VII

                                         Florència, 29 de Gener 2020

                Avuí el dia està gris. A la ciutat la pluja olora diferent, es confon amb l'olor de l'asfalt que tira  l'aigua cap als desguassos i cap a les voreres, insolent i gris.La pluja em recorda a la meva infància, quan arribava en onades transparents contra les finestres de la casa de la platja.Corríem refugiant-nos sota els balcons de les cases més altes, els mitjons mullats, els cabells llisos que s´engantxaven a la cara en llargs fils, els bassals de fang que bombollejaven anunciant llargues pluges.La natura es mostrava en la seva faceta purificadora, i jo mirava embadalida els llampecs vestits de blau, de vermell, de groc, i m'amagava després sota els llençols, arraulida de fascinació i de por.Recorde l'olor de la pluja, de la terra mullada, de l'herba, de la sal del mar que feia borbolles d´escuma contra la sorra.

            Recorde la nit que vam estar a la romeria marinera i els teus cabells sota la pluja.Corriem entre la gent i em vas agafar per primera vegada la mà. Després marxàrem al concert i allí, a un racó de les escales de la casa del metge, vas buscar de nou els meus dits dins les butxaques de l´abric i em donares el primer bes. Aleshores pensava que ens mirava tothom però no era així, i tu escrivies paraules a la meva mà mentre a mi em tremolaven les cames. Era un amor invissible, misteriós i imposible a la vegada.

           Passaren uns dies i continuavem amb les nostres vides paralel.les,mentre jo intentava buscar explicacions al que hi havia entre nosaltres.Començarem a veuren´s quasi cada dia sempre acompanyades d´altra gent, ens miràvem de reüll, i seguiem fent com si no passara res. Però passava. De tant en tant una carícia furtiva, un comentari que només enteniem tu i jo, un llibre de regal, una trucada. Anava creixent un amor d´onades de mar blavós però nosaltres navegavem en vaixells i , sense encara saber-ho, destins diferents.

           Mai oblidaré la teva pell suau i dolça fregant la meva la nit que dormirem a casa de la teva àvia.Els llavis mullats amb sabor a cireres,les mans acaronant-me la cara, el desig, el dubte, la llàgrima.En aquell moment de vertígen es va detindre el temps i l´espai.I des d´aquell instant i durant uns mesos ens convertirem en cómplices i protagonistas d´un amor que fluia per les venes de la mar i de la lluna.

           Hi ha amors que cauen com gotes de pluja sobre les voreres i colpegen amb força les finestres ,deixant darrere un rastre efímer.Hi ha amors que es diluixen com la sal en aigua tèbia. Hi ha amors que s'amaguen o es disfressen, que es perden, que es moren o es maten.Hi ha històries d'amor mil vegades escrites, conegudes, admirades, eternes en els llibres o en les vides dels qui les van viure. Hi ha amors de terra fèrtil, d'aiguamolls, amors de vent suau que acaricien i embaladeixen. Hi ha amors intensos que esclaten i desapareixen, pausats, solemnes, o pacients com corredors de fons.
             El nostre aparegué amb l'ímpetu d'una tempesta passatgera, i ens atrapà en un remolí de pluja que deslligava els  instints primaris ,per deixar-nos després amb la calma tibant de les vesprades plujoses d'estiu.I així ens deixàvem mullar, atrevides com els infants, passant a l´altra part del mirall furtiu on ningú ens podía veure i ningú sospitava res.

            Vingué l´hivern, passaren uns mesos, i un dia et vaig veure parlant i tontejant amb un xic en les mateixes escales on aquell dia de concert m´acaronaves els dits.Una estranya sensació em digué  que alguna cosa havia canviat de colp. Cada dia que passava estaves més amb ell. A mi m´angoixaven els cels, però no hi podía fer res; al cap i a la fí nosaltres no erem res, no teniem cap relació, no hi havia cap compromís que ens lligara.El nostre era un amor que mai s´havia pronunciat, que mai havia existit als ulls de ningú.No podía retreure´t  res, malgrat tot, i no quedaba més que conformar-me i seguir camí.Però jo sabia que estaba començant a perdre´t, encara que mai t´havia tingut.

             Un dia haviem quedat per dinar i anar al cine. A la sortida em vas dir que estaves amb aquell xic.El capvespre relliscava sota els vidres del bar on preniem café.Les teves paraules sonaven estranyes, i mentre notava que t´allunyaves,el meu cos minvava i desitjava desfer-se.Llavors tot va esdevenir grisós, com el fum dels trens antics que deixen aquell rastre de boira amagant el paisatge.

          Deixàrem de veuren´s tan sovint, i la meva marxa a Madrid per seguir els estudis universitaris m´ajudà a perdre el lligam proper amb tu que  tant mal estava començant  a fer-me.Iniciava el camí d´acostumar-me al buit de la teva absència i, creu-me que no era gens fácil., Però cóm amagar el desig i l´ànsia de tindre el teu nom sota les emprentes dels meus dits…