acostumar-se ja al ritme de la feina, estava de millor humor perque tenia el temps i la ment ocupats en altres coses que no fos el seu propi cos i els efectes secundàris d´un tractament que estava curant-li la ferida, però ferint l´espèrit.
Era molt dur enfrontar-se al dia a dia sense la perspectiva clara del què aniria passant, i ella, que era impacient per alguns aspectes, no podia suportar aquella incertessa de deixar passar el temps esperant resultats que hi arribarien més tard del que voldria. Així que, quan ja feia un mes des que s´havia incorporat a la feina, va decidir buscar les alumnes del programa de ràdio i es va oferir per ajudar-les a posar en marxa el projecte
.Anna era una enamorada d´aquest mitjà de comunicació, i a l´escola havia aconsseguit treballar amb alumnes amb dificultats, apropant-los a una realitat de la qual els va fer partíceps i a la qual ells respongueren amb entusiasme. Ara era ella “l´alumna” amb dificultats i serien les altres alumnes qui segur li ajudarien, sense saber-ho elles,a superar alguns reptes, i fer que retrobara il.lusions perdudes, entusiasme i ganes de viure.
Asseguda amb elles al voltant d´un café al bar enfront de l´escola va acceptar la coordinació i posada en funcionament del projecte. -Hi haurà que posar-li un nom a aquest programa- van dir, entre altres coses. I Anna, sense dubtar-ho un moment, va saber quin era el nom que envoltava tots els seus sentiments i sensacions, tots els motius pels quals hi estava allí, la realitat de la seva malatia i la realitat de la feina.Tot es conjugava en un mateix mot que tenia diverses acepcions: -Radioactiva´t – va dir- eixe serà el nom.

UN MÓN DE PORTES

Avui voldria parlar de portes.Hi ha moltes expressions i frases fetes que en parlen d´això:” tenir les portes obertes” “posar portes al camp” “tancar portes i obrir finestres”... Les portes són un objecte qüotidià que sempre m´ha fascinat.Hi ha de moltes formes, colors i materials. Hi ha portes pesades i portes que s´obrin soles, portes que cal empentar i portes que sempre s´obrin amb clau,portes de senzill mecanisme i d´altres d´una sofisticació espantosa,però totes tenen el misteri comú d´amagar-nos què tenen al darrere. Les portes són obstacles que posem els humans per no deixar entrar fàcilment res al lloc que guarda la mateixa porta.
A casa en tenim per preservar les habitacions de les corrents de l´aire, de les mirades dels intrusos, per deixar clar on comença i on acaba una estada i un altra.De vegades les posem per costums estètiques i altres vegades per pur pragmatisme. Al carrer hi ha portes per entrar i sortir de cada lloc. Portes a les botigues, als edificis oficials, als bancs, a les cases dels demés, a l´entrada dels parcs etc. Unes s´obrin fàcilment sols amb una petita empenta, altres amb clau, altres amb mecanismes electrònics; algunes tenen un/a porter/a que les obri en veure qui truca.
Cada porta preserva darrere un secret pel qui la travessa. De vegades ens descobrix un món gelat i asèptic encara que estiga ple de gent.De vedages ens obri un univers desconegut i fascinant inimaginable abans d´entrar-hi. Últimament vaig estar a una ciutat colonial preciosa, i un dels seus majors encants era que estava plena de portes, i cadascuna em va mostrar un misteri fabulós. Vaig descobrir fantàstics jardins amagats darrere de portes petites, increibles manifestacions arquitectòniques, remansos de quietud, gent amb les seves portes també obertes.
 A la vida estem sempre obrint i tancant portes, física i metafòricament.Unes costen més d´obrir que de tancar i altres costen molt de tancar, encara que s´hagin obert fàcilment.La força i la capacitat de decissió que tenim nosaltres en eixe moment és el que ens ajuda a triar l´opció. I, de la mateixa manera que hi ha portes que es veuen, també hi ha les que tenim a dintre nostre…Ahí hi ha un laberint com els dels contes!
Hi ha qui les deixa quasi sempre obertes o ens llança la clau per la finestra perquè entrem sense tornar a trucar. Hi ha qui les obri amb desconfianÇa i les tanca de seguida, no fos cas que descobrim allò que no vol que es conega . Hi ha també qui obri les portes de vegades sí i de vegades no, en funció del seu interés personal, social, emocional, místic, ètic, funcional, i ens deixa passar un ratet, o quedar-nos una estona llarga.Hi ha qui sempre les tanca amb clau, i qui mai n´ha tingut.Com a la vida, hi ha de tot.
Reconec que, a mi, que em fascinen les portes, també en tinc de moltes, i que de vegades les tanque o les obric,les deixe a mig tancar per si algú se li oblida alguna cosa i ha de tornar .De vegades les tanque amb pany i clau.Òbric unes sí i d´altres no,per pur egoisme emocional, o per pur instint de supervivència.
Altra cosa que també és fascinant és mirar per l´ull d´una porta tancada.Qui no ho ha fet?De menuts pense que tothom hem mirat pel pany d´una habitació a la qual teniem prohibit l´accés. I de grans, moltes vegades,asomem un poc l´ull al pany abans d´entrar perquè tenim por, perquè no sabem si hi haurà algu darrere que ens rebrà bé, perquè no estem massa convençuts de si volem o no passar. Tots hem travessat portes per entrar i per sortir,hem tancat portes i n´hem obert d´altres noves, ens han obert algunes suaument amb els braços i l´ànima desitjant que entrarem i d´altres ens les han tancat a la cara amb un soroll estrepitós que ha fet mal més a dintre del cor.
 Les portes, com he dit abans, amaguen sempre un enigma per descobrir.Som nosaltres qui hem de decidir si volem travessar-ne d´estranyes, obrir o tancar les nostres i si el preu a pagar per qualsevol decissió que prenem s´ho val. Sóm un món de portes. Jo, per si de cas encerte o m´equivoque en l´opció i entre per una que no havia d´haver entrat, porte sempre la clau de les meves al damunt per poder tornar a casa.

FELIÇ ANY

Des d'avuí la meua sintonia del mòbil.

 Comencem l´any amb Rock&Roll. Feliç 2021 a tots/es  els qui passeu per ací.