Aquest matí quan he obert la finestra ha sortit volant, per damunt de les teules, un pardalet blau al qui he seguit amb la mirada fins que ha desaparegut. Inmediatament després, de forma misteriosa, m´he adonat que l´au seguia volant dins el meu cap; fugia dins meu com si fugira per dins d´un espill.
Des d´aquell moment la realitat ha esdevingut en uns fets d´una qualitat al.lucinant.L´aigua de la dutxa era blava i gris, els dibuixos dels taulells del bany repetien la mateixa melodia constantment,com un ressò. Jo mateixa formava part d´eixe ressò.
Quan m´he mirat a l´espill d´espirals quadrades he comprés que jo estava dins de mi rentant-me la cara, raspallant-me els dents, els cabells.
Tota la resta del dia tenia la sensació de moure´m per l´interior del meu cos perquè, inexplicablement, tot es trobava dins, com un somni repentí.
Recordava fragments d´un dels meus llibres favorits on un altra Alícia intentava explicar-se quan estava dins o fora d´algun lloc, entrava i sortia de determinats recipients, creixia i minvaba en qüestió de segons. He llegit aquest llibre tantes vegades que, encara avuí, continue pensant que la diferència entre la realitat de l´exterior i el que tenim dins no està gens clara, i que moltes vegades la vida es viu dins i no fora,o al contrari.
He estat tot el dia dins de mi. I dins estaven també els carrers, i els semàfors, i els arbres amb les fulles verdes que de vegades es tornaven blaves. Estaven dins les cases dels demés, i les seves veus, les seves cares; gent que corria refugiant-se d´una pluja que plovia dins meu com un aiguat.
Sonava la música dels qui cantaven, els sons dels cotxes que no trobaven els carrers i frenaven de cop, girant-se sobre ells mateixos i seguien després el camí que marcaven les senyals, que també estaven dins el meu cap i em portaven igualment a ma casa...
Jo m´observava des de fora i a la vegada estava dins el meu cos buscant un camí que em portara a la sortida. Com una cega dis de mi mateix,vagant per una realitat que es capgira dins l´espill d´Alícia. Eixa Alícia que sóc jo i que també és l´altra.
divendres, 13 d’agost del 2021
AL.LUCINACIÓ
Aquest matí quan he obert la finestra ha sortit volant, per damunt de les teules, un pardalet blau al qui he seguit amb la mirada fins que ha desaparegut. Inmediatament després, de forma misteriosa, m´he adonat que l´au seguia volant dins el meu cap; fugia dins meu com si fugira per dins d´un espill.
Des d´aquell moment la realitat ha esdevingut en uns fets d´una qualitat al.lucinant.L´aigua de la dutxa era blava i gris, els dibuixos dels taulells del bany repetien la mateixa melodia constantment,com un ressò. Jo mateixa formava part d´eixe ressò.
Quan m´he mirat a l´espill d´espirals quadrades he comprés que jo estava dins de mi rentant-me la cara, raspallant-me els dents, els cabells.
Tota la resta del dia tenia la sensació de moure´m per l´interior del meu cos perquè, inexplicablement, tot es trobava dins, com un somni repentí.
Recordava fragments d´un dels meus llibres favorits on un altra Alícia intentava explicar-se quan estava dins o fora d´algun lloc, entrava i sortia de determinats recipients, creixia i minvaba en qüestió de segons. He llegit aquest llibre tantes vegades que, encara avuí, continue pensant que la diferència entre la realitat de l´exterior i el que tenim dins no està gens clara, i que moltes vegades la vida es viu dins i no fora,o al contrari.
He estat tot el dia dins de mi. I dins estaven també els carrers, i els semàfors, i els arbres amb les fulles verdes que de vegades es tornaven blaves. Estaven dins les cases dels demés, i les seves veus, les seves cares; gent que corria refugiant-se d´una pluja que plovia dins meu com un aiguat.
Sonava la música dels qui cantaven, els sons dels cotxes que no trobaven els carrers i frenaven de cop, girant-se sobre ells mateixos i seguien després el camí que marcaven les senyals, que també estaven dins el meu cap i em portaven igualment a ma casa...
Jo m´observava des de fora i a la vegada estava dins el meu cos buscant un camí que em portara a la sortida. Com una cega dis de mi mateix,vagant per una realitat que es capgira dins l´espill d´Alícia. Eixa Alícia que sóc jo i que també és l´altra.
dijous, 5 d’agost del 2021
dimecres, 4 d’agost del 2021
LO DE MENOS
Lo de menos es que jamás me sobres ,que tu amor me enriquezca haciéndome más pobre .
Lo de menos es que tus sentimientos no marquen las ausencias.
Lo de menos es larga soledad,lo que menos importa es mi razón ,lo de menos incluso es tu "jamás"...
mientras mi voz intente atrapar las palabras que digan todo lo demás
Mis manos te besarán la vida allá donde más sola estés,o donde más querida.
Donde quiera que saltes o que gires habrá un segundo mío para que no suspires triste.
Desde el mar te cuento mi vida...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)