JÚLIA

 

                                                         I

                                                     Florència, 2 de desembre de 2019
                            
Estimada amiga:

             Aquesta, com la d´Alexis, serà una carta molt llarga. Malgrat el temps que ha passat i les circumstàncies de les nostres vides, sempre he tingut  la sensació de què algun dia t´escriuria  una carta com aquesta. Encara que mai havera imaginat que el rellotge de sorra que marca el nostre temps acceleraria el seu ritme de cadència per obligar-me a tindre ,tan aviat ,aquesta cita amb tu.
Inevitablement la distància i la resignació davant allò que no podem controlar crea en nosaltres una natural predisposició a les confessions i als descobrimients; per això és ara, que ja sé que la carrera arriba al final , quan he d´escriure´t.

           Sabem que hi ha coses que al passar els anys deixen de ser nostres, suspeses en la fràgil corda del temps, abandonades al seu destí o relegades al fons d´una memòria selectiva, per dolorida o passatgera.
         Les llums que un dia envairen els nostres sentits desapareixen, deixant pas a  llums noves;les cares, de sobte, són altres i els llavis que ens besaren ja no tenen el mateix  sabor .No es repetix l´instant, ni la fragància; els ulls no són aquells que ens miraren, ni és la mateixa intenció, ni el desig.

                Queden perennes els silencis  i eternament tornen a la memoria.Recordem les passejades, les ciutats visitades i sentim les veus d´aquells que ens acompanyaren però nosaltres no som ja els mateixos viatgers. Veiem passar les veritats i les mentides a través de les finestretes d´un tren que, inevitablement, ja no té parada en algunes estacions. Tot va i ve com un huracà que ens tambaleja.La nostra conciència es torna lenta i la inmediatesa del present ens apropa sempre al canvi.No podem evitar perdre allo què quasi no va ser ni nostre…