El capvespre rellisca sota els vidres,
i tremola suau, amagant-se captiu dins
un cel grisós de pluja anunciada i silenciosa.
Res més que tú, minvant en aquest rellotge
que fa un camí lent i angoixant d´espera
que sempre tarda massa i sempre fuig.
Contes que vens, que veniu, que anirem,
Parles i dius que ja hi ets…
però sols puc deixar que l´aigua mulle els meus ulls,
les meves mans,els cabells,els llavis,
esperant veure´t entrar
salada com l´escuma de la mar que més estime
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada