No recorde quasi res més que el precipici i fred.Al cap semblava que s´havera desbocat un riu de pedres i pareixia que una força m´atreia des del fons de l´abisme. Vaig respirar i la ment es va quedar en blanc uns instants.
Tot era blau, verd, morat. Els peus es congelaven, les mans en tornaven de marbre..Anava dormint-me.
Vaig donar un pas enrere i tot tornà a la meva ment, cada imatge, cada record, cada fet pel qual hi era allí envoltada de llum blanca.
Em vaig sentar marejada un moment però vaig avançar un pas més.En tancar els ulls, em va arribar a la cara la frescor de l´aire, l´inmensitat de la mar i una pau indescriptible.
I em vaig deixar caure.
Al fons de la mar notava que m´agafàven moltes mans, em sacsejàven i , mentre jo estava queta un viatger inaudit navegava per les meues venes fins arribar a les pedres. Mentre mirava el cirugià no pensava en res. Al cap d´una estona, mentre m´agafava la mà em digué a cau d´orella:
-Ja està
Després d´uns dies caminant per la vorera del precipici i envoltada per un núvol negre,tornava a xafar terra.
