Sempre he pensat que la tardor no és una estació de l´any, és un estat d´ ànim. La ciutat adquirix el color dels nostres sentiments ;els jardins adopten una atmòsfera de nostàlgia plujosa i el cel canvia, de vegades adquirix un to blavós com un silenci i d´altres sembla com els colors de la terra, com les fulles dels arbres , o negre com la foscor.Ella és sempre la mateixa: indiferent o acollidora, integradora o prepotent, que ens dóna suport o ens rebutja indiferent, a la que odiem o estimem sense raons establertes.
Admetre que estem a la tardor és adoptar,estacionalment també, uns hàbits allunyats de dies anteriors.Ens posem reptes per aconseguir als mesos veniders, ens instal.lem a unes rutines d´horaris i activitats, de gent, d´actituds i d´aptituds, com si el rellotge del temps marcara que això ha de ser així. Ens mimetitzem amb l´entorn, i tots pasem a convertir-nos en actors d´unes escenes de pel.licula en colors grisos i negres.
Al carrer tots anem vestits igual, caminem amb les mateixes presses, fugim dels llocs perquè no ens pille la foscor de la nit -que a la tardor s´ha convertit, misteriosament, en un moment aterrador i ple de perills que no tenia un mes abans-. Canviem d´aspecte i d´humor.Tots pareixem tenir sempre fred i por de mullar-nos amb la pluja que apareix de sobte. Ens tornem temerosos, desconfiats, i les nostres cares semblen perdre la llum de quinze dies enrere. Però estem equivocats…
La tardor no és, com deia abans, una estació de l´any, és una manera d´afrontar els reptes de la vida, l´actitud davant els obstacles i les satisfaccions que ens envolten.Hi ha qui viu instal.lat a la tardor sempre, faci fred o calor, vinga el vent de cara o neve intensament. La vida continua, egoístamente, donant-nos i llevant-nos allò que vol, i nosaltres li seguim el joc adoptant les formes i colors de la llum que ens mostra o amaga.Ella va fent…Som nosaltres qui li donem el gest d´un amant rebujat.
