VI   

                                                                               Florència ,26 de Gener 2020

               Tinc quaranta-set anys, l'edat perfecta per a ser una dona independent i,com et deia abans, una filla, Júlia, que estudia Art a la Universitat.No t'estranyes, sempre vaig dir que si algun dia tenia una filla li posaria el teu nom…Hi ha coses en la vida que només poden ser d'una manera.

               Del seu pare no sé res des de que ella tenia tres mesos.Un amor incert sense projecte de futur, discussions, mala vida i molta angoixa que sacsejà els ciments del meu interior. El vaig estimar més que ell a mi,però l´amor no es pot segrestar, ni forçar, ni aguantar a costa de pagar qualsevol peatge. I un dia no vaig poder més i li vaig dir que marxara. I va marxar.Res més.

               No sé si em vaig sentir alliberada, però des d´aquell instant, la meva vida començà a navegar per moments de por, d´incertesa, de lluita, de ràbia.El repte de criar una filla  sola i voler compaginar-ho tot, ser lliure, viure altres amors i posar en ordre el meu món interior no va ser fácil. De vegades ho vaig aconseguir i d´altres vaig aprendre a viure en un caòtic estat d´ansietat i d´insensatesa,amb persones que entraven i eixien de casa, festes, amants i despropòsits.Un dia em cansava de tot i de tots i intentava recuperar el camí i la calma amb un èxit relatiu.I així anaven passant els dies, els mesos, els anys.

              Fins que un dia que no oblidaré mai aparegué el núvol negre a quedar-se a viure amb mi i res tornà a ser com abans.En eixe precís instant, mentre escoltava a la doctora en aquella consulta asèptica diguent-me el diagnòstic certer d´aquesta maleïda enfermetat,vaig saber que començava el compte enrere i també un viatge incert amb un destí previsible. De sobte, de viatgera havia passat a convertir-me en nàufraga.I, el pitjor de tot, és que no podía fer més que surar enmig d´aquesta mar que sempre viu en mi.

              Des de fa dos anys, la meva vida transcorre entre estades a l'hospital lluitant ferotgement contra una malaltia que tard o d'hora acabarà vencent-me i a la qual els metges ja han posat data ,amb tractaments fortíssims que frenen la seva evolució però que estan fent malbé el meu esperit, i amb períodes de lucidesa i estabilitat on gairebé em permet somiar amb projectes de futur…
             Però el càncer no sap de somnis somiats a les fosques ni de plantejaments vitals inacabats, ni d'obligacions professionals; no sap dels amics perduts, ni dels amors perennes, ni dels fills. Simplement s'instal.la en el nostre cos sense avisar, com un estrany que es cola d'amagat per la finestra, per demostrar-nos que pot fer amb nosaltres el que li vinga de gust .Ens te sota els seus peus com a una presa indefensa a qui se li marca una data per deixar escapar o per acabar amb ella. Manipula i destruix les nostres entranyes com un depredador que necessita vida per a seguir vivint, insaciable i esquiu.

             Necessitaria milers de fulls per descriure tots els estats d'ànim pels què diàriament es desfà la meva ànima. Necessitaria mil vides per recuperar tot el temps que em faltarà després d'aquesta.Mai ningú sabrà de l'angoixa ni de la desesperació que cada nit m'asalta quan només el silenci m´acompanya.Sé que al final tot es difuminarà entre una densa boira, fins i tot jo.
             Per això , i des de fa uns mesos, he decidit posar punt i final al tractament, no vaig a lluitar més. La vida durarà fin son ella voldrà, però jo he triat lliurement per una vegada a la vida i vaig a decidir com i quan posar final.     

             A Júlia encara no li he dit res. Primer he d´escriure aquesta carta i dir-te allò que mai et vaig dir, encara que tu ja ho saps des de fa tant de temps.I he vingut a Florència perquè és el millor lloc també per acomiadar-me de tot.